|
sinòpsis |
Durante mil años han caído las cenizas y nada florece. Durante mil años los skaa han sido esclavizados y viven sumidos en un miedo inevitable. Durante mil años el Lord Legislador reina con un poder absoluto gracias al terror, a sus poderes e inmortalidad. Le ayudan «obligadores» e «inquisidores», junto a la poderosa magia de la «alomancia». Pero los nobles, con frecuencia, han tenido trato sexual con jóvenes skaa y, aunque la ley lo prohíbe, algunos de sus bastardos han sobrevivido y heredado los poderes alománticos: son los «nacidos de la bruma» (mistborns). Ahora, Kelsier, el «superviviente», el único que ha logrado huir de los Pozos de Hathsin, ha encontrado a Vin, una pobre chica skaa con mucha suerte... Tal vez los dos unidos a la rebelión que los skaa intentan desde hace mil años puedan cambiar el mundo y la atroz dominación del Lord Legislador. |
biografia de Brandon Sanderson |
Font: Wikipedia
Brandon Sanderson (nacido el 19 de diciembre de 1975) es un escritor americano de literatura fantástica. Nacido en Nebraska. Sanderson pertenece a la Iglesia SUD. Actualmente reside en Provo, Utah, con su mujer Emily, con la que contrajo matrimonio el 7 de julio de 2006. Obtuvo Master en literatura creativa en 2005 en la Brigham Young University, donde fue compañero de habitación del campeón de Jeopardy! Ken Jennings. Ha sido nominado dos veces para el Premio John W. Campbell.
Después de la muerte de Robert Jordan, Brandon Sanderson fue seleccionado por Harriet McDougal (La viuda de Jordan), para completar el libro final de la serie de fantasía épica La Rueda del Tiempo. Harriet le pidió que se hiciera cargo de la tarea después de quedar profundamente impresionada por la lectura del libro El Imperio Final, primero de la serie Nacidos de la bruma. |
|
opinió |
Si hi ha una cosa que m’agradaria resaltar d’aquest llibre és, sobretot, que m’ho he passat bomba llegint-lo (escoltant-lo, en aquest cas). Crec que el seu mèrit literari, en quant a originalitat, estilisme, elegància, perspicàcia psicològica, anàlisi del comportament humà, etc, etc, és més aviat limitat i, tanmateix, em sembla un llibre tan honest i exitós en el seu afany de proporciona un entreteniment digne i de qualitat que és mereixedor de les quatre estrelletes que li he adjudicat a la meva llibreria d’Anobii.
Per a mi, els principals referents del llibre, que està farcit d’estereotips i d’idees que hem vist milers de vegades al cinema, als còmics i a la literatura, són The Matrix, els còmics de superherois i Star Wars, però podeu incloure al sac qualsevol història en la que un grup de rebels s’enfronten a un imperi o dictadura aparentment eterna i invencible, amb profecia i protagonista escollit pel destí inclosos. Són estereotips i referents, però, que en mans d’algú com en Brandon Sanderson llueixen com nous i captiven.
Si no per la seva originalitat, el llibre destaca per l’interés de la història, per la caracterització dels personatges i, per què no dir-ho, per un tractament adrenalínic de les escenes d’acció. Tot plegat, és difícil apartar-se de la història i sovint ho he fet amb el cor a la boca patint per la “xunguitat” de la situació. També val la pena assenyalar que aquest és el primer llibre d’una trilogia, però que funciona perfectament com a novel•la única i explica una història amb principi i amb final. Passa, però, que tot final és un principi…
Pel que fa a la història, més enllà de l’ambientació i l’argument en si, que estan perfectament bastits, hi ha moltes coses que m’agraden molt. Trobo molt interesant l’evolució dels dos personatges principals. M’agrada especialment el canvi que fa la Vin, que passa de ser una nena extremadament malfiada crescuda al carrer, traïda per tothom i ensinistrada com a lladre pel seu germà a infiltrar-se a la noblesa de Luthadel espiant per a la rebelió. M’agrada que a mesura que la seva inmersió a l’aristocràcia és més profunda els seus valors vagin canviant i la seva vissió del món, extremadament en blanc i negre, vagi adquirint una escala de grisos cada vegada més confusa. En el cas del Kelsier, m’agrada el seu caràcter messiànic, carregat d’arrogància i afany de protagonisme, i m’agrada sobretot el contrapunt que planteja la història, inquietant i una mica sinistre, entre aquest personatge i la figura del Lord Ruler abans d’esdevenir Lord Ruler. I m’agrada també, pel que sembla suggerir en el que està per arribar, la figura de la secta de guardians del coneixement, que en la tradició més purament “Fahrenheitiana” memoritzen religions i dades diverses prèvies a l’ascensió del Lord Ruler a la divinitat i a la inmortalitat. La història és quelcom més que aventura i prou, tot i que aventura és el que hi ha al seu cor i la proposta principal que fa. La relació entre l’aristocràcia del Darrer Imperi i les masses d’Skaa esclavitzats, a la base de la revolta que s’està gestant, dona lloc a a una mica de crítica i alegoria social que enriqueixen la novel•la, i hi ha apunts cap a una discussió sobre la natura de la religió i de la fe, i sobre la seva necessitat, que sembla que guanyarà en importància en etapes més avançades de la història. Ni és 1984, ni en Brandon Sanderson és en George Orwell, però està prou ben fet com per que la història guanyi en qualitat.
Defectes? Home, si. D’una banda la pròpia manca d’originalitat en l’essència del que explica, tot i que la dissimula prou bé amb una operació estètica molt acomplerta. D’altra banda, tot i que el grau de detall amb el que arribem a conéixer el funcionament de l’al•lomància permet escenes brillants, el llibre es veu perjudicat per la seva ànsia d'explicar amb tot luxe de detall la teoria que hi ha a darrera del sistema de màgia que proposa. De tant en tant, l'autor sembla dir-li al lector quelcom com: "Seieu, nens, i mireu a la pissarra que us explicaré la relació entre els vuit metalls primordials...", i amb el pretext de que la Vin ha d'aprendre l'art de l'Al•lomància et fot un totxo de classe que flipes. A veure... no tan totxo, que és xulo, però perjudica al ritme de la història i sovint, crec, és innecesari.
La recomano? Depén. Depén, sobretot, de a qui. És un plat lleuger, però deliciós. No reinventa res, però tampoc no li fa falta. No és alta literatura, de vegades és un videojoc, però com a entreteniment supera a Dans Browns i a molts d’altres (difícilment un mèrit, I know). La recomanaria moltíssim, però molt, a tots aquells amb interès per la literatura fantàstica i a tots aquells que en un moment donat busquin diversió i emoció. Jo ja he començat el segon. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (4 ) |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 19/12/2009
Ostres, no tinc el gust de conèixer la seva obra... |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 17/12/2009
M'he equivocat, ho sento. Porto una estona pensant en la resposta al comentari de'n Xevi i m'agradaria retractar-me. El paradigma de mala literatura d’entreteniment, per a mi, no és El Codi de Da Vinci. The Malice Box, de Martin Langfield, és infinitament pitjor. Demano disculpes. |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 17/12/2009
Hola Xevi,
Si que l’he escoltat. Ja ho vaig escriure al blog, que em sembla curiós que de petit ens acostumem a escoltar contes i de grans perdem l’hàbit. Jo ho trobo molt agradable, i em dona l’oportunitat de conéixer més històries. L’audiollibre que ho he escoltat està en anglès, però em consta que el llibre escrit també està en castellà i és fàcilment trobable. En audiollibre, en castellà o català, segur que no ha sortit. També crec que sí que t’agradaria molt.
Això de’n Dan Brown… ja ho hem parlat altres vegades… La meva relació amb ell no té ni amor, ni odi. Simplement, per a mi és el paradigma d’un tipus de literatura que em sembla de mala qualitat i que sóc bastant incapaç d’entendre el seu èxit aclaparador. Com a paradigma, és fàcil que hi recorri per a il•lustrar algun argument. En aquest cas, que la literatura d’entreteniment pot ser de qualitat. Ni és la primera vegada que trec a col•lació al senyor aquest ni serà la darrera. Els exemples sempre van bé i cadascú té les seves fílies i fòbies. Et juro que no ho faig només per a provocar-te.
|
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 17/12/2009
Pel que em sembla haver anat llegint aquí i al teu blog, aquest llibre no l'has llegit, l'has escoltat, no? Em sembla també una forma molt interessant de consumir literatura i crec, que en aquest cas, el llibre m'agradarà. O sigui que et demanaré que me'l deixis i així poder contrastar el teu comentari. Per cert, que t'ha fet en Dan Brown? Tens com una relació amor odi que no acabo d'entendre... |
|