Les ales de l’esfinx és una novel•la negra, una excel•lent novel•la policíaca, amb un comissari de policia i un crim per resoldre, i és també el darrer llibre que sant Andrea Camilleri ha escrit fent servir de protagonista el comissari Montalbano. He beatificat a Andrea Camilleri perquè feia temps que no m’apassionava tant el gènere policíac, però des que l’he descobert a ell he recuperat la fe. Anem a pams, a mi em cansen les típiques novel•les d’intriga o thrillers on només estàs pendent de com s’acaba, però en canvi m’encanten les novel•les de lladres i serenos, a l’estil de Dashiel Hammet i Raymond Carver (i com no, les adaptacions fílmiques d’en Howard Hawks per exemple, i si pot ser amb en Humphrey Bogart ja és el súmmum!). Amb tot, reconec que el policíac és un gènere potser una mica desgastat i que se’l podria acusar de repetir patrons (l’Àgatha Christie o en Georges Simenon, per bé que prou de bon llegir, van usar una vegada i una altra els mateixos models). Així doncs, què hi trobo en els llibres de Camillieri? Doncs una renovació en l’aspecte formal del llenguatge, aire fresc en el punt de vista, un context nou, i una visió de la vida i del crim que només pot ser fruit d’haver viscut, i és que en Camilleri té 84 anys, escriu pels descosits, i se li endevina un vida plena d’experiències. Tornem a les virtuts de la seva obra però. El llenguatge del llibre (i de tota la saga Montalbano que ja consta d’onze llibres!) és molt directe, ja que la major part de l’obra és diàleg. Sense arribar a l’aspecte d’obra de teatre, sí que ens adonem que en Camillieri utilitza aquest recurs en bona part del llibre. Això dóna molta vitalitat i dinamisme al text, i fa que els personatges se’ns apropin molt, atès que els veiem en totes les facetes de la seva vida, des de la felicitat a la més gran emprenyada, passant per les decepcions i els dilemes ètics. El recurs és arriscat, però Camillieri se’n surt molt bé, potser gràcies a la seva experiència com a guionista i a la recerca que ha dut a terme del seu llenguatge literari propi. D’altra banda, aquest dinamisme es veu potenciat per un ús escadusser de les descripcions, que també contribueix a fer fluir l’obra: Camilleri descriu el necessari per ajudar a veure el decorat, però no si recrea, crea atmosfera, però no es fa líric. Seria incongruent amb el personatge i ell també és gat vell. Igualment em sembla molt interessant el context: una petita ciutat de Sicilia. Ben mirat, què sabem de Sicilia i del que es cou en aquest illa? Doncs a través dels ulls crítics d’en Camillieri se’ns retrata una gent que viu molt abocada al mar, molt disposta al bon viure, però carregada de problemes amb la màfia i la corrupció. En aquest context el personatge de Montalbano ha de ser capaç d’entrar i sortir de la legalitat, de no jutjar, d’actuar sense prejudicis, o amb prejudicis si cal i, sobretot, ha d’estar de tornada de moltes coses per poder trobar i salvar algunes flors enmig de femers immensos. Abans he dit que és una novel•la amb un policia i un crim, el problema rau, però, en el dolent de la història, on ens hi trobarem molts matisos, des de dolents dolents, fins a accions reprovables per motius comprensibles... En Moltalbano és, doncs, sobretot molt humà: li agrada el mar, el vi, el peix i la pasta, les converses intel•ligents, i també les dones, però no és un superheroi, el foten, i més sovint del que voldria (fins i tot algun crim s’ha resolt de tal manera que n’ha sortit amb el cor escaldat i ben escaldat), les injustícies el treuen de polleguera i, algunes vegades, és capaç d’anar més enllà de la llei per ser just. Destil•la ironia, a vegades sarcasme, en definitiva un paio amb qui segur que no tindria pèrdua anar a sopar. Després dels grans clàssics que he citat abans s’han escrit infinitat de novel•les policíaques prou reeixides, per exemple P.D. James, Patricia Higsmith, o Donna León (de qui el seu personatge, el comissari Brunetti, també en reconec els mèrits) n’han escrit un grapat de ben conegudes, però jo diria que des d’en Pepe Carvalho no trobo un comissari tant viu, que em faci pensar tant en què és i què no important, què mou en realitat el món i on es troben els límits de l’ètica i la justícia. Com diu el mateix Camillieri, i això que se suposa que la novel•la policíaca és només per passar l’estona! Les ales de l’esfinx és la darrera entrega de la saga Montalbano, però jo recomanaria llegir Foguerada d’agost o La paciència de l’aranya, que és on els trets que subratllo són més marcats i més ben aconseguits. Després ja tant li fa quin segueixi perquè ja sereu adeptes!
|