He llegit el llibre poc després de veure la pel·lícula, que va agradar-me molt. És el primer llibre que llegeixo de l’Ian McEwan i l’he agafat amb moltes ganes, perquè havia llegit crítiques sobre l’autor que el deixaven extremadament bé. El cert és que el llibre m’ha semblat una mica irregular. Tinc la sensació de que un dels personatges (la Briony) és molt més important per a l’autor que tota la resta, i aquesta preferència s’entreveu massa al llarg de tota la novel·la. La història és molt lenta, però és emocionant i commovedora. Destaca especialment la construcció de la psicologia dels personatges, que tenen personalitats molt diferenciades i vives. Una de les coses més difícils (i parlo com a lector, que escriptor és evident que no ho sóc), i en aquest sentit la novel·la triomfa amb totes les de le llei: té un dels finals més impactants i millor escrits que he tingut el plaer de llegir (m’agradaria afegir, per aquells que, com jo, han vist la pel·lícula abans que jo, que respecta l’esperit d’aquesta darrera però que la seva resolució és bastant diferent i molt més el·laborada) i que és el millor del llibre. Entre línies hi ha tota una reflexió metaliterària sobre l’art d’escriure què, si bé és molt secundària al fil principal de la història, és molt interesant. És un llibre molt recomanable. |