El llibre d’en Manel Guitart L’última carícia Terenci m’evoca d’una forma insistent una magrana. Les causes es deuen tant a la seva forma en tant que obra literària com a la seva degustació, i dic degustació perquè així és tal com es llegeix aquest llibre: assaborint-lo en tots els matisos de què el lector sigui capaç. D’entrada és un llibre que ja des de la seva portada no deixa indiferent, sinó que suggereix o provoca, sempre en funció de la sensibilitat que el lector desplegui envers una fotografia de Terenci Moix mirant-se angelicalment un plàtan. Pura provocació a l’estil Moix. Però no ens fiem d’aquest estratagema ja que, igual que la magrana, el llibre mostra una diversitat important de matisos de color, una riquesa de pigments que anticipen un gaudi bigarrat, divers i molt heterogeni, que anirà des de la tristor fins a la ironia, des de l’amargor a l’esperpèntic més hilarant, però sempre partint dels tons càlids dels vermell de la passió per la lletra escrita amb què Guitart ha impregnat la seva opera prima. Però compte, cal que avancem en la seva lectura amb delicadesa. Quan la tenim a les mans la magrana sembla uniforme, però aquesta promesa d’homogeneïtat s’estronca en encetar-la o, en aquest cas, en acabar el capítol que dóna títol a l’obra. Igual que la fruita que ens serveix de guia, aquesta magnífica construcció literària està formada per diferents relats –cinc en concret– en els quals només en un apareix Terenci Moix. Així doncs, la nostra magrana no es un fruit d’un sol cos sinó de múltiples cossets petits, cadascun d’ells independent però no atomitzat, ja que s’uneixen entre ells amb diversos elements d’encaix que permeten donar com a resultat un conjunt que ara sí que és uniforme, cohesionat i, sobretot, coherent. Guitart és subtil en la construcció de la seva obra i esmerça molts esforços per aconseguir el seu estil, la seva veu literària pròpia. Així, mostra una gran sensibilitat estètica que li fa bastir una obra rica en recursos lèxics, complexa en l’espai formal, plena de referències literàries i del seu món proper, i amb un llenguatge molt destacable per la seva riquesa i alhora per ser acurat i precís. Ben segur que seria una llengua molt del gust del senyor Pla. Enmig d’aquest mosaic bigarrat no sempre és fàcil distingir els elements que funcionen de lligam. La magrana, però, uneix els seus granets amb una membrana i Guitart en la seva meticulositat no ens abandona sense guia. De fet, se’n distingeixen dos. El primer treballa a nivell més subterrani. El podríem definir com l’argamassa de l’obra, és l’element que dóna cohesió temàtica al conjunt i que es podria anomenar el tarannà dels personatges. Els tipus humans que desfilen per l’escenari que Guitart ens descobreix són tots personatges que transiten pels llimbs de la societat establerta, entesa com la comunitat refugiada en l’estat dels benestar i en uns certs valors postcristians destenyits pel consumisme, l’apoliticisme i la pèrdua de profunditat espiritual. Els personatges de Guitart són intensos en el seu interior, un interior que viuen amb un cert desconsol ja que no sol encaixar amb el que la moral tradicional considera desitjable (Terenci, per exemple) o es troben en un pla considerat com a subjecte de pietat (malaltia o exclusió). El segon element cohesionador és el personatge narrador que, igual que els personatges de Zola, va apareixent en els successius relats, esculpint-nos un fris que ens permet fer-nos una imatge de la seva vida, per bé que llunyana i borrosa, una imatge que deixa molt d’espai a la imaginació del lector, a la conjectura de qui és aquest narrador, de quina relació hi ha entre la seva vida i la de l’autor, de si és tota l’estona és la mateixa persona (en Marcel?) qui ens fa de narrador i, si és així, apareix l’interrogant de si el narrador és un alter ego de l’autor, si en Marcel és en Manel. En tot cas, el joc que se’ns presenta entre l’autor implícit —la veu del narrador— i l’autor real és esplèndidament ambigu i subtil, i estèticament brillant. Guitart coneix i domina la perfecció els recursos més rics i complexos que ens ofereix la literatura i, no content de fer-los servir, hi juga, es reinventa literàriament i es confabula amb el lector per crear en cada lectura un narrador nou, perfecte en la visió de cada espectador, diferent per cada sensibilitat i esplèndid en la seva irisada versatilitat. Entre el ventall de personatges que desfilen dins l’obra, i entre els quals Terenci Moix semblaria ser el cap de cartell, ens trobem que de mica en mica i la veu narradora ens anirà seduint fins a arribar a convertir-se en el còmplice i confident del lector, la veu amiga que desperta simpatia. Hi ha una magnífica feina, mesurada i programada, darrera la construcció d’aquesta veu. El recursos de la primera persona en tota l’obra i el fet de jugar amb l’ambigüitat que suposa anunciar que el relat on apareix Terenci Moix es basa en fets reals son alguns dels mèrits de l’obra. Guitart sap que quan es diu que una narració es basa en fets reals molts vegades la gent oblida el “basada” i es centra en els “fets reals”. A partir d’aquí ell frueix novel•lant, i el lector el segueix adelerat, buscant i rebuscant a veure què pot endevinar, però es perd en la magnífica membrana de la magrana que li ofereix el camprodoní, i quan se n’adona està gaudint de cadascun dels grans que se li obren al davant, grans que s’empassarà amb fal•lera però amb la necessària calma que imposa el lent anar desgranant, fins que al final, quan ja tot es doni per dat i beneït, es donarà compte de l’esplèndida i ambiciosa forma del conjunt, i del magnífic pla de l’arquitecte.
Dins els relats que Guitart ens explica cal esmentar el ric planter de personatges secundaris que donen caràcter al llibre i en són el seu eix vertebrador. Entre ells destaca per la seva tendra humanitat la Teresineta, la protagonista d’un dels relats més reeixits del llibre. En conjunt els personatges pateixen tots d’una extrema humanitat que tan els fa sofrir com els aporta alegries. En general, però, la vessant que se’ns sols presentar dels personatges és la seva vessant més adolorida, més turmentada, els seus fantasmes. La manera com afronten les seves pors, els seus actes i errors, les seves posicions ètiques davant el que veuen i viuen, són elements per a la reflexió que conformen la part més profunda de l’obra, una part que moltes obres literàries de poca envolada no tenen i que conformen una dimensió que crec la bona literatura no pot negligir. Potser per aquesta dimensió tan real els personatges de Guitart se’ns apropen, se’ns fan versemblants i ens fan adonar que les etapes dures, difícils de la vida són les que un cop superades i transportades al pla de l’imaginari acaben donant més fruits. Sens dubte fruïm de les etapes dolces, en què totes ens ponen, però és quan cal posar-hi el coll que aprenem de debò i conformem en nostre caràcter. Com deia Goethe, el talent s’educa en la calma i el caràcter en la tempesta. Per això Guitart ens ofereix un retrat d’aquesta faceta de la vida i ens la mostra amb serenor i amplitud com a gran coneixedor que és de l’enorme pou de l’ànima humana. Però per si fos poc, amb la seva focalització en aquests personatges, Guitart pren part, es posa agosaradament al costat dels seus fills literaris, defensa la dignitat de l’ésser humà per molt que s’equivoqui, que busqui i no trobi, que estigui fet pols, que es creï el seu món per defensar-se d’una societat que l’agredeix. Guitart doncs,es posa del costat de l’home que busca i ens proposa una posició ètica que dóna esperança i confort. La seva obra literària lluny de caure en la depressió s’aixeca, s’alça amb força per damunt de tots els prejudicis i clama a la llibertat i a la dignitat. Com ens mostra el narrador en el brillant passatge del vespre a casa de Cabrera Infante, a vegades cal cagar-la per reivindicar-se, per no doblegar-se a la mediocritat i a l’oblit, per poder fer-se present davant els ulls dels altres amb dignitat i orgull. Ja ho deia Sèneca que el que és de necis és romandre en l’error, no pas cometre’l.
El llibre de Guitart és, doncs, una obra de profunditat i de tendresa. És un llibre enigmàtic que té tantes lectures com lectors i, encara més, una obra que mai serà acabada, sinó que anirà transformant-se a cada nova relectura. A mesura que l’experiència de la vida canviï la perspectiva del lector el llibre admetrà noves lectures, noves interpretacions. Una de les grandeses de les bones obres literàries és que viatgen amb el lector i li diuen coses diferents quan aquest, a força d’anys, ja és un altre. Per això aquest és un llibre goludament condemnat a la relectura, a no romandre mort i enterrat en un prestatge empolsinat, és un llibre per tornar-hi. Com diu Imma Monsó aquest és el millor homenatge que se li pot fer a un llibre, rellegir-lo. |
)
)
afegir un comentari
| Última actualització: 04/10/2024 | Facebook | Instagram 
