|
sinòpsis |
Ángel Crespo, autor de una de las más celebradas traducciones en verso de la Divina Comedia, poeta él mismo y crítico sagaz, nos ofrece una sucinta y clara introducción a la vida y la obra de este florentino universal. En el prólogo a la primera edición del estudio que nos ocupa afirmaba: «Hacer un nuevo libro sobre Dante es una empresa cuyos riesgos no desconocemos y a la que nos anima, sobre todo, la escasa atención crítica que se le ha prestado en el ámbito de la lengua castellana, así como el legítimo deseo de ofrecer a los lectores, aun de manera resumida, la imagen que del poeta y su obra nos hemos formado durante los largos años de trabajo que ha supuesto nuestra traducción de la Comedia al castellano y la preparación de las versiones de otras de las obras dantescas»
Extret de: El Acantilado
|
biografia de Ángel Crespo |
Ángel Crespo Pérez de Madrid. (Ciudad Real, 18 de julio de 1926-Barcelona, 2 de diciembre de 1995). Poeta, profesor, ensayista, traductor y crítico de arte español.
Licenciado en Derecho y doctor en Filosofía, se doctora en Filología Románica con una tesis sobre El moro expósito de Ángel de Saavedra. Es catedrático de Literatura Comparada en la Universidad de Puerto Rico y más tarde profesor emérito de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona, además de profesor visitante en las universidades de Leiden, Venecia, Washington, Central y Autónoma de Barcelona. Su archivo y biblioteca se encuentran en la Fundación Jorge Guillén.
Traduce obras del portugués, italiano, francés, catalán, retorromano, gallego y latín, y destaca especialmente por sus traducciones de la Divina Comedia de Dante y de la poesía de Pessoa, así como en general de numerosos autores clásicos - Catulo, Virgilio y Ovidio, entre otros.
Colabora en revistas de arte como crítico y en publicaciones literarias como Forma Nueva, Artes, La Torre, Ínsula, Quimera y Anthropos. Es además director de revistas como Decaulion, El Pájaro de paja, Poesía de España y Revista de cultura brasileña.
Su obra poética se caracteriza por su oposición al realismo de la posguerra, vinculándose así al surrealismo.
En 1998 se crea el Premio de Traducción Ángel Crespo, patrocinado por la Asociación de Escritores y por el Gremio de Editores de Cataluña.
Extret de : Instituto Cervantes
|
|
opinió |
Ja fa un temps l’editorial Quaderns Crema va reeditar a la col•lecció El Acantilado una obra d’aquelles que podem anomenar clàssiques dins l’àmbit dels estudis sobre Dante Alighieri i que, per tant, crec que val la pena, encara que sigui anys després, referir-se a ella. El llibre en concret és el que Àngel Crespo va dedicar al florentí universal. El text és el producte de l’estudi acurat i de la fascinació per un dels poetes que més han conformat el caràcter de la literatura occidental. També és fruit d’aquesta seducció la traducció que Crespo va fer de la Divina Comèdia i que es va convertir ràpidament en canònica per a la llengua castellana. Ara bé, davant de la magnitud d’aquest treball bastíssim, l’obreta que aquí refereixo és només una anàlisi breu de la producció literària dantesca amb l’única pretensió d’obrir-ne la lectura. Malgrat aquesta humilitat però, l’estudi posseeix les virtuts de la mesura i de la claredat, per bé que el tema que l’ocupa no ho sigui en absolut.
Un mèrit inqüestionable de l’obra de Crespo és l’excel•lent contextualització del conjunt de la producció literària del gran escriptor italià. Si bé no s’arriba al nivell d’erudició de què sospitem capaç a l’autor, sí que se’ns ofereix un contorn ben definit de tots aquells aspectes que conformen l’univers del poeta italià. Destaca entre els temes escollits una breu biografia que, encara que no sigui un aspecte determinant per a la interpretació de l’obra dantesca, si que és útil conèixer-ne uns quants moments centrals. En un llibre introductori com és aquest, doncs, els apunts biogràfics no destorbaran en absolut al lector, sinó que el proveiran d’una útil clau hermenèutica a l’hora d’entendre passatges de la Comèdia com la invectiva contra Florència que trobem al Cant XXVI de l’Infern. D’aquesta dimensió Crespo en destaca l’etapa de l’exili —de la qual detalla molts dels seus successos— i enfila les problemàtiques i ressentiments que se’n deriven. Amb tot, Crespo no oblidarà en cap moment el context històric general que ens anirà apuntant a cada pas, i que permetrà que no oblidem la posició que pren Dante dins el panorama de conflictes i tendències pròpies de la seva època. Una altra qüestió que Crespo elegeix com a aspecte important per a la creació dantesca és el de la tradició literària en què estava immers i que habitualment es coneix com dolce stil nuovo. Quan Dante comença a escriure, a Itàlia feia mig segle escàs que la poesia culta tenia qualitat. D’aquesta curta tradició Crespo en destaca la filiació trobadoresca i, per tant, el manteniment dels ideals de l’amor cortès, així com un influx que porta a la utilització de la llengua toscana. Prova de la influència que la poesia occitana va exercir en Dante la trobem en la confecció general de la Vida Nova, i en particular al Purgatori (Cant XXVI), on apareixen els trobadors Arnaut Daniel i Giraut de Borneil, així com el seu compatriota Guido Guinizelli. Respecte a aquest últim Crespo no s’està d’encetar una de les polèmiques més grans quan es tracta de Guinizelli i Dante: la dels fedeli d’amore. Aquesta espinosa qüestió és mesurada amb molta cura i, després de presentar algunes interpretacions del què suposadament era i feia la germandat, s’opta per un risc mínim i s’apunten com a qüestions que influeixen d’una manera o altra en Dante únicament un cert esoterisme en el llenguatge, el caràcter de cercle tancat i elitista de l’escola, i els trets d’inconformisme (que els van induir a la denuncia de la corrupció eclesiàstica. Un encert de la part dedicada al context literari de Dante és la menció de Guittonne d’Arezzo que, malgrat haver estat objecte dels atacs de Dante, Crespo considera important en tant que va ser qui va treure la poesia de l’àmbit estrictament cortesà i va expandir-la fins a convertir-la en expressió del canvi que s’estava duent a terme dins els municipis italians, en auge en aquest moment.
En el darrer capítol del llibre Crespo s’atreveix a proposar, encara que breument, una possible interpretació de la Comèdia. L’autor entén l’obra major de Dante com una creació eminentment al•legòrica. Des d’aquesta idea procura al lector una eina amb què començar a llegir el gran poema: la metamorfosi com a línia estructural. Prenent com a punt de partença la influència que les idees aristotèliques van exercir en l’obra del florentí, l’estudiós i traductor entén que el sentit últim de la Comèdia en particular i de tota la seva obra en general (que de fet és presentada com un camí que culmina en la Comèdia) és la metamorfosi de l’espècie humana que transita cap al seu destí final. Així, després del judici diví apareixerà una nova espècie humana bastida sobre el grup primigeni, molt inferior en qualitats. Crespo, amb la intenció de reforçar la seva proposta, proporciona múltiples exemples de metamorfosi que apareixen per tota la Comèdia (dels quals el més esgarrifós el trobem a Infern XXV, on es relata una barreja entre un home i una serpent, i a Infern XIII on els suïcides són transformats en arbres) i mostra la seva relació tant amb la teologia com amb la tradició literària anterior, donant solidesa a una teoria que amb el desenvolupament del dantisme ha anat perdent el seu component de risc.
Finalment, val a dir que l’obra de Crespo pot resultar una mica avorrida a qui conegui bé ja Dante. Ara bé, això no li resta el mèrit de donar fàcil accés a moltes dades sobre l’autor (inclosa una cronologia i una bibliografia) que sovint són negligides pels seus lectors, però que són de gran utilitat. Per tant, podem dir sense ombra de dubte que l’obra és un portal immillorable per tot aquell que es vulgui iniciar en la lectura d’un dels poetes més difícils d’acarar ingènuament. Crespo ens ha proveït de l’antídot perfecte per evitar el vertigen que pot provocar la gran magnitud literària de Dante, així com d’un incentiu perfecte per penetrar en les seves profunditats magnífiques. Res millor que aquesta introducció per evitar que el llibre resti polsós i inexplorat. Plagiant Dante quan surt del Purgatori i, dirigint-se al Paradís, s’atura per purificar-se en les aigües del riu Eunoe, direm que el lector que acaba de llegir l’obra de Crespo està disposto a salire alle stelle, és a dir, disposat a llegir Dante.
|
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|