|
sinòpsis |
HHhH. Tras este misterioso título se esconde la frase en alemán Himmlers Hirn heisst Heydrich, «el cerebro de Himmler se llama Heydrich». Esto es lo que se decía en las SS de Reinhard Heydrich, jefe de la Gestapo, considerado el hombre más peligroso del Tercer Reich y una de las figuras más enigmáticas del nazismo. En 1942, dos miembros de la Resistencia aterrizan en paracaídas en Praga con la misión de asesinarlo. Después del atentado, se refugian en una iglesia, donde, delatados por un traidor y acorralados por setecientos hombres de las SS, se suicidan.
Laurent Binet narra uno de los episodios más conmovedores de la Segunda Guerra Mundial y, posiblemente, de la Historia de la humanidad. Pero tras la narración de esta hazaña empieza otra lucha: la que enfrenta la ficción con la realidad. HHhH es el relato de la desesperada búsqueda de una forma precisa de contar la Historia. Para ello Binet lleva al lector hasta la tormenta de la Segunda Guerra Mundial, a Berlín, Londres y París, a la Praga actual, y en un giro literario de una fuerza inaudita, traslada el régimen nazi hasta el 2010.
Extret de: Planeta de Libros |
biografia de Laurent Binet |
LAURENT BINET
(1972- )
Laurent Binet es un escritor francés que nació el 19 de julio de 1972 en la ciudad de París. Estudió Literatura y ejerce de profesor de Francés en Seine-Saint-Denis.
Entre sus lecturas favoritas se encuentran Franz Kafka, Vasily Grossman, Balzac, Primo Levi, Leon Tolstoi o Vladimir Pozner.
Gano el prestigioso premio Goncourt por “HHhH” (2010), su primera novela. En el libro Binet nos retrotrae a tiempos de la Segunda Guerra Mundial para contar la misión del asesinato del nazi Reinhard Heydrich. |
|
opinió |
HHhH és un llibre difícil de classificar, a cavall entre la novel•la històrica i l’assaig. Fugint de la classificació habitual en gèneres literaris potser se’l pot etiquetar com un relat-reconstrucció d’uns fets històrics, atenent a la idea principal que mou el seu autor: la rememoració de l’assassinat del capitost de les SS nazis, Reinhard Heydrich, per part de la resistència txeca i eslovaca durant la segona guerra mundial. Tanmateix, cal esmentar també que l’obra es mou entre la descripció d’uns fets objectius i l’espai subjectiu de la recepció o re-interpretació d’aquests per part del lector-escriptor. Conscient que tota lectura implica interpretació des d’un horitzó concret, Binet no amaga la subjectivitat sinó que en fa objecte literari i la mostra en forma de veu reflexiva que interpel•lant al lector. Així, aquest llibre no només narra un fets concrets sinó que també posa a l’abast del lector les reflexions i les qüestions vitals que han portat a l’escriptor a fer aquesta obra, reflexions que no només són estrictament sobre els fets que explica, sinó també especulacions sobre els motius, sobre què hauria pogut dir un personatge concret en un moment determinat, o fins i tot què hauria pogut fer. Aquesta vessant de l’obra és el seu aspecte més literari, i el que confereix al conjunt un aspecte de ficcionalitat per damunt de la base més de llibre d’història, però alhora l’inclou en el terreny de l’assaig sobre literatura. En concret l’obra de Binet reflexiona sobre la novel•la històrica, i posa en entredit la construcció d’un gènere que crea una aparença de realitat que moltes vegades el lector pren per objectiva, oblidant que es troba davant una obra de ficció i un llibre d’assaig històric. L’obra de Binet és, doncs, un exploració dels límits de la ficció històrica alhora que una reflexió sobre el paper de la subjectivitat en la creació del discurs històrics, com ja avisava Georges Duby temps enrera.
Si considerem els recursos de Binet des d’un punt de vista estètic, resulta que la veu d’aquest narrador, o autor implícit, té un to intimista i personal que confereix personalitat a l’obra i n’és un dels principals èxits alhora que l’eix vertebrador. La veu permet anar i venir d’una cosa a l’altra sense perdre la coherència de conjunt. En definitiva, doncs, acaba essent també un recurs literari complex. Però més enllà d’aquest complexitat del recurs que empra Binet, i la inclassificabilitat de l’obra, el llibre compta amb moltes altres virtuts que en fan recomanable la lectura. Per exemple, Binet aporta llum sobre uns fets impactants que no són pas massa ben coneguts fors dels cercles historiogràfics: el domi nazi sobre Txèquia i Eslovàquia, que en el súmmum del cinisme Hitler va anomenar “protectorat” i el complot per assassinar el líder nazi que regentava aquest protectorat, Reinhard Heydrich. Durant aquests fosca etapa el paper de Heydrich dins l’aparell nazi és crucial. El carnisser de Praga potser no és un dels nazis més coneguts (potser per haver escapat al procés de Nuremberg), però la seva projecció va ser meteòrica i la seva carrera, si no s’hagués estroncat, de ben segur que seria ben coneguda, ja que feia gala d’una crueltat i una fredor esfereïdores. Nogensmenys va ser ell l’encarregat de pensar el sistema que havia de portar a la solució final per al cas jueu. Això no obstant, malgrat tocar un tema que pot ser tan escabrós, Binet no es deixa emportar per la morbositat i sap donar la dosi justa de crueltat i terror per fer que el lector no se li desfaci i alhora no pensi que res no va passar. Episodis com la narració de l’assassinat de 30.000 jueus i el seu enterrament en un fossa comuna que després no podia ser continguda per l’acumulació de gas procedent de la descomposició dels cossos, no abunden al llibre, i s’empren sobretot per mostrar el caràcter fred i calculador d’un líder nazi que es prenia l’extermini molt seriosament, ho veia com una tasca en la qual havia d’excel•lir i mostrar la seves habilitats organitzatives i d’efectivitat, a fi efecte de poder donar satisfacció als seus líder i pujar graons en l’escala de poder hitlerià.
En definitiva, doncs, un bon llibre sobre aspectes menys coneguts de la segona guerra mundial i una excel•lent exploració sobre els límits de la literatura i fins i tot sobre el procés de creació d’una obra literària. Una obra amb estil personal, peculiar i ben treballat que en fa la lectura interessant però alhora amena i no gens esforçada. Seria interessant comparar aquesta obra amb Les beninges de Jonathan Litell, una altra obra literària sobre el nazisme, nascuda també recentment i de ploma francesa (Litell és americà però escriu en francès i viu a Barcelona!), per bé que amb un estil molt diferent.
|
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (4 ) |
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 19/05/2012
Fantàstic, posa'l a la llista i ja em diràs quan. Si s'hi apunta més gent millor! |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 19/05/2012
I tant que m'hi apunto, però necessito al menys un mes i mig per acabar alguns llibres que tinc en filera. Si a tu et sembla bé, conec algú que segurament s'apuntaria a una lectura compartida del llibre.
|
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 19/05/2012
Jo crec que aquest llibre és interessant no només pel tema sinó per la qüestió estilísitca, però entenc que hi hagi crítiques dolentes, que no agradi vaja. El de Litell és una altra història, és un llibre molt dur i molt cru, amb escenes d'allò més escabroses, tal com devia ser. A més el punt de vista és força curiós, cínic en molts moments. Deien que era el nou Dostoievsky. Jo no sé si tant, però segur que no deixa indiferent i que és un llibràs. La veritat és que el volia tornar a llegir per poder-lo comentar, o sigui que s'hi t'apuntes el llegim plegats i anem comentant, que hi ha molta feina a fer! |
Autor/a del comentari: Miquel Codony -
Data: 18/05/2012
D'aquest llibre he sentit coses molt bones (algunes no tan bones, però per gustos...). Per curiositat: t'has llegit el de Litell? Desde que va sortir que el tinc al prestatge però encara no l'he llegit.
Per cert, m'has convençut amb el primer paràgraf: aquest el llegiré. |
|