Text extret de la contraportada:

Si mai desaparegués el català, com seria l’últim home que el parlés? Un dels protagonistes d’aquesta novel•la, l’escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n’investiga les causes, com si es tractés d’una novel•la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l’últim home que parla català.

Ramón Balaguer, l’altre protagonista, també es escriptor, i no se’n vol anar del pis on viu abans d’acabar la novel•la que està escrivint, a pesar que el propietari de la resta de l’edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se’n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. Té sentit aquest sacrifici?

>> Entrevista amb Carles Casajuana
>> Carles Casajuana llegint un fragment de L'últim home que parlava català

No sóc dels que llegeixen llibres premiats en nits literàries d’etiqueta i molta pompositat. L’editorial Planeta és una experta en inflar una novel•la que tira cap a normaleta, presentant-la com una obra mestra.

Però entre tanta novel•leta, en podem trobar alguna amb un contingut molt interessant, com la darrera de Najat El Hachmi, L’últim patriarca -comentada també en aquest web-, guanyadora del premi Ramon Llull l’any passat; o -el que són les coses- el Ramon Llull d’aquest any també se’n surt d’aquesta norma.

Com sabeu, Carles Casajuana va guanyar aquest premi per la novel•la L’últim home que parlava català, una història sobre dos novel•listes catalans, el Miquel Rovira i el Ramon Balaguer, que escriuen un en català i l’altre en castellà, respectivament.

Miquel Rovira, escriptor novell, està treballant en la seva primera novel•la, en la qual es pregunta com seria l’últim home que parlés català. Per la seva banda, Ramon Balaguer és ja un escriptor en llengua castellana amb èxit que està a punt d’acabar la seva darrera obra.

Al llarg de la novel•la, els dos escriptors defensen amb arguments molt convincents la tria lingüística per a la seva expressió artística, fet que dóna una lectura reflexiva a l’entorn de l’estat de salut de la llengua catalana molt notable. I com a rerefons, un cas de mòbbing a Ramon Balaguer que esdevé en el llibre una metàfora de “setge literari”.

Val a dir que no és un assaig lingüístic ni tampoc una novel•la pamfletària o alarmista sobre el català. L’últim home que parlava català és un recull d’opinions sobre el bilingüisme, sobre l’estat del català i sobre la nostra identitat i actituds davant d’aquest fenomen lingüístic; un recull d’opinions molt diverses posades en boca d’uns personatges molt propers i senzills, els quals actuen i es posicionen en aquest debat –directament o indirectament- a través de les seves accions, però alguns també a través de les seves paraules.

I la gran vàlua del llibre és que aquest recull d’opinions, un cop acabem de llegir-lo, van planant pel nostre cap fins a arribar a construir la nostra pròpia percepció de la situació lingüística del català.

Per tant, la novel•la ens proposa un debat intern sobre el català i si és aquesta la situació que realment volem.

Si a això li sumes una novel•la de poc més de 200 pàgines (s’agraeix una novel•la que va al gra i no omple de pàgines i pàgines, que sembla que el valor de la literatura vagi a pes!), dividida en capítols curts (un total de 45) i amb un llenguatge molt planer, L’últim home que parlava català esdevé una grata sorpresa i una manera diferent de sensibilitzar-nos sobre l’estat de salut de la llengua catalana.