Si us agrada aquest tipus d'etiqueta, diuen que aquesta novel·la inagura un subgènere: el Biopunk... biopunk, dius?, això mateix: una mena de versió biològica del ciberpunk, i, en qualsevol cas, una troballa molt interesant. El món de The Windup Girl és una Terra distòpica situada en un futur proper, en el que la societat tecnològica ha sofert un col·lapse degut a l'esgotament de les reserves de combustible fòssil i a l'escalfament global. En aquest futur els casquets polars s'han fos i el nivell del mar ha augmentat a tals nivells que ciutats senceres (Nova York, sense anar més lluny) han hagut de ser abandonades i han estat cobertes per les aigües. La manca de combustible ha fet que les principals aplicacions industrials de la tecnologia estiguin destinades a la manipulació genètica i a l'enmagatzemament d'enèrgia mecànica en una mena de bateries de corda gegants que, després d'haver estat carregades (pedalant, per exemple, o utilitzant la força motriu d'un... atents... mamut) alliberen aquesta energia de manera lenta i poden utilitzar-se per alimentar mecanismes diversos. O, per exemple, els escasos ordinadors personals que surten necesiten que l'usuari pedali per a mantenir-los en marxa.
Un dels efectes col·laterals de la catàstrofe ecològica ha estat la fam. La producció agrícola ha caigut en picat i moltes regions de la terra viuen en la frontera del desneriment. Lluny d'haver estimulat la solidaritat i la fraternitat entre les nacions de La Terra, aquesta situació ha exagerat encara més els trets depredadors del sistema capitalista encarnat en la indústria agroalimentària del moment. Gràcies al seu domini de l'enginyeria genètica, els grans conglomerats occidentals han manufacturat i desdencadenat una sèrie d'epidèmies que han acabat amb l'escasa producció alimentària que quedava arreu, i obliguen a les nacions més desafavorides a comprar els seus aliments transgènics i les seves llavors estèrils.
La novel·la transcorre a Bangkok, una de les poques ciutats de Tailàndia que s'ha salvat de les inundacions provocades per l'augment del nivell del mar, gràcies a la utilització d'un sofisticat sistema de dics, canals i bombes d'aigua. Tailàndia s'ha convertit en un regne que defensa la seva identitat i la seva supervivència a través d'una política tremendament proteccionista i un exacerbat sentit patriòtic. Això, i la violació sistemàtica de les patents dels productes alimentaris transgènics (el motiu per el qual Bangkok és capaç de generar aliments transgènics propis resistents a les plagues enviades per la indústria alimentària i capaços de reproduir-se juga un paper molt important a l'argument), fa que el govern estigui permanentment enfrontat amb els interesos del món capitalista.
The Windup Girl, de Paolo Bacigalupi, vé precedit d'un triomf aclaparador davant de la crítica i del públic aficionat a la ciencia-ficció. A part de guanyar el premi Nebula a la millor novel·la de cifi del 2009 i ser un dels finalistes al premi Hugo del 2010 (encara pendent de decidir en el moment d'escriure aquesta ressenya), ha rebut l'infreqüent honor de captar l'atenció d'una part del públic general, i la revista Time la inclou en el nové lloc de la seva llista de millors treballs de ficció del 2009. Enfrontat a aquest (relativament) enorme ressò, una de les principals preguntes que em feia en començar-lo era, és clar, si era fonamentat. I la resposta, vés per on, és que Déu n'hi doret. Anem a pams.
D'una banda tenim el contexte del món en que transcorre la novel·la, que he explicat fa un parell de paràgrafs. Com passa sovint en el gènere de la ciencia ficció i la fantasia, l'escenari és fonamental i pràcticament pot considerar-se com un personatge més de la història. En aquest cas és extraordinari i és, sense dubte, el punt fort de la novel·la i el que fa que aquesta sigui una obra especial. La meva descripció anterior no fa justícia a la capacitat d'evocació que demostra l'autor al llarg de tot el llibre, mostrant diferents aspectes d'un món totalment coherent i versemblant que sembla que coneguem desde sempre. Hi ha dos aspectes que m'agraden especialment i que actuen reforçant el vigor i la vitalitat del llibre, a l'hora que el diferencien d'altres novel·les de caire post-apocalíptic. D'una banda, aquest llibre ens mostra, més aviat, un món post-post-apocalíptic, en el que la catàstrofe ecològica va tenir lloc generacions enrera i un nou equilibri social (si bé injust) ha estat assolit. Així, el llibre aconsegueix evocar un clima de resorgiment, més que no d'enfonsament, tot i que és un resorgiment més aviat salvatge i cruel. Una altra cosa que m'agrada és l'elecció de Bangkok com a escenari físic. Aqui hi juga un paper la meva idiosincràsia personal, ja que Bangkok és una ciutat que he visitat i això ha fet que els llocs i referències que hi surten em fossin agradablement familiars. D'altra banda, però, això afegeix una capa d'estranyesa o exotisme a una història que, en un entorn més familiar, hauria pogut ser freda. Bangkok, clarament, és un protagonista important de la història. La novel·la treu molt partit de les diferències culturals (i per tant, de personalitat) dels diferents protagonistes de la història (occidentals, xinesos, japonesos, tailandesos), afegint un nivell de complexitat (que no dificultat) adicional. Aquest Bangkok, a més a més, viu en constant perill de desaparició inmediata, i només sobreviu en el fons d'un pou envoltat totalment per l'oceà que amenaça amb engolir-lo. Això, la calor aclaparadora de la ciutat, el seu paissatge odorífer i l'enorme densitat de la seva població són sensacions implícites al llarg de tota la novel·la.
La novel·la s'estructura al voltant de capítols que reflecteixen el punt de vista d'un seguit de personatges diversos, prou diferents entre si i amb uns interesos tan contraposats que les conclusions possibles són moltes. El tigre de Bangkok; Emiko, la "windup girl" del títol; Hock Seng, refugiat xinés supervivent de les matances a Malaisia que van acabar amb la seva família... aquesta novel·la està poblada de personatges molt i molt carismàtics, alguns d'ells meréixedors d'ocupar un lloc al panteó de Personatges Genials a l'història de la literatura, però tot i que aquest tramat de personatges està molt i molt ben resolt, confesso que estic una mica fins al capdamunt de novel·les que utilitzen aquest mateix recurs, però en fi, no es res a retreure, és una fòbia personal. La conclussió de la novel·la és molt potent, i tot i que en fa possible una continuació, penso que no li fa falta i que en Bacigalupi no l'escriurà.
Com a conclussió, realment és una molt bona novel·la que està tenint un ressò justificat. Tot i ser, de forma indiscutible, una novel·la de caire post-apocalíptic, aporta un enfoc que la distancia d'altres novel·les d'aquest subgènere que he llegit. En Paolo Bacigalupi m'ha semblat un escriptor molt sòlid al que valdrà la pena seguir les pases. És un bon prosista i un excel·lent narrador, capaç de crear personates captivadors, sovint ferits a l'ànima i contradictoris, i de transmetre un tipus d'èpica industrial molt efectiu. Li poso 4 de les 5 estrelles d'anobii, i si us agrada la ciencia ficció és una lectura gairebé obligatòria..
PS. He descobert que aquest llibre comparteix ambientació i temàtica amb dos narracions curtes del mateix autor que han estat premiades: The Calorie Man i Yellow Card Man. Serà qüestió de buscar-les! |