|
sinòpsis |
La petita població de Chester's Mill (als Estats Units) es veu sorpresa un dia de bon matí per un camp de força d'origen desconegut que ha aïllat la població de la resta del món. Ningú sap que passa, ni els de dins ni els de fora. El que si poden comprovar és que la barrera és impenetrable i que sense voler-ho els habitants d'aquest petit poble s'hauran d'espavilar durant un temps (ningú sap quant) pels seus propis mitjans. És un experiment de l'exèrcit, és un atemptat terrorista o són habitants d'altres planetes que han posat la cúpula sobre Chester's Mill? Sigui qui sigui no es podia imaginar què havia desencadenat la seva malifeta. |
biografia de Stephen King |
Stephen King va néixer a Portland, Maine, és d'ascendència escocesa. Quan tenia dos anys el seu pare va abandonar l'illa. Ruth (mare de Stephen King) el va criar junt amb el seu germà gran David, durant algunes èpoques travessant problemes econòmics. La família es va traslladar a Durhma, poble on va néixer Ruth, però també van passar una temporada a Fort Wayne (Indina) i Stratford (Connecticut). Va estudiar a "Durham Elementary School" i a "Lisbon High School".
King va començar a escriure des de molt jove. A l'escola escrivia històries basades en pel·lícules que havia vist recentment i les venia als seus amics. El negoci no va ser ben vist pels seus professors, que el van obligar a tornar els seus guanys quan el van descobrir. Les històries eren escrites amb la mateixa màquina que el seu germà usava per publicar el seu diari anomenat "Dave's Rag". Aquest treballava amb temes locals, i King contribuïa la majoria de vegades al projecte. Als tretze anys va descobrir a casa de la seva tieta una caixa molt vella amb llibres del seu pare, la majoria de terror i ciència ficció. Aquests gèneres li van cridar l'atenció des del primer moment.
Entre 1966 i 1971, King va estudiar anglès a la Universitat de Main, a Orono i va escriure una columna anomenada "King's Garbage Truck" a la revista de la universitat. Va conèixer Tabitha Spruce i es van casar el 1971. King va agafar feines a mig temps per poder-se pagar els estudis, fins i tot en una tintoreria. Va usar la seva experiència per escriure la història The Mangler. La seva vida a la universitat es veu clarament representada a Hearts in Atlantis.
Després d'acabar els seus estudis universitaris amb una llicenciatura d'art en anglès i d'obtenir un certificat per poder ensenyar a secundària, King va ensenyar anglès a Hampden Academy (Hampden). Durant aquest període, ell i la seva família van viure en una rulot. Va escriure històries curtes (la majoria publicades a revistes per homes) per poder satisfer les necessitats de la seva família. Segons diu la introducció de Carrie, si un dels seus fills tenia un constipat, Tabitha hauria dit bromejant, "Vinga Steve, pensa en un monstre". King va començar a tenir problemes d'alcoholisme durant una dècada.
Durant aquest període va començar a escriure un gran nombre de novel·les. Una de les seves idees va ser la d'un jove amb poders psíquics. Tot i així, es va sentir desanimat i la va llençar.
Tabitha va rescatar-li el treball i el va animar a acabar-lo. Després de finalitzar la novel·la, la va titular Carrie i la va enviar a la companyia Doubleday perquè li edités. Va passar el temps i es va oblidar del llibre. Més tard va rebre una oferta de compra per 2.500 dòlars d'avançat (no un gran avanç per una novel·la, fins i tot aquest temps). Poc temps després, el valor de Carrie amb els drets dels manuscrits van ser venuts per 400.000 dòlars (200.000 dels quals van ser per a l'editor). Després del seu llançament, la seva mare va morir de càncer uterí, però va aconseguir llegir la novel·la abans de morir.
Després de la publicació de The Tommyknockers la família i amics de King van decidir ajudar-lo a combatre els seus vicis, li van ensenyar la seva pròpia brutícia perquè s'adonés del nivell d'addicció a què havia arribat: hi havia llaunes de cervesa, cigarretes, cocaïna, xanax, vàlium, nyquil i moltes més coses. Va demanar ajuda i va abandonar completament l'alcohol i les drogues a finals dels anys 80.
L'estiu de 1999, King es trobava a la meitat d'una novel·la anomenada On Writing: A Memoir of the Craft. En aquest període, havia acabat la secció de memòries i havia abandonat el llibre per uns divuit mesos, a causa de la inseguretat de com continuar o si molestaria a tercers. King relata que va ser el primer llibre que va haver d'abandonar des que va escriure The Stand dècades abans. Havia pres la decisió de continuar amb el llibre, el 17 de juny, va escriure una llista de preguntes que li havien fet amb freqüència sobre la seva forma d'escriure, al mateix temps que altres que li hauria agradat que li haguessin fet; el 18 de juny, va escriure quatre pàgines de l'esmentat llibre.
El 19 de juny, a les 4:30 de la tarda aproximadament, King caminava pel voral dret de la ruta 5 de North Novell. El conductor Bryan Smith, distret per un rottweiler incontrolat que es movia a la part posterior del seu cotxe marca Dodge Caravan de 1985, va atropellar King, que va aterrar en una rasa d'uns 4 metres de profunditat del paviment de la carretera de la ruta 5.
L'ajudant del comissari del comtat d'Oxford, Matt Baker, va gravar una cinta en la qual els testimonis deien que el conductor no conduïa massa ràpid ni amb imprudència. Baker també va informar King que havia estat atropellat per l'esquena. A la pàgina web oficial de Stephen King es comenta que això no és veritat, ja que King caminava de cara al trànsit.
King estava prou conscient per donar els nombres de telèfon de la seva família a l'ajudant del comissari per a poder contactar amb ells, tot i que estava patint un dolor considerable. L'escriptor va ser portat a l'Hospital Northern Cumberland per a portar-lo des d'allà a l'Hospital Central de Maine amb helicòpter. Les seves ferides -el pulmó dret col·lapsat, múltiples fractures a la cama dreta, laceració del cuir cabellut i un maluc trencat- el van mantenir a l'hospital fins al 9 de juliol, gairebé tres setmanes ingressat.
Aquest mateix any, King va acabar la major part de From a Buick 8, novel·la on un dels protagonistes resulta mort en un accident de cotxe. De les terrorífiques semblances amb el seu propi accident, King diu que va intentar "donar massa importància al fet". La novel·la Misery, escrita el 1987, també tracta d'un escriptor que es fereix de gravetat en un accident de cotxe, tot i que la novel·la tracta sobre la malaltia mental d'un fan de l'escriptor.
Després de cinc operacions en deu dies i teràpia física, King va poder reprendre la novel·la On Writing que havia hagut de deixar a mitges a causa de l'accident, tot i que encara patia dolors al maluc i només podia seure durant quaranta minuts fins que el dolor es fes insuportable. El seu estat físic ha millorat des d'aleshores.
L'advocat de King i dues persones més van comprar la furgoneta de Smith per 1.500 dòlars per impedir que fos subhastada per Internet. Smith, un operari de la construcció amb baixa laboral va morir el setembre de l'any 2000 mentre dormia, a l'edat de 43 anys. |
|
|
No hi ha enllaços per a aquest llibre |
opinió |
Com molts de vosaltres ja sabreu, sóc un gran fan de l'Stephen King, un autor que m'acompanya des dels 12 anys i que m'ha fet passar moltes hores bones i algunes d'absolut avorriment. És un autor capaç de crear grans llibres i també grans merdes (algunes es poden justificar per les seves adicions a les drogues, llegiu la seva biografia més amunt, però altres no tenen justificació). També podem dir d'ell que és un mestre de la prosa amb un estil del qual n'estic enamorat, però que a vegades també és el mestre de la palla, de la volta innecessària i del barroquisme en els personatges. En quina categoria podem classificar l'obra que ens ocupa?
Doncs és ben fàcil: d'entrada ha escrit un llibre per a tots els públics (el terror o les anades d'olla importants aquest cop brillen per la seva absència), un totxo considerable amb unes 300 pàgines de palla sobrera, amb més d'un centenar de personatges (barroquisme en aquest cas) dels quals 10 són importants i amb una història francament bona i ben portada. Per aquesta descripció se'n pot derivar que m'ha agradat, de fet puc dir que m'ha agradat molt, i que és un dels llibres d'ell que recomanaria (i és que moltes vegades m'ho demanen i no se què recomanar a gent que no li agradi el terror).
La història d'entrada és fantàstica, però no original. L'autor ja té llibres on ha aïllat poblacions per tempestes de neu, però crec que en aquest cas ha donat una volta de cargol més. Si una cosa sap fer bé l'Stephen King és jugar amb els sentiments de la gent i amb la maldat que portem tots a dins, de manera que ha agafat una població, els ha aïllat i els ha portat a una situació límit d'incomunicació amb l'exterior. Evidentment això ha fet sortir el bo i millor de tots el habitants, portant al poble a situacions realment espectaculars. I com ja he dit, en això ell és el rei i puc dir que m'ho he passat realment bé veient que ha anat recargolant la història (i amb ella els personatges) i com d'això n'ha anat extraient el suc.
Per mi on ha fallat o on es pot polir el llibre? Jo crec que a les altures que ha arribat la carrera de l'autor i amb la fama que ha aconseguit, deuen ser pocs els editors que s'atreveixin a tocar-li gaires comes (o això m'imagino jo), ja que havent llegit el llibre (un ignorant com jo) veu de seguida que al llibre li sobren 300 pàgines i ben bé 75 personatges. El tema de la palla ja és un mal endèmic de l'autor. El tema dels personatges en aquest cas se li ha anat de les mans. També és cert que si aconsegueixes centrar-te amb els 10 que són importants i t'agafes la resta com simples anècdotes o pinzellades que li donen més cos a la història, pots aconseguir gaudir de la història sense posar-te nerviós. Us haig de dir que després d'anys de llegir aquest autor encara em costa fer aquest exercici. I és que li agrada donar molts detalls de tots ells encara que no tornin a sortir mai més. El problema en aquest cas és que molts d'ells tornen a sortir i estic segur que si el teu cervell és capaç de crear totes les relacions que l'autor t'explica segur que ets capaç de veure la història des d'una altra perspectiva. Jo? M'he quedat al primer pis i crec que les vistes ja m'han agradat.
Pels problemes amb la palla de la història i amb l'excés de personatges, el lector crec que s'ho ha d'agafar bé i amb calma. Aconseguides aquestes dues coses, crec que la història funciona bé, està ben fonamentada i argumentada i el ritme (tot i no ser precisament àgil és suficient per mantenir-te enganxat. També haig de dir que la majoria de la història és bastant racional i que per fi un llibre seu pot ser per a tots els públics al no desviar-se excessivament de la racionalitat i aconseguint així que el llibre sigui molt més digerible per a tothom. Això li haig d'agrair profundament. Darrerament, llegir llibres d'ell era una tensió continua esperant el moment on havies de fer clic cap a una dimensió paral·lela per seguir les desbarracions al·lucinògenes i paranoiques en les quals volia fer viatjar al lector. Gràcies de tot cor per fer un final mínimament racional!
En resum: quin gran experiment que munta l'autor sobre la condició humana, les relacions i els sentiments en situacions límit, un Gran Hermano a lo béstia! Us diria llegiu-lo, que us agradarà, gaudia de la prosa, dels matisos, dels personatges... De fet us ho dic! Ara, sóc conscient que són moltes pàgines! És un totxo dels bons! Però tot i així, jo us ho haig de dir: animeu-vos! |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (4 ) |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 27/08/2012
Hola Roser,
Entenc que l'estil de l'Stephen King a vegades pot posar-te nerviós, es perd amb moltes divagacions, dona massa detalls intrascendents dels personatges i tot plegat et dóna la sensació de palla.
Jo diria que he llegit gairebé tots els seus llibres i en té de més bons i de menys. La cúpula però em va agradar. Ara estic llegint l'últim i, com ja porto fent amb els anteriors, m'ho agafo amb filosofia i miro de gaudir d'aquests detalls innecessaris. Si no ho fes així, plegaria al cap de 3 pàgines.
Ja comentaré a veure què m'ha semblat. |
Autor/a del comentari: Roser -
Data: 09/08/2012
He llegit molt llibres del Stephen King i sempre m'han agradat (amb més o menys intensitat), però aquest confesso que no vaig poder aguantar. Al llarg de la meva vida de lectora hauré abandonat 3 o 4 llibres, no més, i aquest ha estat un d'ells. Potser és degut a que aquest (al contrari que els altres) me'l vaig llegir amb anglès i les pàgines sobrants se'm van fer més evidents o més pesades.
Em va arribar a enganxar molt, però la quantitat de palla era molt gran i l'existència de personatges d'aquells tan dolents tan dolents que no es veuen realistes em treien de polleguera. El deuria deixar a més de la meitat i confesso que vaig acabar llegint el resum del llibre a la wikipedia per les ganes que tenia de saber com acabava.
|
Autor/a del comentari: Maite -
Data: 16/08/2011
M'ha agradat el llibre. Sí què té pàgines innecessàries i que per poder recordar be els personatges s'agrairia que fossin menys però malgrat això és una història que et manté lligat a la lectura i al final es fa curt i tot, quan aconsegueixes passar de les 100 primeres pàgines. Em preocupava molt el final (com passa en molts llibres d'argument fantàstic que es resolen amb un final ràpid i que no està a l'altura de la novela) però aquest final on posa en dubte el concepte del nostre univers no se'm havia acudit. El recomanaré. |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 18/07/2011
Aquest crec que el llegiré en algun moment, tot i que cada vegada em molesta més el material sobrer dels llibres, sobretot quan són tan llargs. Malgrat tot, després d'acabar A Dance With Dragons necesitaré un llibre o alguns llibres més curtets, així que queda per més tard. |
|