No estic d'acord amb la opinió generalitzada de la pràctica totalitat de fans de la blogosfera sobre aquesta novel·la: no és, ni de tros, el millor dels tres primers volums. El que és cert és que algunes de les millors situacions, i de les més desesperades, estan en aquest, i que les llavors que planta per al futur de la saga són molt suggerents. El millor del llibre, de fet, és justament els camins que obre i les seves implicacions.
Amb tot, una molt bona entrega. Com passava fins ara, els secundaris són magnífics... però trobo a faltar a la tinent Murphy. Costa de creure la putada que li fan a la Susan Rodriguez, un personatge que, per lo demés, em provoca una gran indiferència. En Michael Carpenter, cavaller de la creu, és un personatge Magnífic (amb majúscula, ja ho veieu). Els dolents són una mica de sèrie B però vaja, tota la sèrie sembla un homenatge explícit a les pel·lícules de sèrie B, així que ja m'està bé.
Per a mi, Storm Front i Fool Moon són novel·les més sòlides. Més compactes. Essent més lleugers a nivell d'efectes especials (per dir-ho d'alguna manera) la personalitat de'n Harry amara més el conjunt de la narració fent que el grau d'inmersió del lector (oient, en aquest cas) sigui més profund. A més, crec que en els dos primers el to de les novel·les, des del punt de vista de construcció del suspens i utilització del clímax, està més aconseguit. A Grave Peril el to és tan proper a l'infart durant tanta estona seguida que la versemblança de la història es ressenteix i, de tant en tant, la ressolució de les escenes és un pel massa convenient. Per a mi, falla per exagerada. Tot i així, contradictori com sóc, hi ha una escena a la que la pressió a la que es veu sotmés en Harry és tan i tan gran que el paio, al límit de la seva resistència esclata com si fos un superguerrer qualsevol, amb la mare de totes les escenes exagerades i... bé... que puc dir... em va encantar...
Dit això, per a mi els moments més memorables de la novel·la coincideixen amb els fragments en que la història és més subtil i propera a la novel·la negra. Funciona molt pitjor, en general, quan els referents s'acosten més a pel·lícules com Blade o als somnis enfebrits d'un director de joc de rol.
El plantejament de les escenes inicials és gairebé magistral, amb l'excepció de la construcció de la relació entre en Harry i la Susan Rodriguez, que sembla una mica massa sortit d'una novel·la eròtico-romàntica i és massa transparent en el marc de la trama de la novel·la. Si mai una desgràcia s'havia endevinat com la calma prèvia a la tempesta del refrany, és aqui. De fet, un dels problemes que he tingut amb aquesta novel·la és justament la transparència dels enginys de l'argument. Està construïda com una peça de rellotgeria en la que gairebé qualsevol element té una funció en algun moment de la història i això li resta una mica massa d'espontaneïtat i organicitat a la història, que a estones sembla poblada per titelles moguts per uns fils insuficientment disimulats. En aquest sentit les dos primeres novel·les són més elegants i tot i que en ocasions les mans del titellaire també eren visibles, el grau de virtuosisme d'aquest era més gran i no ho vaig percebre com un problema. Per evitar convertir-se en pura fòrmula tota sèrie ha de trobar el seu camí i la seva veu, i en ocasions això implica un cert grau de titubeig i experimentació fins a acabar trobant un to que ressoni amb l'harmonia correcta i doni la sensació de màquina ben engranada (si sóu seguidors de sèries televisives com Fringe o Supernatural entendreu de que parlo). La sensació que em dona Grave Peril és precisament la de titubeig, intent d'expansió de l'abast imaginatiu tot just bosquejat a les dos primeres novel·les de Harry Dresden, augmentant les dosis d'espectacularitat. El camí que el personatge emprengui a partir d'aqui pot ser molt interesant, però no si el preu que es paga per aquesta èpica és la pèrdua d'atmosfera i de personalitat Dresdeniana de la narració que feien d'aquesta saga quelcom de diferent. M'ha agradat com a història aïllada, però és un tipus d'història que ja he vist en altres àmbits i que no em sembla original. La conclusió del llibre segueix l'esquema dels altres: paroxisme final ple de focs artificials i epíleg a on el propi Harry lliga caps i s'acomiada fins a la propera aventura, en aquest cas amb un to tràgic notable. Efectiu i prou.
Segueixo estant molt interesat en saber la continuació de la saga i els camins oberts els vull caminar de totes, totes, però a la propera entrega (Summer Knight) el senyor Jim Butcher m'haurà de tornar a convéncer de la seva capacitat de sorprendre. És una novel·la que només funciona en el context d'una sèrie. En aquest sentit la situació que queda per la propera entrega no podria ser més dramàtica: Guerra oberta.
En termes d'estrelletes d'Anobii, Grave Peril se'n mereix tres (i mitja) de cinc.
Continuo amb el quart volum: Summer Knight. Les primeres 2 hores són espectaculars. |
)
)
afegir un comentari
| : 04/10/2024 | Facebook | Instagram 
