Millor que una sinopsi! El trailer del llibre

Neal Stephenson (31 de octubre de 1959, Fort Meade (Maryland)) es principalmente un escritor de ciencia ficción que, sobre todo, escribe acerca de ordenadores y tecnologías relacionadas con éstos, como la nanotecnología, aunque no pertenece a la escuela de escritores cyberpunk, como William Gibson y Bruce Sterling. En ocasiones utiliza el seudónimo Stephen Bury y también escribe artículos sobre tecnología en publicaciones periódicas como la revista Wired.

Aunque tiene alguna novela anterior, como La gran U (1984) y Zodiac: el «thriller» ecológico (1988), la fama le llegó a principios de los años 90 con la novela Snow Crash (1992), donde mezcla memes, virus informáticos y otros motivos de alta tecnología con la mitología sumeria con un estilo que, de forma divertida, remeda al cyberpunk puesto de moda pocos años antes con la publicación de Neuromante.

La lista de sus novelas posteriores incluye títulos como: Interfaz (1994), La era del diamante: Manual ilustrado para jovencitas (1995), que trata de un futuro en el que la nanotecnología está muy extendida y que obtuvo los premios Hugo y Locus, La tela de araña (1996), y Criptonomicón (1999), una novela que mezcla la especulación científica en los campos de los ordenadores y la criptografía en el contexto histórico de la Segunda Guerra Mundial y el supuesto intento en el presente de crear un paraíso de datos, y que le permitió volver a ganar el Locus y el favor generalizado de los lectores.

Más recientemente ha vuelto a la misma línea de especulación científico-histórica, con las novelas del ciclo barroco: Azogue (2003), Confusion (2004) y The System of the World (2004). Con el lanzamiento de Azogue, Stephenson inaguró la Metaweb, un wiki en la que se comentan las ideas y el periodo histórico que se explora en la novela.

- Wiki dedicada a Anathem. Fonamental.

- Pàgina oficial de'n Neal Stephenson.

- El meu diari de lectura de la novel·la.

- Article a El Periodico.

- Argument detallat a la Wikipedia en Espanyol.

Anathem, de Neal Stephenson, és un dels llibres que he llegit que fa de pitjor ressenyar. És tan ampli, tan vast, tan extens, tan carregat d'idees i de connotacions, que el meu cervell és incapaç de contenir-lo i qualsevol cosa que en pugui dir no li farà justícia. Si em permeteu començar la casa per la teulada us diré que és difícil de quantificar el molt que m'ha agradat el llibre, que és l'obra mestra que en Neal Stephenson intentava escriure desde el Cryptonomicon, però, i ho sento però hi ha d'haver un "però", que només pot agradar si el lector té un interés previ en els temes que tracta la novel·la. I quins són els temes que tracta la novel·la? Mecànica quàntica, filosofia i història de la ciència, natura de la consciència, la religió, el llenguatge, el coneixement i la seva relació amb la societat, ... etc, etc. Argument? Si, és clar que en té, i és un argument al·lucinant, que t'atrapa desde la primera líniea i et manté captivat durant les més de 1000 pàgines que té l'edició que jo he llegit. És un argument, però, que té lloc tant en el camp dels esdeveniments com en el camp de l'argumentació, que es retroalimenten continuament dotant a la novel·la d'un ritme propi que per a molts serà qualificat, de manera molt legítima, de "falta de ritme". Perque a veure, és un tipus de llibre que a mi em captiva, però no estic tan cec que per no veure les mancances de'n Neal Stephenson com a escriptor... per exemple, el senyor és un robot. O potser no, i el que passa és que té esperit de vulcanià, però personalment m'inclino pel robot, capaç de descriure amb relativa claredat i fins i tot amb una dosis considerable d'èpica una teoria que descrigui algun aspecte obscur de la mecànica quàntica però, al mateix temps, absolutament incapaç de descriure amb un mínim d'empatia cap tipus d'emoció humana. Conéixedor d'aquesta limitació, però, l'autor ha perfeccionat un estil d'escriptura pràcticament conductista, en el que es limita a descriure accions i transcriure diàlegs, deixant a la imaginació del lector la responsabilitat d'atribuir emocions als seus personatges. Aquest recurs, que en llibres com el Cryptonimicon feien poc més que dificultar innecesàriament la comprensió d'un argument prou complicat per dret propi, funciona sorprenentment a Anathem, en bona part gràcies a la ironia i a la precissió en la tria de paraules que imbueix el personatge de Fraa Erasmas, protagonista i narrador en primera persona de la història. Gairebé de carambola, en Neal Stephenson ha creat un personatge que té molts punts en comú amb els protagonistes de moltes de les seves novel·les, però què és capaç de suscitar en el lector una simpatia que fins ara només havia aconseguit amb Sangamon Taylor, el protagonista de la seva novel·la Zodiac. Curiosament, Zodiac i Anathem són les úniques novel·les de l'autor narrades en primera persona, i per mi les dos que millor funcionen de les sis que he llegit. Potser en Neal Stephenson hauria de considerar aparcar definitivament la tercera persona? Això semblaria...

Anathem té moltes particularitats. Una d'elles, compartida amb les novel·les d'altres escriptors de ciencia ficció "hard" com ara en Greg Egan, és la integració d'idees complicades en el tramat de la novel·la amb un objectiu que va molt més enllà de l'estètica i que afecta a l'esperit mateix de la història, formant part d'allò que l'autor ens vol explicar. Aquest, doncs, és un dels objectius fonamentals del llibre, que es construeix en un vehicle dissenyat específicament per a la comunicació d'aquestes idees. Aquest "vehicle", en aquest cas, és el món d'Arbre en el que transcorre la història. Arbre és com la Terra vista a través d'unes ulleres amb lents platòniques. Podeu trobar una mica més d'informació sobre aquest aspecte en aquest text que he escrit, però en breu, després d'un seguit de catàstrofes produïdes per avenços de la ciència (estil Hiroshima però en "més" bèstia), que van tenir lloc milers d'anys abans dels fets explicats a la novel·la, la humanitat s'ha dividit entre Avouts i Saecular. Els Avouts són científics que viuen apartats de la societat en comunitats laïques atecnològiques que són una barreja dels nostres convents i de les acadèmies dels filòsofs grecs, mentres que els Saeculars són, bé... la resta de la societat. Els contactes entre les dues branques de la societat estan extremadament regulats i protocolitzats per reduir al mínim la contaminació mútua fins que, de manera poc sorprentent, una cosa succeeix que destrueix aquest equilibri. Fraa Erasmas és un Avout Decenari (és a dir, que només pot sortir del Concent durant 10 dies cada 10 anys), però hi ha altres comunitats Unàries (poden sortir del Concent durant 10 dies cada any), centenàries (10 dies cada 100 anys) i mil·lenàries (10 dies cada 1000 anys!). És apassionant anar descobrint Arbre conforme progressa la narració i anar descobrint les peces de la seva història que han condicionat el seu present. I la seva història és de mileeeers i mileeeers d'anys. No vull dir molt més sobre això, perquè crec que bona part del plaer que es pot treure de la primera lectura d'aquest llibre deriva de la sorpresa constant. És un llibre, però, que continuament planteja reptes a la nostra manera d'entendre l'univers i que més enllà de les hores de lectura proporciona moltes de somniar despert (i de mal de cap també).

Una de les limitacions de'n Neal Stephenson com a escriptor (això ho comparteix amb mooooolts d'altres) és que la conclusió de les seves novel·les tendeix a ser una mica anticlimàtica. Això també és així en aquest cas, i malgrat deixar-nos amb bon sabor de boca i tenir un darrer paràgraf preciós, ens deixa amb ganes de més. La "broma interna" és que fins i tot un dels personatges principals del llibre expresa la seva queixa en aquest sentit.

El recomano, doncs? Hi ha un públic perfecte per a aquest llibre: els físics quàntics afeccionats a la filosofia de la ciència. Si pertanys a aquest grup (petit) de població, et diria que si aquest any només pots llegir una novel·la ha de ser aquesta. A la resta de la població no se que dir-li. No tinc cap dubte de que aquest llibre es convertirà en un clàssic de la ciència ficció i crec que amb el temps serà molt apreciat. Jo no he fet més que divertir-me amb ell, i crec que no li sobra absolutament cap pàgina. De l'1 al 10 li posaria un 10, però com ja he dit això està molt condicionat als teus interesos previs. El segon públic perfecte (molt més nombrós que el primer) per a aquest llibre són els aficionats a la ciencia ficció "hard". Jo pertanyo a aquest grup. A la resta del món li recomano entrar al meu diari de lectura i llegir algun dels fragments del llibre que hi ha per allà. Si us semblen insoportables... bé... això és el llibre... si en canvi us semblen apassionants... bé... això és el llibre!