Ara em sap greu haver-me precipitat, però el cas és que la meva primera valoració d'aquesta novel·leta (per extensió, que no per qualitat) no va ser gaire positiva ni, ara sembla, justa. La mestria de la ploma, l'economia del llenguatge i el virtuosisme narratiu que exhibeix en Philip Pullman en aquesta faula sobre Jesus i el seu germà bessó Crist són dignes d'escriptors com Cormac McCarthy o Ernest Hemingway. La novel·la ha trigat en captivar-me el que jo he trigat en adonar-me que no era ni un acudit, ni una broma, sino una novel·la absolutament seriosa. Què voleu? Jo veig un títol com "El bon home Jesús i Crist el pocavergonya" i no puc evitar somriure (ni llegir el llibre si qui el signa és en Philip Pullman), però la veritat és que passat els capítols dedicats a la concepció els dos bessons, que, efectivament, fan riure i augmenten el meu engany, la novel·la es va tornant tràgica per moments fins arribar a un desenllaç que, m'atreveixo a pensar, tots coneixem. L'autèntic protagonista del llibre és, i no sembla sorprenent, Crist el pocavergonya. Més pusilànim que el seu germà Jesus (però clar, parlem del Messies... qui no és més pusilànim que el Messies?), en Crist es veu abocat per un conspirador misteríos a un paper que recorda al Judas del Nou Testament, en un intent de controlar l'impacte de'n Jesus sobre el curs de la història i apropiar-se de la seva autoritat espiritual. El que el llibre fa extraordinàriament bé són tres coses: actualitzar el llenguatge del nou testament sense perdre un bri de la seva força i capacitat evocativa, suggerir i establir resonàncies internes d'ambiguïtat que enriqueixen la novel·la, i acompanyar-nos de la mà al llarg d'un viatge en el que la nostra opinió sobre els germans Jesús i Crist evolucionen i canvien a mesura que progressa la història. A part s'hi pot trobar una crítica a la religió organitzada i a la figura de Déu com a pare amorós que ja s'intuïa de forma bastant explícita a la Trilogia de la Matèria Fosca del mateix autor, però que aqui està més subjecta a les regnes de l'escriptor i, per això mateix, té un impacte més gran. Malgrat tot, el llibre és respectuós i, de fet, l'arquebisbe de Canterbury n'ha escrit una crítica sorprenentment positiva.
El recomano molt i li poso 5 de les 5 estrelletes d'Anobii. |
)
afegir un comentari
)
| : 06/10/2024 | Facebook | Instagram 
