XELU.NET - LLIBRES - El libro flotante de Caytran Dölphin

El libro flotante de Caytran Dölphin d’en Leonardo Valencia és un bon llibre. Aquesta és una expressió ben corrent quan sortim del cinema o parlem d’un disc i, en canvi, es ben escadussera quan es tracta de llibres, però, tanmateix, em veig amb cor de defensar-la pel que fa a aquesta magnífica peça literària. D’arguments en surten pels descosits. En podria adduir de merament subjectius (m’ha agradat, enganxa, és interessant...) però prefereixo centrar-me en materials més objectivables perquè jo sóc dels que creuen que els llibres s’han de poder valorar com a bona o mala literatura, això sí, en base a una argumentació sòlida i consistent, és clar, ja que si bé és cert que tota lectura té un component de subjectivitat —en tant que és relativa a les experiències vitals i literàries del seu artífex— bé hem de poder establir una mena de cànon estètic que eviti la sensació que tot té el mateix valor. Però això defenso que el Codi da Vinci és dolent, que no és el mateix Borges que Dan Brown, tot i que, per motius que ara hauré de deixar a l’aire, un mal llibre pot tenir un efecte social beneficiós, sobretot si la societat que el rep troba en un moment de cultura tan baix com es troba la nostra vella i estimada cultura occidental.

La trama de l’obra de Valencia gira al voltant d’un misteriós llibre fictici, Estuario, escrit per un personatge pervers, Caytran Dölphin, que ha desaparegut en circumstancies poc esclarides. Qui és Caytran? Quina veritat conté el seu llibre que el faci tan colpidor? Aquesta és la gran pregunta que planteja el llibre als seus personatges, però no ho fa com si fos una història detectivesca que se centrés en descobrir qui és l’assassí, sinó que el que fa l’escriptor és concentrar-se en mostrar els efectes devastadors que l’obra va causar en les persones que la van llegir, (en concret en un grup de personatges que n’eren els lectors escollits o els lectors model ficticis si voleu) i les causes de la gènesi de l’obra. Tots sabem que un llibre, o més aviat la seva lectura, pot ser dolorosa. Valencia es basa en això per fer un joc de miralls entre Caytran i els seus lectors, i ell i nosaltres, de manera que, com a lectors, ens involucra completament en el seu llibre (segurament deu pensar que una obra literària no està acaba fins que un lector la llegeix i, per tant, la re-crea). La clau del seu èxit, però, rau en que l’obra és rodona com un bon vi: manté un equilibri de funàmbul entre la història i la manera d’explicar-la, entre la matèria i la forma vaja. Les presses per explicar una història no li fan oblidar que el que diferencia un bon escriptor d’un de mediocre no és només la història que explica (tots hem sentit en algun moment algú explicant alguna història real que, ben escrita...) sinó la manera com la desgrana, com condueix el lector pel món possible que es manifesta en les pàgines de l’obra. En relació amb això és essencial el treball que Valencia ha fet amb els personatges: no hi ha res més exasperant en una obra extensa que no veure els personatges! Valencia, en canvi, ens mostra els seus personatges sense embafar-nos amb retrats d’aquells que no deixen espai al lector; ens n’ofereix l’evolució i les penes; ens involucra en les seves preocupacions i ens embolcalla en una atmosfera d’incertesa, a vegades de malenconia, que sap tenyir amb desdeny, fins i tot amb perversió, i tot això ho fa sense escatimar-nos la poesia. El domini de l’espai i del temps és contundent: Valencia no només no escatima els recursos que s’hi relacionen (multiplicitat d’espais i, per tant, d’accions dins un esquema metanarratiu, salts en el temps...) sinó que construeix el fil conductor de la història sobre la base d’una gran discontinuïtat espai temporal, de manera que la història bascula endavant i endarrere en el temps, i d’Itàlia a Equador, amb una fluïdesa absoluta. L’ús dels recursos lingüístics, les metàfores, els girs comparatius, i la sinonímia és abrusador. Quina riquesa lèxica i imaginativa! I per si fos poc, s’atreveix a jugar el joc d’una narrador omniscient en primera persona! Tampoc ens escatima la intertextualitat (contínuament cita directament o indirecta a d’altres escriptors) i, si Macondo ens pot ressonar en les inundacions de Guayaquil, també creuria sentir-hi el ressò de l’Alexandria de Lawrence Durrel.

Per acabar us diré que, encara que la trama de l’obra estigui acabada, el llibre no ho està, ni ho estarà mai. Com que el centre de la història és la descoberta del veritable autor d’un llibre apòcrif, Valencia ens proposa continuar jugant al joc de les falsificacions i reescriure o falsificar la seva obra en una pàgina web, de manera que la gran impostura que es Caytran Dölphin continuï viva. Us atreviu a fer una visita al seu lloc web i a convertir-vos en falsos escriptors reals? Aneu a www.libroflotante.net, però potser abans us caldrà llegir el llibre...

afegir un comentari

els vostres comentaris (3

)

Autor/a del comentari: Xevi - Data: 18/01/2008

Faig una crida a la serenitat després d'aquest creuament d'elogis tan tendre que hem pogut presenciar. No em vull tornar a esverar amb el tema de El codi Da Vinci, ja que prou ho hem fet en Miki i jo en altres debats d'aquesta web. Només torno a recordar que a mi em sembla una crítica fàcil i m'agradaria que ara que en Joan ha decidit entrar a debatre, que ens digui per quins motius creu que la prosa de Dan Brown sigui tan reprovable.

Pel que fa al comentari del llibre, estic molt agraït a en Joan per l'extrema qualitat del comentari, ja que segur que això farà pujar el caché de la web. I no ho dic en broma. Tot i així, no m'acaba d'atraure del tot el llibre, encara que trobo curiosa la filosofia de l'autor.

Autor/a del comentari: joan - Data: 17/01/2008

Miki, ja està bé que et tempti que tu m'estas costant una pasta amb les teves crítiques!!!!!!!!!!!

Autor/a del comentari: Miki - Data: 17/01/2008

He fet el propòsit de no comprar més llibres abans d'acabar els pendents acumulats a les prestatgeries de casa, però m'has temptat, bribó, m'has temptat...

l'últim per llegir