“Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: ‘Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran’. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire. Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s’estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ‘els moros’, ‘els negres’, ‘els xinos’. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.
biografia de Jordi Puntí
Jordi Puntí i Garriga (Manlleu, 2 de juliol de 1967). Llicenciat en filologia romànica, treballa en el món editorial i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicià amb el volum de contes Pell d'armadillo (1998) i la continuà a Animals tristos (2002). Formà part del col·lectiu Germans Miranda. El 2009 publicà la novel·la Maletes perdudes, per la qual el 2010 guanyà el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i el 2011 el premi Joaquim Amat-Piniella i la Lletra d'Or. Aquest any publicà el recull d'articles Els castellans.
Els Castellans és un d'aquells llibres amb un peu a la ficció i l'altre a la realitat. Jordi Puntí utilitza els recursos de la ficció per a explorar els seus records d'infància al Manlleu del final del Franquisme i els anys de la transició, enfatitzant les relacions entre els nens de pares catalans i els nens de pares castellans, desde el punt de vista dels primers.
És un llibre molt curtet, i la seva versió inicial va ser publicada de forma seriada, a la revista L'Avenç durant l'any 2007.
Si cregués en els llibres de lectura obligada faria que aquest en fos un. Jo, "xarnego" d'origen i havent crescut en un poble de la mateixa comarca que en Jordi Puntí, puc identificar-me amb molts dels seus records i el llibre em provoca sensacions agredolces (més dolces que agres, val a dir). Més enllà del seu mèrit purament literari, que em sembla gran i em confirma que Puntí és un autor a seguir, el llibre proposa una reflexió general a partir del cas concret que explica, una reflexió sobre la convivència i allò que ens separa i ens uneix a les nostres comunitats. Més enllà d'això, el llibre parla de la natura ambivalent dels prejudicis i de com es viuen en diferents etapes de la vida (infància, adolescència, vida adulta). Com a bona obra literària les reflexions no s'estructuren al voltant de respostes sino a través de situacions en les que enmirallar-nos i utilitzar com a nucli per a organitzar els nostres propis records.
Una anècdota que explica, que m'ha fet molta gràcia i que m'ha confirmat la meva dona, té a veure amb l'elecció d'escola dels fills. Puntí explica que molts pares catalans, amb el desig d'evitar el contacte "contaminador" dels seus fills amb els fills dels castellans, decidien evitar l'educació en les escoles públiques i matriculaven els seus fills a escoles privades com, sobretot, La Salle. Què passava? Doncs que els castellans, a l'escola pública, estudiaven en català mentres que els catalans, a les pies mans dels hermanos de La Salle, acabaven estudiant en castellà! Ho trobo tristament còmic...
Doncs res, que el recomano molt. Amb la sobergueria que em caracteritza li poso nota: un excel·lent.
afegir un comentari
els vostres comentaris (3 )
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 05/04/2012
M'ha semblat molt interessant el comentari d'en Miki quen esmenta que ha viscut experiènces semblants fora de Manlleu. Jo, que sóc manlleuenc, he trobat tres pams de greix en uns anècdotes que podia haver explicat jo mateix, però el fet de conèixer els llocs i alguns dels personatges, ha fet que alhora em preguntés si per una persona de fora de Manlleu el llibre s'aguantaria. Veig que sí, en Miki ho confirma, i només puc afegir que el ser de manlleu dóna un plus de significativitat als llocs (apa que no recordo anar al cine García a veure les fotos de les artistes!), però res més. El llibre s'aguanta per si mateix, pel convit que fa a la reflexió, per la frescor dels fets que narra i alhora la seva profunditat vital. De fet, les reflexions finals d'en Puntí són l'única cosa que trenca l'aparent lleugeresa del llibre, que, de fet, crec que té aquesta lectura despreocupada però també la que esmenta en Miki, més encarada a les contradiccions i ambivalències dels prejudicis socials. Molt bo en Puntí, estic completament d'acord que és un dels autors catalans que cal seguir.