|
sinòpsis |
Text de contraportada
L’any 1994, Raimon Panikkar i Milena Carrara van fer un llarg pelegrinatge pel cor del Tibet que va culminar amb l’ascensió a la muntanya sagrada del Kailasa. L’experiència d’aquell camí tant físic i com espiritual va quedar reflectida en un diari que ara, un cop sedimentat, decideixen oferir als lectors en la seva nuesa simple i profunda. El marc narratiu del viatge i el relat a dues veus aproxima, com poques vegades, la filosofia i l’actitud vital de Raimon Panikkar als lectors.
En paraules de Milena Carrara: “El meu relat és la història d’un ‘sí’. Un sí al flux de la vida divina que irromp dimprovís i pel qual m’he deixat portar confiada fins a aquest pelegrinatge inesperat, símbol del naixement a nova vida”
Extret de:Edicions 62 http://www.grup62.cat/ca/llibre/pelegrinatge-a-kailasa_11325.html |
biografia de Raimon Panikkar i Milena Carrara |
Raimon Panikkar Alemany nace en Barcelona en 1918 y muere el 26 de agosto de 2010 en Tavertet a la edad de 91 años. Hijo de madre catalana y padre hindu. Sortea la guerra civil española debido a su condicion de hijo de extranjero y se traslada a Alemania donde continua su carrera en la Universidad de Bonn. Durante la II Guerra Mundial regresa a España y conoce a un tal Escriva de Balaguer, fundador del Opus Dei. Se adhiere como miembro hasta la decada de los 60 cuando abandona definitivamente la jerarquia sectaria. Es ordenado sacerdote en 1946 en Roma. Permanece en Europa hasta 1955 y viaja a la India por primera vez en su vida. Empieza la difusion de doctrinas espiritualistas ecumenicas. Ejerce tambien como investigador en la Universidad de Mysore y en la Universidad de Varanasi.
En 1966 es nombrado profesor de la Harvard Divinity School y durante veinte años compagina su tiempo entre India y Estados Unidos. De 1971a 1978 es profesor de estudios religiosos en la Universidad de California, Santa Barbara. Sus estudios los dirige a la especializacion en Cultura India, de Historia y de Filosofia de las Religiones.
Ha residido hasta sus 91 años en Tavertet, Catalunya. La discrepancia intelectual con su hermano filosofo Salvador Paniker ha enriquecido y acercado al publico general a un debate a la vez fraternal, religioso y filosofico.
Licenciado en Ciencias Quimicas por la Universidad de Barcelona y en Filosofia por la Universidad de Madrid, donde en el año 1946 obtuvo su grado de Doctor en Filosofia, con la tesis: El concepto de Naturaleza. Analisis historico y metafisico de un concepto.
Dirigida por Juan Zaragueta Bengoechea, defendida el 20 de mayo de 1946 ante un tribunal formado por Juan Francisco Yela Utrilla, Victor Garcia Hoz, Jose Maria Sanchez de Muniain Gil y Anselmo Romero Marin. Editada por el Instituto «Luis Vives» de Filosofia, CSIC, Madrid 1951, 446 pags.
Abstract: «La base metafisica del candente problema de la cultura cristiana actual acerca de la sobrenaturaleza lo constituye la cuestion sobre la naturaleza humana y esta, a su vez, descansa en el concepto de naturaleza. Este es el problema que trata el autor en su tesis doctoral desde el punto de vista historico y sistematico. Despues de un primer capitulo introductorio acerca del «sentido del problema de la naturaleza» los dos capitulos siguientes estudian «los diversos sentidos de la naturaleza» a lo largo de la historia de la cultura ¨el autor encuentra 20 distintos que luego sistematiza¨ y «la gestacion del concepto» en la historia de la Filosofia, empezando por la etimologia y los presocraticos y terminando en la fisico-matematica moderna pasando por el resto de los sistemas filosoficos, en especial haciendo hincapie «en la novedad introducida por el cristianismo». La parte sistematica empieza con un capitulo inicial sobre «las notas esenciales» del concepto ¨principio, sustancia universal y sustancia segunda¨ para seguir con «el concepto fundamental», en donde se estudia el caracter constitutivamente dinamico de la naturaleza y su vinculacion con el dinamismo del ser. Partiendo de la nocion aristotelica se profundiza el concepto hasta llegar a su nucleo ontologico insustituible. Muchas de las aporias metafisicas actuales de los distintos sistemas filosoficos se diluyen ¨sin perder su interna tension¨ con el recto concepto de naturaleza. Termina la parte sistematica un sexto capitulo sobre las «manifestaciones primarias» de la naturaleza, a saber: orden, amor y fin. Cierran el libro dos largos apendices, el uno sobre los «procesos naturales» que viene a ser toda una dialectica de lo natural, de gran interes para los problemas cientificos teologicos, y el otro sobre los «aforismos» que en nuestra cultura se han formulado sobre la naturaleza. Cinco indices facilitan el manejo del libro y de sus 1.500 citas.» (Tomado de Sumarios y extractos de las Tesis Doctorales leidas desde 1940 a 1950 en las secciones de Filosofia y Pedagogia, Facultad de Filosofia y Letras, Universidad de Madrid, paginas 71-74.)
En 1958 obtiene el Doctorado en Quimica por la Universidad de Madrid, con la tesis titulada: Ontonomia de la ciencia. Sobre el sentido de la ciencia y sus relaciones con la Filosofia, publicada en 1961.
Defiende su tesis doctoral en Teologia en la Universidad Lateranense de Roma en 1961, con el titulo: The Unknown Christ of Hinduism.
Su pensamiento es un punto de encuentro entre Oriente y Occidente. Su obra es profunda, dotada de riqueza de lenguaje y con una multidimensionalidad de enfoques, caracteristica que le distingue de sus detractores.
Usa el lenguaje en su dimension rica, plural y abierta, en donde las palabras son simbolos. El simbolo lo concibe como expresion de la realidad y la palabra expresa el arquetipo de la realidad simbolizada. La realidad es siempre mas rica que cualquier teorizacion o conceptualizacion.
Su filosofia no promueve solo el amor a la sabiduria, sino tambien la sabiduria del amor. Su pensamiento rompe diferenciacion entre filosofia y teologia. Busca dialogos abiertos entre las divergentes experiencias religiosas de Oriente y Occidente, Norte y Sur.
En 1988 Panikkar recibe la invitacion para impartir en Edimburg las Gifford Lectures, conferencias magistrales que impartieron en su momento filosofos de la talla de William James, Henri Bergson, A. N. Whitehead o Hannah Arendt, teologos como Albert Schweitzer, Karl Barth y Paul Tillich, y fisicos como Eddington, Bohr o Heisenberg. En el 2004 es investido doctor honoris causa por la Universidad de Tubingen.
Panikkar insiste que una cultura se conoce a fondo cuando penetramos en ella con toda nuestra existencia y no solo con el intelecto. Esto implica aceptar que cada cultura y cada persona es una fuente de autoconocimiento. Tambien implica aceptar que no existen verdades absolutas o teorias definitivas. Cada perspectiva corresponde a un contexto, a un tiempo y lugar determinados, a una lengua y una experiencia concreta del mundo. No es relativismo postmoderno, sino una actitud cercana a lo que desde milenios la tradicion India llama anekantavada, no-absolutismo: constatacion de que la realidad no se deja englobar bajo una sola perspectiva, que el mundo es poliedrico y multidimensional como para dejarse atrapar en las redes humanas de conceptos, que la vida y la diversidad emergen del corazon mismo de la realidad. Anekantavada tambien es una version filosofica de lo que en matematicas se conece como teorema de incomplitud de Gödel.
|
|
opinió |
Aquest llibre de Raimon Panikkar i Milena Carrara no és el tipus d’assaig filosòfic a què Panikkar té acostumats els seus lectors. El llibre és més aviat una obra eclèctica que va des de la narració de viatge fins a l’autobiografia intel•lectual o espiritual de Panikkar, fent camí alhora pel camí iniciàtic de Carrara en l’espiritualitat de caire hindú. És a dir, el lector es trobarà davant un conglomerat de temes que, bàsicament, troben la seva unitat com a obra en la seva vinculació en el viatge físic al Kailasa i espiritual cap al centre d’un mateix, tal i com es subtitula l’obra. Pel que fa al viatge físic al Kailasa, és una narració atraient, planera i a estones prou emotiva. Ara bé, quan l’objecte de la narració es desplaça al pla filosòfic creix en complexitat, en dificultat conceptual i es fa francament interessant. És en aquest pla de la narració on podem trobar els habituals conceptes que encunya Panikkar en els seus llibres, com ara l’ecosofia i el cosmoteandrisme, referències erudites a la cultura occidental (St. Joan, Tomàs d’Aquino, Plató, Aristòtil, Mestre Eckhart...) i oriental (Vedes, Upanishads, Bhagavad Gita...), però ni un de nou, perquè, de fet, no és un assaig per ampliar el seu espai conceptual, sinó per viure tot allò ja teoritzat i mostrar-ho al lector com una possibilitat de vida, com una manera de ser en el món. Podríem dir, doncs, que el plaer senzill del començament del llibre es esvaint o transmutant a mesura que anem entrant en la comunicació de la vivència espiritual que provoca el viatge i el posterior recés de Varanasi, a l’Índia. Cal destacar del llibre que bona part està escrit per Carrara, o almenys és el seu punt de vista el que es presenta. El material que ens ofereix l’obra és en bona part el seu camí iniciàtic, el seu desenvolupament o transformació espiritual fins a arribar el moment en què coneix Raimon Panikkar. A partir d’aquí el que se’ns narra és com Carrara s’acaba convertint en deixebla de Panikkar, a la més pura manera dels Upanishads, i com aquest relació mestre-alumna troba un dels seus punts àlgida en el viatge al Kailasa i en la posterior redacció de l’obra en qüestió.
Un dels elements que fan el llibre mereixedor de la lectura és la interessantíssima figura que se’ns presenta de Panikkar. El pensador de Tavertet, que sempre havia estat discret quant a la seva vida personal, que no intel•lectual, se’ns apareix aquí com a home. Lluny de ser un gurú com algú podria pensar, Panikkar ens mostra la seva faceta més humana i en coneixem molts detalls biogràfics. Tothom qui estigui interessat en saber més de Panikkar com a persona, pot trobar en aquesta llibre una bona font. Ara bé, com en tota obra textual cal anar en compte ja que en realitat el que se’ns presenta és un personatge, una visió parcial de la persona real i, de fet, el propi Panikkar, conscient de la lectura que es pot fer del llibre ho adverteix al lector, a qui s’adreça, subtil com de costum, per advertir-lo de la parcialitat de la visió que ofereix l’escriptora italiana i ell mateix en fer-se autoficció, i li fa notar que també Shiva tenia avatars.
Aquest Panikkar literaturitzat, alliberat, es podrà permetre el luxe d’explicar ni més ni menys quin és el sentit de la vida per a ell. Ara bé, la manera com ho farà el filòsof de Tavertet no serà directa, clara i sistemàtica, la temàtica no s’hi presta i Panikkar, que ho sap prou bé, emprarà un mètode propi de les Upanishads: a la Taittiriya Upanishad, per exemple, el mestre dóna voltes per definir el que li demanen, però la resposta no és mai el que diu sinó el que calla. Endevinant el que calla el mestre és com l’alumne comprèn la lliçó.
Igualment, endevinant què calla Panikkar Carrarà sap el que li vol dir. La identificació en aquest cas entre Carrara i el lector, que també s’apropa a l’obra per saber, és immediata, per bé que dubto que el que ella pugui endevinar i el que pugui endevinar el lector —amb un horitzó d’expectatives, per emprar la terminologia de Jauss, tant diferent— sigui el mateix, o almenys la profunditat sigui igual. En tot cas ens hem d’adonar que Panikkar creu que la veritat, en majúscula, es pot capir, però escapa a la seva determinació per la paraula, igual que pensava el Mestre Eckhart i diversos místics i pensadors medieval com Nicolau de Cusa, de qui recordo a Panikkar alabant-lo per haver pronunciat la sentència: “adoro perquè ignoro”. La veritat, doncs, segons Panikkar s’ha de capir espiritualment i llavors passar pel filtre de la racionalitat, s’ha de sotmetre a la seva crítica en sentit kantià, però la veritat mai es reduirà a la paraula, ja que l’infinit, per definició, no es pot reduir al finit. L’important per al pensador és la relació que s’estableix entre finit i infinit. En definitiva, podem dir que sota l’aparença d’una lleuger llibre de viatge Panikkar presenta d’una forma molt oriental, aparentment senzilla però en realitat molt complexa i profunda, la seva espiritualitat, les seves creences, allò que ha comprès sense entendre i que llavors ha racionalitzat en part, cosa que li impedeix de presentar-ho racionalment en la seva totalitat en tant que la raó és només una part del que ell sap. Encara que volgués Panikkar no pot dir, les seves estructures trascendentals, cognitives, li ho impedeixen.
El llibre finirà tal i com s’ha iniciat, amb una narració planera sobre una experiència iniciàtica de Carrara. Un final rodó, que convergeix molt bé amb el principi i que reforça la idea que l’obra és com una finestra que se’ns ha obert a la vida Panikkar i Carrara i que podem aprofitar per, mitjançant l’analogia, entendre millor elements de la nostra pròpia existència: la recerca del sentit, les penes que ens afligeixen, el descoratjament, l’espiritualitat com a dimensió necessària... davant de la riquesa de la vida o les vides que se’ns presenten, l’observació-lectura val la pena, i serà molt profitosa per aquells que vulguin començar a caminar per l’estela intel•lectual que ens ha deixat un gran pensador del segle XXI com ha estat Panikkar. Pel que ja en coneguin abastament la seva obra, el llibre aportarà més aviat anècdotes que humanitzen l’home Panikkar i alhora fruiran d’escenes que el posen en el paper de mestre, de mestre oriental, enigmàtic i inquietant, màscara que quan emprava en vida era objecte de gran fruïció per part dels seus admiradors, però també objecte de crítica per part d’aquells que, segons el meu punt de vista, no el volien entendre.
Valgui aquest escrit com a homenatge sincer per a un home que he admirat.
|
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|