Aquesta tardor l’editorial Proa ha publicat a la seva col•lecció A tot vent la darrera obra d’Assumpció Cantalozella El confident dels reis. D’antuvi ens hem de felicitar per les edicions tan dignes que fa Proa —en aquest cas un llibre magnífic, gros, amb tapa tova, manejable, amb un cos de lletra molt llegible i un paper molt agradable— i sobretot perquè l’autora continua escrivint, continua millorant el gènere històric i continua donant a les seves obres aquest seu to tan exquisit. No cal, doncs, dir que la novel•la em sembla excel•lent, molt en la línia de qualitat de L’amor secret del rei en Jaume o el celebrat El falcó del comte. Sense cap mena de dubte Cantalozella es troba immersa dins el bo i millor del panorama literari català i, sobretot, crec que és la veu més destacada de la novel•la històrica catalana, amb una producció literària d’una qualitat que està molt per sobre del nivell de molts del supervendes a nivell mundial, i molt per sobre de la mitjana de qualitat de la novel•la històrica que es fa a casa nostra i també a fora. La raó d’aquesta qualitat rau, al meu entendre, en una actitud de no renúncia, en un capteniment ambiciós. L’escriptora de Santa Coloma de Farnés no deixa de banda la qualitat literària pel sol fet d’escriure novel•la històrica, no accepta que la trama li esborri el camí de l’estil, no permet que el gènere no li deixi buscar la seva veu com a autora. I en aquestes ambicions ha reeixit. El seus llibres són un gran exercici d’estil on l’autora descabdella el seu talent en un joc equilibrat d’artificis i recursos de bona literatura, amb un acuradíssim ús de la llengua, sempre a la recerca del to i la musicalitat de la frase. Sens dubte Cantalozella ha aconseguit una veu pròpia, autèntica i honesta que fa que les seves pàgines es puguin reconèixer, siguin personals i estiguin amarades del segell de la casa.
En el cas concret d’ El confident dels reis, l’obra és arriscada i ho és per diversos motius. En primer lloc, Cantalozella novel•la un de temps amb molta condensació de moments històrics prou rellevants per a la història de Catalunya, fets que han estat historiats i novel•lats abastament (podríem recordar, per exemple, l’excel•lent Les dames del foc de Xavier Escura). I per si fos poc, torna a incidir en un personatge, Aurembiaix d’Urgell, que havia estat la protagonista de la seva darrera novel•la. Tanmateix, però, l’escriptora ho fa amb intenció i amb ofici, cosa que li permet mestrejar la situació i fer-ne un relat històricament acurat i literàriament ric, de manera que compleix amb escreix amb els dos requisits imprescindibles de la bona literatura històrica: riquesa i complexitat literària alhora que rigor històric. I és que l’escriptora s’ha atrevit a novel•lar conjuntament part dels regnats dels reis Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor, com si es tractés de la cinquena crònica de la literatura catalana, però afegint-hi una nova dimensió: la de la feminitat, un dels grans valors de la literatura de Cantalozella. En aquesta novel•la intimista el lector es farà còmplice de les confidències d’un personatge: el noble Guillem de Cervera, que serà la veu narradora de la història i el fil connector entre els dos regnats. El senyor de Juneda i Castelldans, un cop arribat a les acaballes del seu periple per aquest món, reclòs al monestir de Poblet, evocarà amb extremada delicadesa i sensibilitat tota la seva vida al costat de grans figures històriques com Pere I, Jaume II, o Aurembiax d’Urgell. Justament la vida d’aquest personatge secundari per a la historiografia serà la història que ens oferirà l’autora, una narració sinuosa que, per ser feta des del record, permetrà una estructura circular que unirà el principi i el final i donarà peu a què la veu càlida i propera del narrador, òbviament omniscient, es pugui permetre fer un destacable joc d’anticipacions. Aquest recurs literari serà l’encarregat, juntament amb l’agilitat dels diàlegs, de tensionar el text i fer de contrapunt al lirisme extraordinari de molts passatges. L’objectiu d’aquest desplegament de recursos serà assolir una narració equilibrada, a vegades dolça, a trossos intrèpida, però amb un tempo controlat, que s’accelerarà i s’apaivagarà en funció de les intencions narratives. Així, hi hauran escenes d’acció i tensos debats dialèctics que contrastaran amb llargs períodes de reflexió del narrador i escenes de sensibilitat exquisida, com el petó que el rei en Pere, guerrer expert, home inalienable i rei contundent, fa, amb el més delicat amor de pare, al nadó Jaume. És igualment destacable el final, on el narrador cedeix per primer cop la seva veu a la persona a qui l’ha cedida tota la vida, el rei en Jaume, que recollirà el testimoni de Cervera i farà una descripció de la sortida de l’estol catalanoaragonès cap a la conquesta de Mallorca. Aquesta descripció es farà, com no pot ser d’altra manera, citant directament un fragment del Llibre del feits. Magnífica gosadia per un esplèndid final.
Quant al to del llibre, aquestes memòries que formaran l’espina dorsal del llibre se centraran en el moment en què Catalunya deixa de banda les pretensions que tenia a Occitània i comença a fixar la vista en els territoris mediterranis com València i Mallorca, però Cantalozella revisarà aquest període històric des d’una òptica nova, desmitificadora, que pretén fer baixar els seus personatges principals —els reis Pere i i Jaume II— del pedestal en què els encimbellen els fets històrics. La seva novel•la és doncs, humanitzadora, ens apropa aquests personatges a través de l’actitud confident del protagonista de la història, Guillem, i mitjançant aquest recurs Cantalozella s’atreveix a presentar-nos un quadre dels reis on se’ns mostren tots els seus límits, així com les seves virtuts i els seus defectes, les seves passions, els seus odis i les seves servituds. Pel camí l’escriptora posarà en dubte —amb arguments plausibles— alguns dels grans llocs comuns de la historiografia, com ara que el rei Pere es va passar la nit folgant amb una noble dama occitana la nit abans de la batalla de Muret, i que fins i tot, com expliquen els nobles per enveja o ambició, va anar a la batalla torrat. El personatge de Guillem ho qüestiona, en dóna una explicació alternativa versemblant, i el lector, al seu torn, probablement també dubtarà empès pel sentit comú que demostra la veu de Cervera, per bé que sàpiga que aquest episodi apareix com a cert en tots els llibres d’història, tant als més antics (Soldevila per exemple) com als més actuals (Escura per exemple). Per tant, l’actitud crítica i escèptica de l’escriptora farà que el lector curiós es vegi abocat a una recerca que, si bé potser no arribarà a bon port, segur que deixarà molta riquesa en el camí. Sense dubte un objectiu ben lloable per a un text literari.
D’altra banda, l’autora també s’apropia i utilitza sense qüestionar-los episodis anecdòtics com ara l’engendrament del rei Jaume, que es va fer contra la voluntat del seu pare, el rei Pere, que va anar enganyat al llit on l’esperava una amant que va resultar ser la seva legítima esposa, Maria de Montpeller. Però res no és gratuït en les obres dels gran autors, i així aquest episodi ens servirà, alhora que per observar les gran servituds a què un rei estava sotmès, per recuperar la figura de Maria, un personatge sobre el qual l’imaginari català passa de puntetes, i defineix sobretot com la mare de Jaume I. Cantalozella en fa un petit personatge secundari dotat d’una força notable, i li atorga unes virtuts que possiblement podia havia de posseir una dama capaç d’enredar un home del caràcter de Pere I. Cantalozella, entra amb aquest episodi, en un dels grans valors de la seva literatura: els personatges femenins. Si en alguna cosa excel•leix l’escriptora és en la presentació de la cosmovisió femenina, en la mostra de com devien veure i viure el món les dones en qui ella es fixa. En aquest llibre no només Maria serà digne d’observació, sinó també d’altres dones com Magalí, la càtara, però sobretot Aurembiaix d’Urgell, sens dubte un dels personatges femenins per subjugadors de la història catalana. Amb tot, l’aparició del personatge literari d’Aurembiaix és una aposta arriscada, ja que la comtessa d’Urgell és la protagonista del seu penúltim llibre i, per tant, incideix en unes vivències ja narrades amb molt detall a L’amor secret del rei en Jaume. Això no obstant, la intenció del llibre, la seva òptica, és completament diferent i això permet que els personatges puguin reaparèixer sense trepitjar el que ja s’ha dit d’ells, ampliar la seva imatge cada cop més polièdrica i donar una visió diferents dels fets ja explicats en l’altre llibre. Aquesta direcció que pren l’obra i que permet a Aurembiaix tornar a ser personatge literari —per a gaudi del lector— no és sinó mostrar des d’un punt de vista d’observador, el de Guillem de Cervera, la relació encara no esclarida, però de ben segur intensa, que van tenir dos personatges tan excepcionals com Aurembiaix i Jaume i, alhora, la situació permet a l’escriptora mostrar el paper que els tocava fer a les dones en la societat baixmedieval, com vivien la seva eterna minoria d’edat, i per on s’escapen del control d’una societat masculina, a voltes misògina, i amb treballs dulcificada per les regles l’amor cortès. Una pretensió gens modesta que troba en Aurembiaix una excepció dins aquest ordenament social que atorgava a les dones un paper secundari, domèstic, amagat, de moneda de canvi fins i tot. En definitiva un rol menyspreant originat en els abstrusos gineceus grecs, que es va escampar per tot Europa durant l’edat mitjana gràcies a la doctrina i al poder terrenal de l’església, i contra el qual es van alçar amb dignitat personatges esplèndids com Aurembiaix d’Urgell, Ermessenda de Carcassona o Almodis de la Marca a casa nostra, i d’altres com l’extraordinària Elionor d’Aquitània, Cristina de Pizan a Itàlia, Eloïsa o Blanca de Castella a França, i Marguery Kempe o Elisabeth I a Anglaterra. Potser per això l’autora omet un personatge que respon molt més a l’estereotip de princesa com fou la segona esposa del rei en Jaume, Violant d’Hongria, o potser ens reserva algun llibre més...
Finalment, crec que es destacable que Cantalozella en tots els seus llibres, i aquest no és una excepció, introdueixi reflexions sobre els límits de la història: què és cert i què és fruit de la historiografia? La història és objectiva o és text? En aquest cas utilitza sobretot una escena on el rei Pere es pregunta com el recordarà la història a fi efecte d’interrogar al lector sobre un personatge que ella traça amb complexitat i amb gran tendresa. És just recordar el rei Pere pels fets de Muret? Va ser un bon governant? Es difícil respondre a aquestes preguntes, però és sense dubte molt sà fer-se les. El que és clar és que aquests qüestionaments defineixen la seva artífex com una persona amb un gran esperit crític alhora que com a persona d’una gran sensibilitat i penetració, a la qual cosa cal afegir que és posseïdora d’una magistral capacitat per escriure bé, per fer bones històries i per fer reflexionar al lector amatent. I és de tots aquests ingredients que en resulta aquesta gran recepta alquímica que són els llibres de l’Assumpció Cantalozella. En aquest darrer llibre en concret crec que hi ressona una de les grans novel•les de Robert Graves, Jo Claudi, on l’autor escriu des de la ficció una contracrònica que contradiu la versió oficial de la història i explica la veritat humana, sovint malentesa, que hi ha darrera de molts fets. Això mateix fa Cantalozella, cerca allò que és humà darrera aquest fred relat que és la història, en cerca els límits i l’humanitza des de la ficció amb sensibilitat, delicadesa i rigor. Amb aquest visió de la literatura l’Assumpció ens enriqueix el nostre present, alhora que ens fa fruir tant del passat com de la lectura. No crec que es pugui demanar res més, sinó és que continuï escrivint.
|