| Des de que va escriure The Time Ships, la continuacio “oficial” de La Màquina del Temps de H. G. Wells, li guardo certa estimació a l'Stephen Baxter. És un autor amb moltes noveles en el gran submón que és la literatura de ciència ficcio, i prou respectat. The Time Ships era una petita meravella que portava fins als últims extrems la idea dels viatges en el temps i les paradoxes temporals, ampliant progressivament l'abast de la novel·la i incorporant gradualment diferents teories de l'estructura del temps i de l'espai. També és una novel·la a la que molta gent li té mania (googlegeu si us interesa, no googlegeu si no), pero a mi em va agradar tant que tal i com vaig acabar de llegir la molt bona crítica de la seva darrera novel·la a sfsite.com vaig passar-m'hi, virtualment com qui diu, per les glorioses pàgines de play.com i la vaig encarregar. Una setmaneta i mitja, novel·la rebuda, a acumular pols al prestatge de l'habitacio. Sóc aixi. Però vet aqui que arriba nadal, i recordo la novel·leta, i la resta d'opcions que tinc per a llegir són, o be de més de 500 planes o bé d'una profunditat i espessor psicològica tal que, ara mateix, no se'm posa bé gràcies, així que amb moltes ganes agafo la novel·la i la llegeixo, 300 paginetes, i si l'hagués de puntuar de 0 a 10 li posaria un 5,5. Una decepcio, una llàstima. I sí que ho és, una llàstima, perquè la idea era molt bona i durant una molt bona primera part de la novel·la semblava ben executada, però és que els nens protagonistes no se'ls creu ningú, i la seva absoluta normalitat davant de les coses mes inversemblants, juntament amb la seva completa repelència i falta d'infantilitat o, si més no, “adolescentitat”, m'han fet impossible creure'm una historia d'altra banda interesant, si bé una mica inconnexa. La història està molt ben ambientada al Liverpool de 1962, durant la crisi dels missils cubans, que serveix en part de pretext per a una història de viatgers en el temps que intenten afectar a la ressolucio d'aquesta crisi internacional. La gràcia i la originalitat de la novel·la rau en que, a diferència d'aquests tipus de novel·les, els protagonistes no són els viatgers en el temps, si no un grup de nens (la “nena de la bomba H” que dona nom a la novel·la i els seus amics) que van descobrint la conspiració dels viatgers i quina és la seva relació amb ells. La novel·la està, com ja he esmentat, molt ben ambientada, i la descripció de la societat del Liverpool de 1962 i de les situacions i els espais estan molt aconseguides, pero l'autor demostra una gran incompetència com a observador d'individus i una incomprensió total de com es comporten els nens que, en última instància, acaben enfonsant la novel·la. Tampoc ajuda que tant la conspiracio, o conspiracions, que els nens van descobrint, com la seva ressolucio són d'una idiòcia notable. Perfectament obviable, però es llegeix en un plis i és entretinguda. Un embolcall molt maco per un caramel molt insípid. No acabo d'entendre que totes les crítiques que he llegit del llibre el deixin pels núvols. |
)
)
afegir un comentari
| : 19/04/2024 | Facebook | Instagram 
