- Llibres de la saga publicats en castellà.

Fool Moon (Luna Llena, La Factoría de Ideas) és la segona entrega de les aventures del mag Harry Dresden escrites per Jim Butcher. He escoltat l'audiollibre que ven Audible, amb una durada de 10 hores i 6 minuts i llegit, igual que Storm Front, per James Marsters.

Aquesta vegada l'argument té relació amb els homes llops (no revelo res, el títol és prou suggerent) i la història parteix de les ferides obertes a l'amistat entre en Harry Dresden i la Tinent Karrin Murphy durant el transcurs de Storm Front. De fet, no he tingut gaire contacte amb la figura de l'home llop en l'àmbit de la literatura. Ara mateix només em vé al cap la criatura que sortia a The Anubis Gates (Las Puertas de Anubis, Gigamesh Ficción), la divertida novel·la steampunk de'n Tim Powers. D'altra banda, l'home llop a fet múltiples aparicions en l'àmbit del cinema i la televisió. La meva impressió és que aquesta disparitat és deu a la natura visualment espectacular de la criatura però literàriament tirant a pobre... però ei, més avorrit són els zombies i darrerament les estanteries de novetats en van plenes! En qualsevol cas, el que fa en Jim Butcher amb aquesta novel·la és passar revista a tots i cadascun dels tipus possibles d'home llop (i altres membres de la família) que han fet aparició per la cultura popular més baixa i rastrera, aconseguint una història que t'atrapa fort i no et deixa anar fins a un desenllaç una mica, s'ha de reconéixer, precipitat. La sensació de perill està molt ben capturada durant tota la novel·la, i és difícil no patir per en Harry Dresden al llarg de les seves desventures. En una novel·la que pertany a una sèrie extensa (motiu pel qual no podem tenir cap dubte en relació a la supervivència de'n Harry) això no deixa de ser una gesta.

D'altra banda, la novel·la construeix un enorme castell de cartes que quan s'ha de desmuntar ho fa de manera una mica desendreçada. Sense deixar de ser satisfactòria i plena d'èpica, crec que el paper d'alguns dels personatges que habiten la novel·la queda una mica massa deixat de banda (el supergàngster Johny Marcone, sobretot) i el recurs de darrera hora que s'empesca en Harry Dresden per salvar el dia és una mica massa convenient. En conjunt: pecata minuta. La novel·la contribueix a establir fermament les bases del personatge en una mitologia tot just insinuada que, diuen els seguidors de la sèrie, és a la tercera novel·la que agafa volada de manera definitiva per no aterrar ja mai més. Amb Fool Moon, diuen, acaba la presentació del mag detectiu inventat per Jim Butcher i comença la grandesa de la sèrie (supeditada sempre a que en Harry et resulti simpàtic). Com sempre, ja us aniré informant.

Aquests llibres m'estan fent pensar en aquest tipus de literatura seriada propera al pulp i molt relacionada amb el món dels còmics. No puc negar que els seus recursos de vegades són excessivament transparents i bordegen el tòpic: acudits que es transformen en mantra a base de repetició, expressions absurdes típiques que l'heroi utilitza sempre (aplicable tant al "hell's bells!" o "sun and stars!" de'n Harry Dresden com al "Bond, James Bond" o el Martini agitat però no remenat del famós agent amb llicència per matar) per generar la il·lusió de coneixença, les referències obliqües als esdeveniments de les novel·les anteriors, el caràcter enormement ambigu i descaràdament arquetípic dels dos personatges femenins que han aparegut fins ara (la dura tinent Murphy i la seductora però innocent reportera paranormal Susan Rodríguez), etc. Tot plegat, són un seguit d'artificis característics de la narrativa genèrica que contribueixen a donar lligam, a provocar una aparença de continuïtat o unitat al conjunt de la sèrie. Són enginys que des d'un punt de vista literari estan tan mancats de mèrit com d'imaginació, però que si acceptes les regles del joc que proposa qualsevol història deliberadament adscrita a un gènere determinat serveixen per vàries coses. D'una banda, tenen les funcions explícites que ja he esmentat. D'altra banda, contribueixen a provocar en el lector una sensació de falsa seguretat, derivada de la previsibilitat de les expectatives, que pot ser violada en qualsevol moment per l'escriptor augmentant l'efectivitat de la història. En certa manera, la paradoxa de la literatura de gènere és que són les variacions el que aporten la qualitat, no les repeticions, però només en el context d'aquestes repeticions "rutinàries" poden destacar les variacions. Al mateix temps, són les repeticions els que d'una manera rotunda impedeixen que la literatura de gènere pugui ser considerada molt més que un entreteniment, desmereixent l'atenció que els narradors dotats com en Jim Butcher posen en la creació dels seus universos creatius.

S'ha de llegir aquest llibre? No té sentit fer-ho si no heu llegit Storm Front. Si l'heu llegit i us ha agradat, és pràcticament obligat seguir la sèrie. Si no l'heu llegit... a què espereu!?

Li poso 4 de les 5 estrelletes que proposa Anobii i segueixo amb Grave Peril (La Tumba, La Factoría de Ideas), la tercera entrega dels Dresden Files. Amb poc menys d'una hora escoltada ja ha sortit un caballer templari, el regne del NeverNever i una reina de les fades que té algun problema personal amb en Harry... Promet.