| Aquesta novel·la me la va deixar una amiga i, d'entrada, em feia certa mandra llegir-la. El cas és que tot i la mandra vaig decidir llegir-la depresseta per, per una vegada, no trigar massa a tornar un llibre que em deixen. Així doncs, vaig començar el llibre sense la millor de les predisposicions, i les primeres pàgines no van fer més que confirmar les meves escases expectatives. Quatre amics lloguen una furgoneta per marxar de vacances per les Espanyes, iniciant el què ells anomenen les seves "veinte mil leguas de viaje subnormal". Els quatre amics són en Claudio, repartidor de cervesses enemic de la responsabilitat i amb el cervell guardat a la polla, en Blas, grassonet lleig i calv amb un gran complexe d'inferioritat obsessionat per trobar l'amor però què sempre es queda a "casi follamos", en Raúl, presoner d'una relació agobiant i pare recent reticent de dos bessons amb una marcada tendència al sadomaso i en, Solo, protagonista personal i narrador en primera persona de la història, cínic amargat què fa poc ha tallat, espantat de la possibilitat de ser feliç, amb la que creu que hauria estat la dona de la seva vida. Amb aquests ingredients comença el que en el cinema seria una "road movie" que s'anticipa una mica idiota i recolzada en l'humor més barroer. Poc a poc, però, la història va a anar prenent tombs inesperats i es va anar amarant d'una qualitat agredolça que desde la riallada més sonora deixa veure una tristesa profunda i té resonàncies, desde la exageració, amb experiències i coneixences que tots podem haver tingut durant la nostra vida. Sense caure mai en recursos fàcils l'argument es va desenvolupant entre situacions sorprenents i sòlidament construides, amb una escriptura enginyosa i absorvent que fa difícil apartar-se de la seva lectura. Al final, aquest llibre ha resultat ser una agradable sorpresa, demostra una vegada més (com si això fos una sorpresa) què els prejudicis molta vegada s'equivoquen, i em fa pensar què és una llastima que en Trueba fill no hagi escrit més noveles (bé, en té una altra escrita abans... així que ja tinc deures...). Al final, la dolçor s'esvaeix entre l'agror, i penso en ella com una novela molt trista. |
)
)
afegir un comentari
Xevi Vilardell Bascompte| Control remot
| Segueix-nos al 
