Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada a un poble dels Pirineus es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Parla amb els conductors, que porten un jove que ha tingut un accident al bosc. El noi acaba de morir i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut. És un sms que, transcrit, diu: «Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell, a les 6.30». L'escriptora descobreix així que la persona que ha deixat el missatge serà probablement a la conferència, ignorant que la tragèdia plana sobre el seu futur immediat. En canvi, l'escriptora ho sap i, en començar la seva intervenció, pren una decisió al respecte.
Imma Monsó reprèn a Una tempesta l'atmosfera intrigant de les seves primeres novel·les per explorar la complexa relació entre l'escriptor i els lectors i per parlar, sobretot, de la por: de la por de perdre aquells que estimem, de fer-nos mal, de no ser estimats o de ser-ne massa. Amb humor, perspicàcia i ritme, Monsó ha escrit una d'aquelles novel·les que es llegeixen d'una tirada però que persisteixen amb tossuderia en la ment del lector.
biografia de Imma Monsó
Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) és una escriptora en català i professora de llengües estrangeres.
Va estudiar filologia francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en lingüística aplicada a les universitats d'Estrasburg i Caen.
La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el premi Ribera d'Ebre. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. L'any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d'aquest gènere, Millor que no m'ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004). Bona part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets i Alfaguara. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa.
El 2007 el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l'any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la seva darrera novel·la Una tempesta.
Aquest és un d'aquells llibres que comencen petits, amb una enganyosa aparença de simplicitat, i poc a poc creixen a dintre teu i no deixen de créixer fins arribar a ocupar-te totalment amb les seves ressonàncies. Una Tempesta explica les històries paral·leles i més o menys relacionades de una escriptora que assisteix a una tertúlia literària a un poble dels Pirineus, un admirador seu una mica inquietant i un aficionat al parapentisme. La història principal és la de l'escriptora, i les altres dues orbiten al seu voltant explicant històries amb connotacions diametralment oposats molt relacionades amb el desenvolupament de la tertúlia protagonitzada per la (reticent) protagonista principal. Si la novel·la té un tema (i el té), aquest és la por als riscos cotidians, a estimar, a prendre mal. En aquest sentit la novel·la té un missatge bastant clar i és molt parcial al respecte, però en cap moment pontifica ni dona la sensació de llegir un sermó. Tot i ser una novel·la bastant introspectiva i explícitament psicològica té un ritme molt àgil i, en conjunt, explica una història molt dinàmica i carregada d'un humor amable amb tocs de melanconia. Formalment dóna la sensació d'estar construïda amb molta cura i està atapeïda de petites simetries i contradiccions que, lluny de ser un defecte, són reflexe de les contradiccions que tots portem a dintre. Una de les imatges que la novel·la utilitza vàries vegades per a descriure el comportament de la protagonista és la de les nines russes, però és igualment vàlida per a descriure l'estructura de la novel·la, carregada de petites perles i historietes surrealistes dintre de la història principal.
Al final, la tempesta arriba al final de la novel·la construïnt un dels millors clímax que he llegit en molt de temps i arribant a la única conclusió possible. Davant de tantes novel·les fantàstiques que punxen en arribar desenllaç, a Una Tempesta l'Imma Monsó demostra que sap acabar una història, que per a mi és una de les marques dels grans novel·listes.
M'ha entusiasmat i es mereix cinc de cinc estrelletes.
afegir un comentari
els vostres comentaris (2 )
Autor/a del comentari: Imma C. -
Data: 16/10/2010
Hola,
primer dir que he llegit novel.la i contes de l´Imma Monsó. Per un general m´agrada, però Una tempesta m´agrada com comença i avança, però quan estant a la sessió del club de lectura tot plegat se´m va fer molt carregós: el ritme davalla, per mi, i ho vaig deixar córrer, encara no sé qui és el de l´ambulància.
Em sembla molt ben argumentats els vostres punts de vista, i coincideixo amb vosaltres que l´Imma Monsó és una bona escriptora.
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 12/10/2010
Estic completament d'acord amb què és un novel·la excel·lent. Com en Miki remarcaria el treball argumental, la trama tan rica en recursos i la magnífica sol·lució final. El joc de les visions dels personatges sobre sí mateixos també és molt ric, ben treballat, versemblant i sobretot no es contradeix en cap moment, cosa ben difícil en aquest terreny. Només voldria afegir que també és una novel·la que reflexiona sobre la literatura, sobre com es crea i quin paper hi tenim els lectors. La protagonista és una escriptora però Monsó no la fa parlar a ella per explicar el què entén per literatura sinó als lectors, ja que ella entén que una obra literària és una obra d'art que només està acabada quan un lector la re-crea. El que sí que li fa dir a l'escriptora és que es meravella de la riquesa de les interpretacions que els lectors fan de la seva obra, que ella veu més riques que la mateixa obra original. Crec que el que defensa és que cada lectura és diferent depenent de la persona, del seu punt de partença com a lector i dels coneixements i experiències prèvies. Tota una teoria de la literatura dins un llibre sobre literatura, sobre pors i sobre psicologia. Brutal. Deixeu-me citar-ne un fragment que m'ha encantat per la teoria que exposa sobre COM HA DE SER LA LITERATURA.
-Saps què busco en un libre? En un primer nivell m'ha de despertar emocions. En un segon nivell, ha d'adquirir alguns significats més profunds, i en un tercer nivell, si hi arriba, s'ha de revelar vertiginós, de vegades demencial...