En Jordi viu al garatge d’una casa adossada, la seva dona es comporta com si fos adolescent i la seva filla està a punt de casar-se amb un pelao que condueix una retroexcavadora. Entranyablement ridícul, instal·lat en una crisi d’identitat permanent, en Jordi volia ser artista però ha acabat treballant de fotògraf de boda. Al llarg del casament de la seva filla, fa memoria del seu passat, que inclou un castell, un joc, una mort i un Empordà que no és de postal. En Jordi busca una sortida al seu estancament, però no s’adona que les coses encara poden anar molt pitjor.
biografia de Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà va néixer l'any 1963 a Figueres. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l'apartat de literatura, i l'any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d'infinites combinacions (ed. Empúries). El 1991 va publicar l'obra de bricolatge textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l'Índex), formada per un miler de citacions. L'any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d'Horaci (ed. Empúries), una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l'assaig creatiu. L'any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra (ed. Empúries), que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista.
A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text (ed. Empúries, 1998), un assaig sobre l'escriptura que considera el text com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. En companyia de l'altre (premi Documenta 1998, publicat per Edicions 62 el 1999) marca el retorn al gènere conte. En aquesta ocasió, el recull és unitari, ja que tots els relats giren al voltant del tema del doble. El va seguir la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003 (Edicions 62), la biografia intermitent d'un personatge sense conviccions, traduït al castellà l'any següent amb el títol La dicha no es completa [CAST] (El Aleph). El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda, i va ser publicat l'any següent (Proa). El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa). El setembre de 2009 torna a l’editorial Empúries amb la novel·la Els jugadors de whist.
Aquesta novel·la té vocació d'obra mestra. La millor descripció la proporciona un dels personatges cabdals del llibre tot descrivint la novel·la que li agradaria escriure:
"-Ja sé com escriure -continua ella-, només em falta uan història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç... És com el cul. M'entens o no?
[...]
-I saps que odio més? -reprèn ella-. L'ordre cronològic. És tan obvi, no trobes? És el no-muntatge. A mi m'agradar començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. Saps, Memento? L'he vista onze cops. Sé quina novel·la he d'escriure, de debò... M'encanten els trencaclosques. I les pretericions. I els finals triples. I, per descomptat, una certa dosi de metaliteratura. Saps allò que fa Kundera? Oh, dispensa'm."
I el cas és que intentar aquest acte de malabarisme és una recepta gairebé segura per a la catàstrofe metaliterària. Carai, en Paul Auster és una prova vivent d'aquest tipus d'estavellament jugant amb moltes menys pilotes. I tanmateix, Els Jugadors de Whist triomfa en les seves piruetes, conformant una història que funciona com les capes d'una ceba, però una ceba en la que les esferes concèntriques estan plenes de bucles autorreferencials que et catapulten a nivells que ja consideraves superats, obligant-te a reconsiderar l'història a la llum d'esdeveniments que repercuteixen en el que ja has llegit. Traspuant estil a cadascuna de les seves pàgines, la història s'estructura a partir d'un collage d'informacions de procedències diverses (blogs, dietaris, disgressions, etc) que orbiten al voltant d'un eix argumental que comença el 21 d'Abril de 2007 però té el seu origen en el que va succeïr el 16 d'Agost de 1977. Aquesta estructura caleïdoscòpica, gairebé papiroflèxica, aconsegueix la complicitat del lector, que és testimoni astorat de com es van ajuntan els fils aparentment inconnexes d'una història que roman viva al llarg de tota la novel·la. És un llibre hipnòtic i enigmàtic, amb tanta energia narrativa que sembla que les pàgines que el contenen hagin d'esclatar deixant escapar tot aquest seguit de personatges que l'habiten.
Al final aquesta és la història d'una culpa i del llast que ha suposat a la vida de'n Jordi, protagonista principal, si no ànima, de la novel·la. Instal·lat en una crisi dels 40 de proporcions monumentals, atrapat en un matrimoni infeliç i refugiat a la seva bombolla filmogràfica, la vida de'n Jordi arriba a un clímax que es torna fons de pou durant el casament de la seva filla. A estones divertida, gairebé sempre surrealista, més sovint tràgica i plena de referents culturals que l'ancoren en el present i en el passat, em resulta difícil escriure una ressenya que li faci justícia a aquesta història. Ara mateix, el millor compliment que em vé al cap és que és la novel·la que més mereix ser rellegida que he trobat darrerament. Per una vegada, les afirmacions de la contraportada ("Els Jugadors de Whist és una de les grans novel·les catalanes dels últims anys") no són cap exageració.
Us deixo amb el vídeo de la presentació del llibre, amb entrevista a l'autor
afegir un comentari
els vostres comentaris (2 )
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 24/08/2011
No puc negar que em feia una mica de mandra el llibre. Perquè? No ho se. A vegades només de fullejar un llibre i veure l'estructura dels paràgrafs i si hi ha molt o poc diàleg ja és suficient per fer-me aflorar aquestes sensacions del tot subjectives. El cas és que ara per vacances l'he agafat i me l'he menjat en pocs dies.
Primer de tot m'agradaria destacar la forma en què està escrit. Sorprèn d'entrada la gran quantitat de recursos que es fan servir per explicar una mateixa història, diferents punts de vista, anotacions en blogs, diaris de personatges, notes del que sembla ser el propi escriptor, canvis en el narrador... Tot està pensat per acostar-te a la mateixa història, des de diferents angles i amb tons molt diferents. M'ha agradat per sobre dels altres el diari d'en Biel, escrit en un mallorquí fantàstic i amb una varietat en les aportacions diàries xocant i a l'hora absorbent.
El curiós de la història, en relació a com està escrita, és que els grans trets d'aquesta els descobreixes al cap d'haver llegit relativament poques pàgines. Hi ha un punt del llibre, bastant a l'inici, que tens la sensació que les cartes ja estan sobre la taula i descobertes i que no saps on vol arribar l'autor amb tot plegat. La pregunta de a on ens porta el llibre me l'he feta (i val a dir en l'aspecte negatiu). Llavors sorprèn i descobreixes que hi ha moltes coses més enllà de la història d'en Biel i els jugadors de Whist i que el llibre va girant i focalitzant-se en el personatge d'en Jordi. Però tot això es fa a poc a poc i sense que te n'adonis.
De la forma d'escriure de l'autor és fantàstic com ha sabut utilitzar les noves tecnologies per contextualitzar la història a l'any 2007 (la part que s'hi refereix) i com ha sabut recrear l'ambient del 1977, una època on jo començava a donar els primers passos i en la qual m'he vist reflectit en molts sentits: jo també jugava als solars, jo també voltava per runes de cases, jo també inventava jocs, jo també vaig viure aquella època on tot es movia més lent i potser tot era més simple... Aquesta dualitat entre les dues èpoques m'ha, senzillament, fascinat.
Dels personatges m'agradaria destacar en Jordi. De fet és el més ben treballat amb diferència. Podria dir sense ànim d'equivocar-me que és un dels personatges més ben aprofundits del que porto llegit fins al moment. Destacaria l'espiral autodestructiu en el que cau en la seva relació amor-destrucció que manté amb la Halley: en alguns moments de la narració m'he posat bastant nerviós i el meu cervell ja començava a donar voltes autodestructives com el del protagonista. No es pot descriure més bé el personatge del que ho fa la Halley: ets un pallús entranyable.
No negaré però, que el llibre en alguns punts se m'ha fet espès. Tot i estar molt ben documentat a nivell artístic (sobretot en l'espectre musical i cinematogràfic), altres tipus de documentacions se m'ha fet pesades. Per exemple, descriure'm tots els tipus de noies que porten botes, o descriure'm totes i totes i totes les ocasions en les quals en Jordi pensa amb la Halley (i si no recordo malament aquest tram s'estén entre més d'un capítol) o altres enumeracions intranscendentment llargues doncs la veritat és que sobra longitud (amb menys ens fem la idea). En aquest sentit i per afavorir el ritme de lectura us recomano que el llegiu quan tingueu temps de llegir i el llegiu ràpid. Podeu caure en la temptació fàcil de deixar-lo al cap de 100 pàgines amb la sensació que no se t'està explicant res i que el llibre no porta enlloc (totes dues sensacions ben fundades a aquestes altures del llibre).
Tot i això, no en tinc cap dubte que la sensació general al final del llibre és molt bona. També diré que és dels millors llibres que he llegit en català en molts sentits. Recomanable, evidentment!
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 08/04/2010
Amb ressenyes com aquestes no em queda més remei que posar-lo a la cua de lectura. Aquesta cua però ja comença a donar la volta a l'illa de cases on visc...