No hi ha enllaços per a aquest llibre

Julia Navarro ha estat el descobriment d'aquest estiu i, perquè no dir-ho, un gran descobriment. Vaig començar llegint La sang dels inoscents que és el seu tercer llibre. Vaig seguir amb La Hermandad de la Sábana Santa, el seu primer llibre. I ahir al vespre vaig acabar La Biblia de barro, el segon.

Tots els seus llibres tenen un estil propi i molt semblant: novel·les històriques, amb un bon ritme, amb una trama de personatges important i sempre explicats des de diversos punts de vista. Els salts endavant i endarrere en el temps o d'un lloc a un altre (geogràficament parlant), són un recurs que acostuma a utilitzar bastant.

Però ara em centraré amb el llibre que ens ocupa: La Biblia de barro. El llibre va de... De fet va de moltes coses: d'una expedició arqueològica a l'Iraq, de una revenja personal d'un grup d'amics per una cosa que els va succeir durant la infància, de corrupció en el món de l'art, de la invasió de l'Iraq per part d'Estats Units... Amb tots aquests elements, l'autora crea una trama molt ben lligada que manté el suspens fins al final i que fa de la lectura del llibre d'unes 636 pàgines un tasca poc feixuga.

Tots els personatges dels seus llibres estan molt ben treballats i al final del llibre et permet tenir una imatge mental de cada un d'ells i la relació que té amb els altres. Alguns llibres pequen per tenir una trama amb molts personatges on en sobren més de la meitat. Si Júlia Navarro escriu el nom d'un personatge en el llibre és perquè és interessant per alguna cosa. Això si: els tracta una mica malament. Quan hàgiu llegit els llibres veureu de què parlo... Hi ha sempre bastanta mort, sang i fetge. Especialment colpidor el flashback cap a un camp de concentració Nazi i els esdeveniments que relata que hi passen (no apte per persones sensibles). I fins aquí puc llegir...

I res, dona gust llegir llibres ben escrits, amb ritme, que enganxin i que sobretot et facin passar una bona estona. Llegiu Júlia Navarro, no us en penedireu!