No hi ha enllaços per a aquest llibre

No m’agradaria xafar el llibre a ningú i els que em coneixen saben que a vegades la meva boca és una mica grossa i se m’escapen les coses. Per tant, tot i que no tinc intenció de revelar res, queda dit que si seguiu llegint és sota la vostra responsabilitat.

Com a detall previ, i si això us serveix d’alguna cosa, m’he fulminat el llibre literalment en menys d’una setmana (tenint en compte que té 847 pàgines). Dins d’això, gairebé 300 han estat durant l’últim dia de lectura. Que vull dir amb això: que el llibre m’ha enganxat com pocs ho han fet a la meva vida!

L’estil narratiu de Larsson crec que es pot comparar i molt amb el d’una altre autor que em té fascinat: en Ken Follet. A mesura que he anat llegint els llibres que conformen la trilogia Millenium cada cop n’estava més convençut i arribant al final crec que puc batejar en Larsson com en Ken Follet de la novel•la negra. A l’igual que l’autor anglès, Larsson no se’n va per les branques i se centra a explicar una història, amb molt poca palla i amb les floritures justes. El seu poder crec que no està en la bellesa de l’escriptura sinó en la força del que diu i amb saber-ho transmetre al lector. On s’entreté l’autor és en la presentació dels personatges importants dels quals, normalment, n’explica la vida sencera. La resta és acció. Llegir un llibre de Larsson o d’en Follet és tenir la sensació que la història és llarguíssima (en el bon sentit de la paraula) i de que han passat moltes i moltes coses (realment és així). A mi em dóna la sensació d’haver aprofitat el temps, de no haver malgastat ni un minut en llegir literatura supèrflua. Igualment, Larsson també sap presentar la història des de mols punts diferents a la vegada, mai utilitza el narrador en primera persona. Això també ho desenvolupa molt bé en Follet i ens dóna una visió molt polièdrica de la història, amb salts en l’espai continus i amb una sensació creixent d’anar per un pendent molt inclinat amb un cotxe sense frens (amb la diferència d’estar-ho passant d’allò més bé). Fantàstic, sublim!

En quan als personatges, seguim girant a l’entorn de tres de principals: en Mikael, la Lisbeth i l’Erika. Tots ells ja molt ben trenats des del primer llibre, consoliden les seves històries respectives i entrellaçades entre elles en aquest tercer volum, sense excessives sorpreses en quan a la resolució de tot plegat. Per mi però, sense cap mena de dubte, la Lisbeth és la protagonista real dels 3 llibres i recoi quina protagonista! És un personatge que ja els agradaria a molts autors tenir-lo en un dels seus llibres i, evidentment, a molts directors de cine poder-lo portar a la gran pantalla. Tot i estar sota sospita d’incapacitat mental durant bona part dels 3 llibres, Lisbeth ens dóna a tots una lliçó de claredat mental i d’integritat moral. Finalment, per tancar el tema dels personatges, dir que a la gent com a mi que no els agrada tenir-ne gaires en un llibre, ha estat una tortura real ubicar cada un de les desenes de personatges que Larsson posa a l’escenari, tots ells amb un nom suec (per fer-ho encara més fàcil), i seguir endavant sense perdre la infinitat de relacions que hi ha establertes entre ells. Aquest univers Larsson és realment un altre exemple de la seva maestria!

No puc acabar sense lloar el fet de que un autor s’atreveixi a acabar les seves històries com ho fa Larsson, deixant les coses lligades amb moltes pàgines d’antelació i configurar uns finals previsibles relativament dolços. Què vull dir amb això? Hi ha certa corrents de gent que quan un llibre acaba bé (diga-li llibre, diga-li pel•lícula), ja posen el crit al cel (és com una espècie de moda). Al igual, també hi ha públic per aquelles històries absolutament tallades on t’has d’imaginar el final tu. Jo aposto per l’estil Larsson que, tot i no entranya moltes sorpreses, et té enganxat fins al final (aquí en Follet era més contundent i sabia donar girs a la història molt i molt inesperats). Larsson en aquest sentit és més pla, però igual de trepidant.

Tots aquells que etiqueten ja aquesta trilogia com una trilogia de culte, no tinc més remei que donar-los la raó. Per mi ja ha passat a la història i més concretament a la llista de llibres que algun dia m’agradarà tornar a llegir. És una pena acabar obres mestres com aquestes, són aquells llibres que et fan entrar en contradicció entre les ganes d’avançar i el desig de no acabar-lo i perdurar-lo més en el temps. I és una pena més gran quan sabem del cert que l’autor no ha escrit ni podrà escriure res més. Des d’aquí només em resta treure’m el barret davant d’aquest geni!