En Jordi viu al garatge d’una casa adossada, la seva dona es comporta com si fos adolescent i la seva filla està a punt de casar-se amb un pelao que condueix una retroexcavadora. Entranyablement ridícul, instal·lat en una crisi d’identitat permanent, en Jordi volia ser artista però ha acabat treballant de fotògraf de boda. Al llarg del casament de la seva filla, fa memoria del seu passat, que inclou un castell, un joc, una mort i un Empordà que no és de postal. En Jordi busca una sortida al seu estancament, però no s’adona que les coses encara poden anar molt pitjor.
biografia de Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà va néixer l'any 1963 a Figueres. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l'apartat de literatura, i l'any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d'infinites combinacions (ed. Empúries). El 1991 va publicar l'obra de bricolatge textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l'Índex), formada per un miler de citacions. L'any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d'Horaci (ed. Empúries), una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l'assaig creatiu. L'any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra (ed. Empúries), que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista.
A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text (ed. Empúries, 1998), un assaig sobre l'escriptura que considera el text com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. En companyia de l'altre (premi Documenta 1998, publicat per Edicions 62 el 1999) marca el retorn al gènere conte. En aquesta ocasió, el recull és unitari, ja que tots els relats giren al voltant del tema del doble. El va seguir la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003 (Edicions 62), la biografia intermitent d'un personatge sense conviccions, traduït al castellà l'any següent amb el títol La dicha no es completa [CAST] (El Aleph). El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda, i va ser publicat l'any següent (Proa). El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa). El setembre de 2009 torna a l’editorial Empúries amb la novel·la Els jugadors de whist.
Aquesta novel·la té vocació d'obra mestra. La millor descripció la proporciona un dels personatges cabdals del llibre tot descrivint la novel·la que li agradaria escriure:
"-Ja sé com escriure -continua ella-, només em falta uan història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç... És com el cul. M'entens o no?
[...]
-I saps que odio més? -reprèn ella-. L'ordre cronològic. És tan obvi, no trobes? És el no-muntatge. A mi m'agradar començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. Saps, Memento? L'he vista onze cops. Sé quina novel·la he d'escriure, de debò... M'encanten els trencaclosques. I les pretericions. I els finals triples. I, per descomptat, una certa dosi de metaliteratura. Saps allò que fa Kundera? Oh, dispensa'm."
I el cas és que intentar aquest acte de malabarisme és una recepta gairebé segura per a la catàstrofe metaliterària. Carai, en Paul Auster és una prova vivent d'aquest tipus d'estavellament jugant amb moltes menys pilotes. I tanmateix, Els Jugadors de Whist triomfa en les seves piruetes, conformant una història que funciona com les capes d'una ceba, però una ceba en la que les esferes concèntriques estan plenes de bucles autorreferencials que et catapulten a nivells que ja consideraves superats, obligant-te a reconsiderar l'història a la llum d'esdeveniments que repercuteixen en el que ja has llegit. Traspuant estil a cadascuna de les seves pàgines, la història s'estructura a partir d'un collage d'informacions de procedències diverses (blogs, dietaris, disgressions, etc) que orbiten al voltant d'un eix argumental que comença el 21 d'Abril de 2007 però té el seu origen en el que va succeïr el 16 d'Agost de 1977. Aquesta estructura caleïdoscòpica, gairebé papiroflèxica, aconsegueix la complicitat del lector, que és testimoni astorat de com es van ajuntan els fils aparentment inconnexes d'una història que roman viva al llarg de tota la novel·la. És un llibre hipnòtic i enigmàtic, amb tanta energia narrativa que sembla que les pàgines que el contenen hagin d'esclatar deixant escapar tot aquest seguit de personatges que l'habiten.
Al final aquesta és la història d'una culpa i del llast que ha suposat a la vida de'n Jordi, protagonista principal, si no ànima, de la novel·la. Instal·lat en una crisi dels 40 de proporcions monumentals, atrapat en un matrimoni infeliç i refugiat a la seva bombolla filmogràfica, la vida de'n Jordi arriba a un clímax que es torna fons de pou durant el casament de la seva filla. A estones divertida, gairebé sempre surrealista, més sovint tràgica i plena de referents culturals que l'ancoren en el present i en el passat, em resulta difícil escriure una ressenya que li faci justícia a aquesta història. Ara mateix, el millor compliment que em vé al cap és que és la novel·la que més mereix ser rellegida que he trobat darrerament. Per una vegada, les afirmacions de la contraportada ("Els Jugadors de Whist és una de les grans novel·les catalanes dels últims anys") no són cap exageració.
Us deixo amb el vídeo de la presentació del llibre, amb entrevista a l'autor
afegir un comentari
els vostres comentaris (1 )
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 08/04/2010
Amb ressenyes com aquestes no em queda més remei que posar-lo a la cua de lectura. Aquesta cua però ja comença a donar la volta a l'illa de cases on visc...
)
)
afegir un comentari
Xevi Vilardell Bascompte| Control remot
| Segueix-nos al 
