Més d'1 milió d'exemplars venuts. Traduït a més de 30 llengües.. Ja ho he dit en altres ocasions i em reafirmo: aquestes etiquetes creen falses expectatives i normalment són símptoma d'un mal auguri. No és que cregui que 1 milió de persones estan equivocades però a vegades en aquest planeta (i últimament massa sovint), ens acostumem a moure per fenòmens de masses, i aquest feia tota l'olor, abans de començar, per ser-ho.
El plantejament del llibre és clar: explicar la història d'en Dewey. Jo crec que això ho aconsegueix i afortunadament és només un 40% del llibre. Dic afortunadament perquè sóc un dels que crec que en Dewey no té gaire res d'especial. Jo vaig tenir un gat durant 15 anys que era exactament igual que en Dewey en el 95% del seu comportament. Considero que el meu gat era un pèl més desenvolupat i esgarrapava i mossegava a la gent que li tocava massa la pera. Amb això vull dir que el 40% del llibre està dedicat a explicar com el gat es passeja per la biblioteca, s'arramba als camals dels pantalons de gent, s'adorm per les faldes i les taules... en definitiva, un comportament que a mi em sembla de gat normal. En el llibre està tot com magnificat i Dewey està elevat a la categoria de Sant, a més amb una intuïció de la gent amb problemes sobrenatural. Jo no se fins a quin punt era així o es volia veure així. Tampoc vull aquí dubtar de la paraula escrita i potser si que aquest gat en concret era més carinyós, receptiu i amable amb la gent de lo normal en un gat.
He dit que afortunadament el 40% del llibre està dedicat al gat perquè això ens posa a l'altre costat de la balança el 60% restant, que és el que jo crec que té un valor real com a història. En aquest segon tros se'ns explica la vida personal de la Vicki Myron, la persona que va trobar a Dewey al contenidor de retorn de llibres i la que va lluitar perquè es pogués quedar a la biblioteca. Evidentment, la història ve mesclada amb la del gat i també amb la del poble i la de l'estat d'Iowa. Tot i que la història de la Vivki és un complet drama i no li desitjo a ningú, és aquí on el llibre m'ha interessat i m'ha arribat. Tot això contextualitzat amb la història de l'estat i amb els flaixos del gat passejant per la biblioteca ha fet que no abandonés el llibres després de llegir 50 pàgines. I és que a part de l'insulsa història del gat, tenia més motius per abandonar el llibre.
I és que és curiós com hi ha tanta i tanta gent amb talent que li costa que li publiquin un llibre (o que no li publicaran mai) i que hi hagi llibres com aquest, escrits malament amb ganes, que es publiquin i es venguin com a xurros. A nivell de fil narratiu la història se'n va contínuament d'un cantó a l'altre sense gaire ordre ni concert. Semblen els pensaments d'una persona abocats sense un reordenament posterior. Això quan es fa expressament i amb elegància queda bé: així espontàniament i perquè suposo que no se'n sap més fa pudor. I no només això: es repeteix i es repeteix en algunes aspectes del comportament del gat, dels seus costums, de la seva manera de ser... que ja se que a ella li feia molta il·lusió, se l'estimava molt i li semblava molt entranyable, però no aporten res de nou i, sobretot, cansen. Finalment, crec que l'autora ha aprofitat la seva posició de força per carregar contra els responsables de la biblioteca per no donar-li prou suport en cap moment amb el tema del gat i en el dia a dia en general de la biblioteca. Lleig. És part de la història? En podríem parlar.
Tot i així la sensació final no és absolutament negativa. Potser cal agafar el llibre més com a conjunt i tot plegat millora una mica. Val a dir que m'ha emocionat al final (no cal que digui què passa, és bastant evident), m'ha interessat molt la història personal i la del poble i tot plegat m'ha encuriosit tan que he fet recerca a internet sobre el tema i he acabat a la web de la biblioteca d'Spencer. Crec que ho havia d'haver fet abans, ja que veure fotos de l'edifici, del gat i del personal m'hauria ajudat més a creure'm que realment ha set una història que ha passat.
Per acabar, m'agradaria ressaltar que penso que el món està fatal si un gat de biblioteca amable, però un gat de biblioteca normal i corrent (en el fons), pot fer anar de cul a mitja premsa del planeta. Hi haurà qui em dirà que el món necessita històries així, amables, fresques, sense tantes males notícies. Potser si. Però n'hi ha per tan? |
)
)
afegir un comentari
| : 07/10/2024 | Facebook | Instagram 
