|
sinòpsis |
La novel·la relata la història d'Hernando, un musulmà que viu amb la seva família a les Alpujarras del segle XVI. Les friccions amb les comunitats cristianes són constants. Ell es debat entre l'amor i les creences religioses per intentar sobreviure en una època on ser musulmà a Andalusia no era la millor idea. |
biografia de Ildefonso Falcones |
Ildefonso Falcones de Sierra (Barcelona, 1958) és un advocat i escriptor espanyol, conegut per ser autor de l'èxit de vendes del 2006 'L'església del mar' (La catedral del mar, en castellà). La seva primera obra es va convertir en la novel·la més llegida del 2007. El 10 de juny de 2009 va publicar la seva segona obra, 'La mà de Fátima', que es va convertir ràpidament en un gran èxit venent cinquanta mil exemplars el dia de la seva estrena, el 10% del tiratge inicial.
Fill d'un advocat i una mestressa de casa, la defunció del seu pare quan ell tenia disset anys va suposar la fi de la seva carrera esportiva com genet. A aquesta edat s'havia convertit en el Campió d'Espanya Junior en la categoria de salt. També va destacar en hoquei sobre herba. Va estudiar en el Col·legi dels Jesuïtes de Sant Ignasi, i posteriorment va començar en la universitat dues llicenciatures: Dret i Econòmiques, encara que va decidir deixar la segona per a compaginar Dret amb un treball en un bingo de la capital comtal.
Actualment treballa com lletrat en el seu propi bufet, situat en el barri de l'Eixample de Barcelona. Encara que ja s'havia iniciat en la literatura, en aquests últims anys ha compaginat el treball amb la seva passió d'escriure llibres. Va trigar cinc anys a acabar la seva primera novel·la.
Ideològicament sempre s'ha manifestat simpatitzant del Partit Popular, i fins i tot en 2008 va acompanyar a Mariano Rajoy —en aquells dies candidat popular en les Eleccions Generals— en un acte polític en l'església de Santa Maria del Mar juntament amb altres dirigents del Partit Popular català, com Dolors Nadal i Daniel Sirera. |
|
|
No hi ha enllaços per a aquest llibre |
opinió |
Falconés torna a atacar amb una novel·la feta amb el mateix motllo que La catedral del mar, la seva primera novel·la i també un negoci que li va sortir molt rentable. Parlant amb gent de la seva primera novel·la se li critica la poca coherència històrica. Jo no hi entenc prou i em va agradar molt per sobre d'aquestes consideracions. En aquesta segona la idea és la mateixa. El pes argumental en aquest cas el porta Hernando i la novel·la vesteix d'amor i aventures una part de la història de l'Andalusia del segle XVI mentre veiem com Hernando passa de ser un nen a ser un home i posteriorment a ser ja una persona gran (per l'època). No se si dir que la història és l'excusa del llibre o és la vida d'Hernando l'excusa per fer història. En qualsevol cas és una fórmula que li funciona bé en la seva primera novel·la i que, com no, l'exporta a la segona. Aquest cop però, s'ha cuidat ben bé d'afegir un munt de pàgines al final matitzant totes les llicències històriques que s'hagi pogut prendre.
Anem a comentar la història. Com ja he dit, es tracta d'una història d'amor lligada a una problemàtica entre cristians i musulmans que val a dir que va fer córrer molta sang. Per explicar-la Falcones fa servir la vida d'Hernando. La part més crua del llibre (per no dir gore), és en la que ens trobem amb un Hernando nen, que es fa home de cop quan els enfrontaments entre les dues religions li arriben a la porta de casa i ho viu en pròpia pell amb matances acarnissades que l'autor es cuida d'explicar-nos amb tot luxe de detalls. Aquí cal tenir un bon estómac i sal de fruta ENO per empassar les primeres 200 pàgines, plenes de sang fetge i més, si és possible. Crec que era necessari assentar les bases del llibre i del pensament dels diferents personatges fent-nos veure que realment hi havia motius per pensar com pensen. Ara, la cosa li marxa una mica de les mans i després de 50 pàgines ja ho has entès perfectament. La resta crec que són ganes de que la gent deixi el llibre. Jo mateix en vaig estar temptat, tenint la sensació de que la història navegava sense rumb i jo quan no entenc on vol anar a parar una cosa no m'agrada. Però vaig aguantar i penso que vaig fer ben fet. La història es calma i comença a enganxar amb l'aparició de la història d'amor entre Hernando i Fátima. Allà comencen a agafar sentit les coses. Com en el cas de La catedral del mar cal fer un esforç de comprensió i assumir que estem davant d'una novel·la i Hernando és l'excusa per explicar-nos la situació en un territori bastant ampli. Això vol dir que al protagonista li passa de tot i és bastant a tot arreu, cosa poc creïble però absolutament necessària pel bon funcionament de la trama. Superat això la segona mitja part del llibre ja és per gaudir! Val a dir que Disney segur que no en farà una adaptació ja que el drama que viu Hernando al llarg de la seva vida només és comprensible i aguantable com a personatge de ficció d'una novel·la. M'ha agradat però, la capacitat de sorprendre de l'autor al llarg de la història, fent girs inesperats i no sempre contentant al lector, cosa que si se sap fer bé com ell deixa un bon gust de boca.
Després de llegir les justificacions de les llicències històriques te n'adones que realment hi ha episodis molt foscos de la història d'Espanya i que cal reflexionar-hi molt lligant-los amb coses que encara estan passant avui en dia. Sempre m'ha agradat aprendre història de forma novel·lada i crec que aquesta és una bona novel·la per fer-ho.
Quin és el gran escull de la novel·la? Com ja he dit les primeres 200 pàgines i darrera d'això les 1000 que segueixen. No és un llibre que hi hagi trobat palla en excés, més aviat situacions que es repeteixen o trames que no acaben de dur a enlloc o d'aportar res interessant a la història. En conjunt? Una bona recomanació. Això si, heu de tenir temps i ganes. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|