|
sinòpsis |
En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare:la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d’aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí. Escrita amb l’estil net i ric que ja coneixem de les narracions d’Animals tristos, la primera novel·la de Jordi Puntí és divertida, optimista, àgil i plena d’aventures que atrapen el lector des de la primera pàgina. |
biografia de Jordi Puntí |
Jordi Puntí i Garriga (Manlleu, 2 de juliol de 1967). Llicenciat en filologia romànica, treballa en el món editorial i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicià amb el volum de contes Pell d'armadillo (1998) i la continuà a Animals tristos (2002). Formà part del col·lectiu Germans Miranda. El 2009 publicà la novel·la Maletes perdudes, per la qual el 2010 guanyà el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i el 2011 el premi Joaquim Amat-Piniella i la Lletra d'Or. Aquest any publicà el recull d'articles Els castellans.
|
|
|
No hi ha enllaços per a aquest llibre |
opinió |
Permeteu-nos una vanitat filial, mares: si nosaltres quatre no existíssim, és probable que en Gabriel, el procreador de cristòfols, hagués passat a la vostra història com un accident negligible. El testimoni d'una edat d'alegries sexuals i dubtes amorosos que a estones recordaríeu amb orgull i a estones amb menyspreu -com tot a la vida.
[…]
Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada.
La novel·la no s'hi assembla, però l'experiència de lectura de Maletes Perdudes m'ha recordat la de Els Jugadors de Whist l'any passat. L'he agafat amb les mateixes ganes i tenia les mateixes expectatives de trobar una fita de la novel·la catalana moderna. Ja avanço que la novel·la de Vicenç Pagès va cobrir millor les meves expectatives que la Jordi Puntí, però això no treu que aquesta siguin una novela refotudament bona.
A nivell formal, el que més m'ha agradat de Maletes Perdudes ha estat el tractament del narrador, que pren la veu dels 4 cristòfols al llarg de la seva recerca del seu pare desaparegut. Aquesta polifonia es tradueix en un narrador únic de personalitat múltiple en el que la preponderància d'un o altre dels seus components alterna en funció de les necessitats de l'argument. Aquest artifici, sovint excessiu, fa que el to de la història vagi variant a mesura que seguim els diversos esdeveniments i personatges que campen per les pàgines de la novel·la i les carreteres de l'europa de l'època franquista. Quan el truc surt bé, surt molt bé, però la contrapartida és la falta d'homogeneïtat de la prosa. El conjunt, però, és notable i de vegades admirable.
A nivell de plantejament m'ha agradat especialment la manera que té el llibre de demolir les expectatives que ell mateix va generant. Els cristòfols es fan amics ràpidament, les seves mares no odien en Gabriel, en Gabriel no és un pocavergonya... tot plegat fa que la novel·la tingui una qualitat entranyable que mai cau en la nyonyeria però si, en moments puntuals, en el melodrama (i si no que hem dieu de la trucada de la Rita a la policia quan la tragèdia entra a la seva vida?). De fet, el to general de la novel·la és el de la ironia amable, graciós, amb pinzellades surrealistes que encara ara no se si venen o no al cas. Siguin o no sortides de to, l'escena de l'amazona despullada m'acompanyarà per sempre més...
Si la novel·la té un centre de gravetat aquest és en Gabriel, i els seus satèl·lits són els Cristòfols. De fet n'hi ha dos, de Gabriels: el Gabriel que no hi és i el Gabriel que hi és, i per a mi és molt més potent el Gabriel que no hi és. Passiu i retret fins als límits de l'abúlia, en Gabriel que no hi és traspua una serenor gairebé zen i actua com a caixa de resonància de les expectatives del lector. La ficció defuig el buit i el nostre desig d'entendre aquest personatge absent fa que hi projectem una sèrie d'emocions que ens ancoren a la història i creen una il·lusió de complexitat que no sobreviu del tot a l'aparició de'n Gabriel.
Al llarg del llibre anirem coneixen les històries solapades de'n Gabriel i els seus companys de fatigues, els Cristòfols i les seves mares (fantàstica Rita), amb una estructura episòdica i ben tramada que s'ensorra una mica en el seu desenllaç, que juga perillosament amb l'inversemblança que havia evitat amb admirable virtuosisme durant la major part de la novel·la. D'esperit proper a la road movie, les aventures de'n Gabriel, el trist Bundó (i la seva tristíssima i bonica història d'amor) i en Petroli per l'Europa de'ls anys 60 i 70 no deixen de pintar un retrat colorista de l'Europa de l'època, la psicologia dels emigrats espanyols i la visió que d'Espanya tenien els Europeus. És un retrat que no pretén ser exhaustiu però serveix molt bé d'escenari per a la història.
Tot i les seves irregularitats és una molt bona novel·la i em costarà poc esforç seguir llegint els llibres de'n Jordi Puntí. Em sembla una lectura molt recomanable, sovint molt divertida i amb pinzellades de tristor. Notable. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (3 ) |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 16/06/2011
Mmmmm. Provaré de "obtenir-lo" en digital, si és possible. De l'any de la plaga també n'he sentit a parlar bé. De totes formes si no m'arriba a les mans ja te'l demanaré! Merci per les recomanacions! Sempre em dones feina... |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 16/06/2011
Li he de deixa a la meva cunyada, però quan me'l torni tel duc, ok? O l'agafaràs de la biblioteca? El què també has de llegir (a veure si properament puc escriure'n la ressenya) és el de l'Any de la Plaga. T'encantarà. |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 16/06/2011
Ostres, ostres, ostres... M'ha agradat el teu comentari, ergo ja tinc el llibre afegit a l'estanteria de l'Annobbi. Si no recordo malament el vaig votar al club de lectura perquè ja em sonava que havia d'estar bé. |
|