- Ressenyes a les novel·les anteriors de la saga.

Death Masks és la cinquena entrega de les aventures del mag-detectiu Harry Dresdren. Arribat aquest punt, fer una ressenya molt detallada del llibre no té molt sentit. Val a dir que la qualitat de la saga no s'ha reduït. És a dir, si algú l'ha començat i n'ha gaudit fins ara, pot continuar sense por: ja sap que esperar. El contrari, obviament, també és cert.

En aquesta aventura,com ja és costum, Harry és troba implicat en diversos casos i situacions aparentment inconnexes que, com també és costum, acaben estant relacionats entre si. Així, tenim un sospitós sacerdot enviat pel Vaticà per contractar en Harry per trobar el Sant Sudari, que ha estat robat. Al mateix temps la Susan, ex-amant semivampiritzada de'n Harry, reapareix a la seva vida i trobem no un, sino tres Cavallers de la creu que, dirigits pel ja conegut Michael Carpenter, també volen recuperar el sant sudari i protegir en Harry dels efectes d'una estranya profecia. Per acabar-ho d'amanir l'Ortega, duc de la Cort Vermella dels vampirs (en guerra amb el Consell Blanc dels mags) repta a en Harry a un duel que té tot l'aspecte de ser una trampa i uns misteriosos éssers anomenats Els Caiguts, els dimonis que viuen a les 30 monedes que va rebre Judes per traïr Jesucrist, persegueixen en Harry i no esta clar si volen matar-lo o fer que s'uneixi a ells.

En resum: un cacau.

Com sempre, en Harry ens explica la història en primera persona i l'amaneix amb la seva ironia i el seu sentit de l'humor. La història és emocionant, divertida i contribueix a ampliar alguns aspectes de la mitologia de la sèrie que, espero, algun dia trobin resposta. Tot i que en acabar la història sembla que la Susan digui Bye-bye de manera definitiva, espero seriosament que això no sigui així: digue'm que el vampirisme li ha sentat molt bé al personatge, que al principi de la saga era una mica intrascendent. Segueixo pensant que la tinent Murphy, a la que mai havíem vist tan humanitzada, faria un Cavaller de la Creu al·lucinant, però no sembla que això hagi de passar mai. i sobretot, sobretot, la conclussió del llibre suggereix que el cantó fosc de'n Harry (del qual hem sentit a parlar molt però, francament, sembla més un farol que una altra cosa) realment cobrarà protagonisme en futures aventures. Com ja és habitual, en Jim Butcher aconsegueix escriure escenes molt emocionants. En aquest cas, el duel entre en Harry i el Duc Ortega, de nit, a un camp de béisbol desert, és difícilment superable.

M'encanta aquesta sèrie, però és un plaer culpable similar a recomanar un Burger King a un gourmet. És literatura de consum ràpid, sense cap mena d'aspiració literària més enllà d'entretenir i divertir i que exigeix de manera molt clara la complicitat del lector per entrar en el joc. No cal dir que la meva la tenen. És un concepte de sèrie que beu directament de la sèrie B, les col·leccions de còmics interminables i les sèries de televisió, molt recolzada en l'establiment de regles i convencions autorreferencials. S'hi pot veure l'ofici d'un artesà que sap fer la seva feina. Dit això, amb cinc llibres de la saga llegits (de moment n'existeixen 12 i el 13é està al forn), ha arribat el moment de donar repós a la sèrie durant un parell de mesos, per evitar cremar-la. Si aconsegueixo resistir el síndrome d'abstinència, això és.

Ah si: són 4 de les 5 estrelles d'Anobii.