>> Pàgina oficial de l'adaptació cinematogràfica de Cometas en el cielo
>> Crítica de la pel·lícula a xelu.net

Hassan i Amir viuen a Kabul i són molt amics, encara que a Amir li costi d’acceptar-ho. El problema és que els separa un barrera social que a Afganistan es fa encara més gran: Ali, el pare de Hassan, és el criat de Baba, el pare d’Amir. Hassan donaria la vida per Amir. Amir no n’està tan segur si es donés el cas a l’inrevés. Un succés després d’una competició d’estels posarà a prova la seva relació. De fet, després d’aquest dia res serà igual. Les seves vides seguiran camins diferents, però el passat perseguirà a Amir fins que és gran i viu a Estats Units.

D’entrada haig de dir que aquest llibre em venia recomanadíssim per la Conxita, una alumna, i que això fa, d’entrada, que tingués unes expectatives molt altes. Ja he comentat a vegades que les expectatives no són bones i en aquest cas potser, i dic només potser, m’han tornat a jugar una mala passada. D’entrada el llibre no m’ha desagradat, però tampoc m’ha entusiasmat (tot i com més temps passa, més bon regust de boca em deixa, com els bons vins). Potser ara estic parlant més de l’estat anímic en el que m’ha deixat la història que no pas del seu valor com a obra. Reconec que el llibre està molt ben escrit i que la història està molt ben aconseguida, tan a nivell de personatges, com d’argument, ambientació història, tensió i ritme narratiu... Per tant, en aquest aspecte, el llibre se n’hauria d’endur una bona nota. I és que a més t’acosta a un dels problemes que més ens ha tocat de prop en el sentit de notícies d’actualitat i política internacional (la caiguda de les torres bessones, l’invasió d’Afganistan i la caiguda del règim Taliban).

Però per mi, el llibre falla en un excés de dramatisme, que no et deixa ni un respir en un espiral de desgracies que comença just després del campionat d’estels. No dic en cap moment que no reflecteixi la realitat del que està passant en el país i les dificultats dels exiliats per refer les seves vides lluny de Kabul, però entre poc i massa (m’ha donat la sensació que en alguns moments s’hi recreava). Que segur que hi ha casos així i molt pitjors? Si. Que no m’ha agradat que m’ho diguessin tan clarament des de la meva vida occidental? Potser aquest és el problema. A mi el llibre m’ha fet molta pena. l’Amir és un covard i a en Hassan li hauria anat més bé sense ell (això pel que fa al terreny personal). També penso que si hi hagués justícia divina, l’Amir ho hauria de passar molt pitjor i en Hassan acabar molt millor. Però més enllà del fil argumental, haig de dir que estic fet pols i que aquesta sensació l’ha aconseguit transmetre l’autor al lector (en aquest cas a mi). Això sempre penso que és signe de que el llibre és bo i que les sensacions són capaces de traspassar les fulles escrites (si deixa petjada és que val la pena).

En resum, un llibre que m’ha tocat però es podia explicar el mateix amb menys dramatisme i donant alguna alegria o glop d’aire fresc al lector, per així arribar al final amb més bones condicions. Ara només ens resta veure l’adaptació cinematogràfica, que ja fa dies que ens espera...