| opinió |
| D'alguns llibres em costa molt fer-ne una crítica perquè m'intimiden. Són clàssics o llibres que per una raó o una altra han passat a formar part de la història de la literatura, ja sigui per mèrit propi o per la trajectoria de l'autor. Em passa amb el llibre d'avui, A Farewell to Arms d'Ernest Hemingway. Aquest autor per a mi és poc menys que una llegenda, no perquè hagués llegit cap altra llibre seu abans de llegir-ne aquest, que no és el cas, sino per la manera, el respecte i la veneració amb que n'he sentit a parlar sempre, titllant-lo pràcticament de pare de la literatura moderna. El cas és que vaig sentir un podcast al que proposaven llegir aquest llibre per a comentar-lo més endavant, com si fos un club de lectura, i aquell mateix dia em vaig plantar a l'Fnac i el vaig comprar, i després el vaig llegir, i ara estic aqui i no se ben bé que dir perquè el llibre em supera i qualsevol cosa que digui no li farà justícia, i després algú em farà cas, el llegirà, i si no li agrada tant com a mi em sabrà greu perquè el llibre es mereix ser llegit per tothom, més d'una vegada, i comentat, i treballat, i aprofundit i després tornat a llegir. Tant m'ha agradat. I és que de vegades aquests clàssics s'han d'agafar amb cura, de vegades el seu valor és històric i vistos amb ulls d'avui és difícil valorar-los amb justícia, i està clar també que A Farewell to Arms no és un llibre tan vell, la primera edició és del 1929, però sigui com sigui és perfectament modern i vigent i fàcil de llegir sense deixar de ser subtil, poètic, enigmàtic i viu. El llibre viu i respira i palpita i al final és com una punyalada que et deixa sense alè i que a mi em va fer plorar. Així doncs si això que escric no és gens una crítica objectiva i racional és perquè aquest llibre ha destruït la meva objectivitat. Se suposa que una crítica ha ser un esforç d'anàlisi dels recursos, imaginari, argument, teixit, punt de vista, etc que donen forma a un llibre, per tal d'intentar determinar-ne el seu valor en tant que obra literària, obra d'art, retrat de la psique humana, però aquest llibre excel·leix tant en tots aquests aspectes que parlar-ne em vé gran. Així que ho sento, no en faig cap crítica i em limito a recomanar-vos que no deixeu de llegir aquesta meravella.
|
 afegir un comentari |
|
|
els vostres comentaris (3  ) |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 05/02/2009
Ara, mentres responia a la pregunta de'n Xevi sobre l'argument, m'he trobat escrivint una mica més de crítica. L'he treta de la resposta a l'argument i la copio aqui, ja que la tinc escrita.
La història és un drama que toca molts temes, desde l'absurditat de la guerra des d'un punt de vista individual fins a les relacions entre les persones. És molt interesant la manera en que està explicada, d'una manera generalment assèptica i freda que de quan en quan dona lloc a parrafades molt emocionals en les que fins i tot les regles de la gramàtica se'n van a pastar fang. Està construïda a base de capítols breus i contundents. Els diàlegs semblen una mica massa orquestrats al principi, però funcionen perfectament. És molt curiós, per a un llibre escrit en una primera persona, la distància que imposa el propi narrador respecte a la seva pròpia persona. És un personatge extremadament ambigu, del qual és molt difícil saber el que està pensant o quines són les seves emocions i que quan parla és extremadament lacònic, forçan-te una mica a llegir entre línies. No és una novel·la que et doni les coses mastegades i això és una de les coses que la fa atractiva. També fa un us molt curiós de la repetició en les descripcions, que fa que tot i ser prosa tingui una musicalitat, de vegades, gairebé poètica.
|
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 05/02/2009
El llibre està ambientat a Itàlia durant la primera Guerra Mundial. El protagonista és un jove americà descendent d'italians que està estudiant arquitectura a Itàlia quan esclata la guerra. La història l'explica aquest jove, en Frederic Henry, en primera persona i en passat. Quan comença la història en Frederic s'ha allistat a l'exercit italià i és tinent i responsable de la logística de les ambulàncies, o els infermers, o els mèdics, no queda clar exactament. El cas és que no és exactament un soldat, fa més tasques de suport. Durant la guerra el noi comença una relació amb una infermera britànica que en un principi és una mica intrascendent (des del seu punt de vista) però que va guanyant en intensitat conforme avança la història i ell es veu apartat, durant un temps de la guerra després de que passi una cosa que tampoc vull desvetllar. I "hasta aquí puedo leer". És un dramón. |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 05/02/2009
No em quedarà cap altre remei que comprar-lo i llegir-lo després d'aquesta crítica tan contundent. El cas és que sempre m'agrada saber una mica més dels llibres que vull llegir, sobretot pel que fa una mica a l'argument. Que ens en pots fer 5 cèntims? Thanks! |
)
Xevi Vilardell Bascompte| Control remot
| Segueix-nos al 
