Si he arribat a llegir Asesinos sin rostro és perquè m'he deixat arrossegar per la febre de Stieg Larsson. De fet, és el millor que n'he extret de la lectura de la trilogia Millennium. I és que la primera novel•la de Henning Mankell, protagonitzada per l'emblemàtic inspector Kurt Wallander, conté sospitosament molts dels elements que utilitzava Larsson. Això sí, hi ha grans diferències entre tots dos, i es pot comprovar que Larsson va esprémer totes les característiques narratives de Mankell per revestir la seva trilogia.
Però no vull que aquesta ressenya esdevingui una comparació entre tots dos autors, sinó que volia deixar clar que, abans que Larsson, hi havia la saga de l'inspector Wallander que ja havia assentat les bases d’allò que s’ha denominat novel•la negra nòrdica. Això no és res més que la resolució d’un cas normalment sagnant, el qual serveix com a pretext perquè l’autor realitzi una radiografia crítica de la societat. Si ens ho parem a pensar, tampoc no han inventat la sopa d’all, però l’interès radica en el contrast entre els macabres assassinats, una societat considerada sempre com a tranquil•la i apacible; i el personatge principal, que es mostra dèbil i feble, alhora que humà davant dels esdeveniments que investiga, però també davant dels seus propis problemes personals.
A Asesinos sin rostro, aquestes característiques es donen a la perfecció. Així, el cas del matrimoni de grangers que són assassinats brutalment és el punt de partida per a una visió crítica sobre la xenofòbia a Suècia. I en aquest recorregut tenim el guiatge de Kurt Wallander, que anirà destapant tot un entramat de pistes al mateix temps que revelarà els secrets i les mentides sobre la immigració en aquest país nòrdic i els seus prejudicis racials.
Personalment, crec que la gran fita de la primera obra de la sèrie de Wallander és, justament, la construcció del personatge. El protagonista no passa pel seu millor moment, ja que la seva vida personal ha tocat fons. Però més enllà d’esdevenir el típic inspector de policia borratxo, separat de la seva dona, incapaç de refer la relació amb la seva filla i el seu pare; Mankell l’humanitza, el quotidianitza i el mostra creïble, amb altres problemes que, potser no són tan freqüents (pateix insomni, intenta posar-se a dieta, ...). Però malgrat tots els problemes, actua de manera coherent i fa front a les seves pors sense basar-se en estereotips clarament marcats pel gènere. Es percep, doncs, un personatge molt proper als lectors, atès que està creat des de la sensibilitat del dia a dia, a l’estil de la pel•lícula Fargo.
Però també hi ha proximitat, veracitat i quotidianitat en la seva faceta com a inspector, ja que veiem a Wallander redactant informes, repassant el cas una i altra vegada amb el seu equip, rebent com una estora en els moments d’acció (que n’hi ha i molt trepidants!). En definitiva, fent la feina d’un policia com cal. Això em fa especial curiositat, ja que estem acostumats a veure un perfil de policies que no tenen a veure amb la realitat (van per la vida sense bloc de notes, no troben mai pistes falses, un descobriment els porta consegüentment a l’altre, saben exactament quines preguntes han de fer, resolen tots els casos i en un temps rècord, etc.). I tant Wallander com la tasca d’investigació estan retratats de manera molt realista, a l’estil de la sèrie The wire.
En resum, amb una trama captivadora des de l’inici, una ambientació ben travada i una narració àgil, Mankell posa amb Asesinos sin rostro les bases d’una de les sagues més exitoses de la novel•la negra nòrdica, sense la qual no es poden comprendre obres d’aquest gènere d’altres autors amb més renom comercial.
|
)
)
afegir un comentari
| : 13/12/2024 | Facebook | Instagram 
