Fora de la fantasia urbana, i amb excepcions, la enorme majoria de la literatura de gènere fantàstic comparteix un referent que es reflecteix tant en l'escenografia en la que transcorren com en els tòpics argumentals que tan sovint conformen les seves històries: l'edat medieval a Europa. Pocs autors s'han atrevit o han volgut explorar altres àmbits històrics i això comporta cert grau de monocromia. Voleu veure altres color? Us presento a la Karin Lowachee i a la seva darrera novel·la, The Gaslight Dogs. Abusant, en el bon sentit, del llenguatge i prenent com a referents la conquesta de l'Oest, el conflicte amb els natius americans i les tradicions dels Esquimals del pol nord, Lowachee ha escrit una història psicològica gairebé claustrofòbica, rica en textures i amb una àmplia paleta de grisos. Al món de la Lowachee els personatges estan en guerra, no s'estimen, són agressius, es neguen a ells mateixos i els uns als altres, i viuen en un entorn tant més inhòspit com més construït per l'home, que contrasta amb la puresa dels terrenys àrtics dels quals procedeix una de les dos protagonistes principals. De fet, la novel·la està escrita de tal manera que el primer moment de pau amb si mateix que troba un dels dos protagonistes del llibre, de professió soldat, es produeix quan aconsegueix tornar a la primera línia de batalla. La proverbial calma abans de la tempesta.
Aquesta història, de no especialment fàcil lectura, està totalment desprovista d'humor i de concessions al sentimentalisme. És això, a més de la capacitat de domini gairebé dictatorial del llenguatge que exhibeix l'autora, el que em fa pensar en l'estil d'un autor tan extremadament literari com en Cormac McCarthy quan es posa barroc. La història que explica la Karin Lowachee no té les profundes connotacions que tenen històries com Blood Meridian, i el seu virtuosisme linguïstic ni té la intuïció ni la disciplina de'n McCarthy, però tanmateix està moltes pases per endavant del que s'acostuma a trobar als prestatges del gènere fantàstic. Hi haurà qui no ho trobi una virtut, però personalmet agraeixo els intents de trobar un estil propi quan aquests no fracasen de manera estrepitosa. La novel·la de Lowachee, tot i no està lliure de problemes, aconsegueix el seu objectiu de manera notable i és una de les novel·les de gènere fantàstic més interesant que he tingut el plaer de llegir.
Els dos personatge principals són el Capità Fawle i la Sjenn, però l'autora aconsegueix fer-nos conéixer perfectament, amb només un parell de pinzellades, un variat ventall de secundaris molt interesants. El Capità Fawle és el protagonista més reticent a protagonitzar una història que mai he trobat, fins al punt que és difícil no escridassar-lo cada vegada que fa alguna cosa per a resistir-se al destí que, al capdavall, ens mou a llegir la novel·la. La mare que el va parir, que n'arriba a ser de tossut! De fet, però, el conflicte enquistat entre el Capità i el seu pare, general de renom obsessionat amb la guerra, és un dels principals nuclis motors de la novel·la, i la seva rebel·lió passiva enfront dels plans paterns és un dels aspectes que fa que el que explica la novel·la s'escapi dels límits de l'argument (que desprovist d'abillaments potser no semblaria tan original) i s'introdueixi en el terreny del retrat psicològic. En molts sentits, el principal antagonista del Capità Fawle és ell mateix. El retrat de la Sjenn, la coprotagonista "esquimal" (aniw, a la terminologia de la novel·la), és molt més superficial que el del capità, probablement perquè les emocions que la mouen són molt menys dramàtiques (en el sentit histèric del terme) que les d'aquest. El personatge "alienígena" de la novel·la és aquest, i en realitat és trist que sigui així perquè d'alguna manera, i no sempre, és el que simbolitza el millor de la espècie humana i la proximitat amb una natura que no té res a fer davant de la inexorable fam de territori de l'home. El conflicte entre l'home i la natura, o entre la vida moderna i la vida tribal, és un dels temes principals de la novel·la.
Tota aquesta atenció al llenguatge, a l'atmosfera i a la construcció dels personatges, que fan que la novel·la tingui vida pròpia i sigui un llibre especial i original, tenen com a preu el pas pausat amb el que evoluciona l'argument durant els dos primers terços. Quan comencen a destapar-se les cartes ocultes, però, la força de les revel·lacions és tant més gran gràcies a la cura amb la que s'han assentat els fonaments de la història. En arribar al final s'ha fet evident una cosa que no sabia quan vaig començar a llegir i que he investigat en acabat: aquesta història tindrà continuació. Seria una llàstima que no en tingués, perquè aquesta novel·la estableix els fonaments d'una de les històries amb més potencial que he trobat amb molt de temps, i sembla que hi ha 2 novel·les més planejades (The Moonlight Dogs i The Midnight Dogs), cosa que em provoca sensacions ambivalents.
És una molt bona novel·la, rica i apassionant, que s'ha gravat a foc en el meu imaginari i que estic segur que rellegiré. També estic bastant segur de que serà insuficientment llegida, així que faig una crida, desde aqui, a que li doneu una oportunitat si mai us cau a les mans si és que mai arriben a traduir-la o voleu llegir-la en versió original. Jo, per la meva banda, ja he començat a buscar les altres tres novel·les publicades de l'autora.
Li dono 5 de les 5 estrelletes que permet Anobii. |
)
afegir un comentari
)
| Última actualització: 12/10/2024 | Facebook | Instagram 
