Després d’haver fet dues incursions més que reeixides en la novel•la històrica, Assumpció Cantalozella torna a penetrar en la història de Catalunya per oferir-nos una narració literàriament més ambiciosa, amb un plantejament més agosarat, més intimista i, segurament, menys comercial. En aquest llibre, el darrer de l’escriptora de Santa Coloma de Farners, Cantalozella desgrana dues històries paral•leles que es desenrotllen en dos moments històrics completament diferents, una al segle XV i l’altra al segle XXI, però que comparteixen espai, el Pallars, i tenen com a punt de contacte la vida del Comte Hug Roger III de Pallars. En una de les trames ell n’és el protagonista, mentre que en l’altre és el motor de fons d’una trama policíaca i, alhora, d’una reflexió sobre el límits de la novel•la històrica. De fet, aquesta vegada més que purament una narració històrica el que en ofereix Cantalozella son les seves reflexions (amb prou raó de ser després de dues novel•les de caire històric) sobre un gènere literari, reflexions que se’ns presenten il•lustrades amb un exemple pràctic. L’obra és, doncs, magnífica en les seves pretensions i també en la seva arquitectura literària.
Pel que fa a la seva factura, el llibre està prou ben aconseguit: sense arribar a entusiasmar en molts moments enganxa al lector i sempre en suscita l’interès, ja sigui per conèixer l’entrellat de les històries que si expliquen o per seguir el que al meu parer és el més interessant: les reflexions sobre la literatura i sobre certs aspectes del dolor, l’atzar i la fatalitat en la vida humana. No em voldria oblidar d’esmentar que Cantalozella estableix com acció menor ni més ni menys que una relectura en clau pallaresa del mite d’Electra. No està gens malament com a element complementari! De fet, el caràcter tràgic, ben bé a la manera grega, és molt present en l’estructura de la narració, de manera que les morts d’alguns dels personatges es troben ja en potència ja en la seva primera aparició, com endevina de seguida el lector només és qüestió de temps que l’acció ens n’ofereixi la materialització. Però Cantalozella retarda o precipita intencionadament aquests esdeveniments per aconseguir grans efectes literaris que demostren bon ofici, domini de la tensió narrativa i ens regalen moments de gran bellesa estètica i tràgica. El pathos és sense dubte un dels grans ingredients de la mixtura de Cantalozella, juntament amb una manera de tractar la història on prima el contingut psicològic damunt l’acció. En molts moments l’autora se centra molt més en el drama o el goig intern dels personatges més que no pas en allò que els passa. És més interessant saber com ho viuen que el que viuen. És una visió clàssica de la literatura que, ai las, avui en dia no és pas la més estesa i que Cantalozella és capaç de mestrejar fins i tot en l'àmbit de la llengua que modificarà en relació al personatge que pensi o parli. Diguem doncs, que no és pas una obra de tarannà ben comercial, tot i que estigui editat per Proa i en una edició de tapa dura i força cara. De fet, el seu ressò comercial és més aviat escadusser i en treballs se la pot trobar ja a les llibreries.
Quant a les històries a què m’he referit, una és pròpiament la que el lector espera trobar: la vida d’Hug Roger darrer comte de Pallars i un dels grans resistents a la dinastia castellana dels Trastàmara. Aquesta trama té la virtut de transportar-nos a un dels moments més foscos de la història catalana: la guerra civil catalana dels segle XV. En concret la història té lloc quan, un cop mort el príncep de Viana i les ambicions pro mediterrànies del regne d’Aragó, acabada la guerra civil i defenestrada la Diputació del General, els Trastàmara enduriran la seva política procastellana, continuaran el procés d’absolutització i acabaran convertint el regne de Catalunya i Aragó en part d’aquesta gran quimera que és el regne únic d’Hispània o Espanya que es materialitzarà en la unió de Ferran II amb Isabel de Castella, una associació que poc més de dos segles després acabarà en la guerra de successió, digne colofó de gairebé un segle d’enfrontaments guerres i tensions entre aquests dos regnes Peninsulars. Davant d’aquesta política del Tràstamara, Hug Roger és un personatge controvertit: per un banda és defensat per la historiografia romàntica com a enaltidor i defensor de l’esperit català (tot i que es va plantejar la creació d’un comtat pallarès independent!) i, per altra banda, és estigmatitzat per ser un home dur, a voltes cruel, i defensor dels interessos (mals usos fins i tot) de la noblesa davant del pagesos de remença. Justament aquesta faceta és el que aprofita l’escriptora per plasmar les seves reflexions entorn de la novel•la històrica i per traçar una intriga policíaca al voltant del robatori d’uns documents que suposadament ofereixen la vertadera imatge d’una figura que pot ser emprada en un sentit o un altre segons interessi. El que es demana l’escriptora és quin dret té l’escriptor a presentar el personatge en un o altre sentit i en funció de quins valors ha d’escollir com el representa literàriament. Així, podem suposar que les reflexions de l’Oleguer son les reflexions de l’Assumpció quan crea les seves novel•les històriques, per bé que ella sap que si no és un assaig millor amanir el pensament amb una trama atractiva, que no són bons temps per a gaire exercicis filosòfics de gaire envolada, i per això construeix el gran cavall de Troia que és la novel•la mitjançant el qual els lectors ens trobem davant un grapat d’interessants reflexions entreteixides amb una història prou amena i una bona munió de capítols d’acció psicològica. En definitiva, una obra que no pot deixar escapar cap persona a qui li agradi aquest gènere, però que segurament pot no interessar a aquells qui no els agradin els gènere històric o els llibres on l’acció no sigui el més destacat.
|
Autor/a del comentari: Joan -
Data: 21/05/2008
Home pensa que hi ha tantes lectures com lectors i que tu pots gaudir d'un aspecte del llibre i un altre d'un altre, o, senzillament, interpretar-lo de manera diferent! Hi ha una teoria de la literatura (l'estètica de la recepció) que defensa que la lectura es fa sempre i inevitablement a partir de les lectures anteriors (l'horitzó d'espectatives que es diu) i també de les vivències de cadascú. Això explica lectures diferents (fins i tot d'una mateixa persona mab moments diferents de la vida) i les vàlida totes, sempre que siguin interpretacions raonades i coherents, és clar. I, de fet, això explica la meva lectura: per deformació professional tendeixo a lectures... que no sé com definir! En tot cas, jo t'aconselleria que comencessis per "El falcó del comte" o "Corpus de sang" que són dues novel·les històriques de la Cantalozella que són extraordinàries i més centrades en la història, si tu vols, tot i que ja et dic que es poden llegir de diferents maneres. Te les puc deixar si vols. La primera és molt i molt ben feta, i més trepidant.
|