No hi ha enllaços per a aquest llibre

El que heu seguit una mica els meus comentaris anteriors sabreu que sempre he defensat, en la mesura de lo possible, la literatura estil Dan Brown. Crec que cobreix un sector de mercat i que, a mi personalment i a molta gent, li ve molt de gust llegir i li fa passar una bona estona. Jo sóc dels que no va poder fer res més mentre llegia El Codi Da Vinci i que va disfrutar com mai amb Àngels i Dimonis.

El cas és que després de 4 llibres, sembla que el senyor Dan Brown no hagi après res i segueixi aplicant el mateix esquema una vegada i una altra. I això és el que m’ha acabat cansant. El símbol perdut és per mi el principi de la decadència del model Dan Brown, que passa de ser un estil original (en el seu moment) de relatar una història a un estil repetitiu, avorrit, previsible i, per repetició, poc original. Cal recordar d’on partim, El Codi Da Vinci, un llibre que va marcar i que, a partir del qual, les llibreries es van inundar de best-sellers del mateix estil (va ser un fenomen). Però és que ja cansa començar a llegir i tot són presses, sempre el mateix tema, sempre surt la noia que l’ajuda, sempre se’n surt de tot...

No us negaré que m’ho he passat bé llegint-lo, però és el primer cop que m’adono d’una manera tan clara i flagrant de les mancances d’un estil que m’havia meravellat en el passat. Crec que darrere dels capítols curts tallats i empalmats amb gràcia, les presses de l’argument, els salts en la història i que sempre només t’explica l’informació justa hi ha la intenció d’ocultar unes mancances argumentals, de personatges i de fonaments de la història. Hi ha algunes escenes i personatges posat amb calçador d’una manera descarada. També hi ha algunes justificacions bàsiques pel funcionament argumental de la novel•la, tals com es motivacions del dolent, que no s’acaben d’entendre ni justifiquen una reacció tan desmesurada per part d’aquest.

Ha set un pal, una decepció i també una font de sensacions contradictòries. Només he tingut sensacions similars llegint la saga Crepúsculo: t’enganxa, no pots parar, però alhora t’adones que el que estàs llegint és dolent. No he llegit crítiques del llibre, no ho solo fer mai per no crear-me falses expectatives. Crec que si jo me n’he adonat és fàcil que molts d’altres també ho hagin fet. Senyor Brown: que se t’ha vist el plumero!!!