|
sinòpsis |
Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.
Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premio de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d'Or 2012; Premi de Narrativa M.Àngels Anglada 2012; Premio La tormenta en un vaso 2012; i Premi Crexells 2012. |
biografia de Jaume Cabré |
Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d'abril de 1947) és un escriptor i guionista català.
Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d'ensenyament mitjà en excedència i professor a la Universitat de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Durant molts anys ha compaginat l'escriptura literària amb l'ensenyament. També ha treballat en el guionatge televisiu i cinematogràfic. Amb Joaquim Maria Puyal va ser el creador i guionista de la primera sèrie televisiva: La granja (1989-1992), a la qual van seguir altres títols com Estació d'enllaç (1994-1998), Crims (2000) i les tvmovies La dama blanca (1987), Nines russes (2003) i Sara (2003). En el terreny cinematogràfic ha estat coautor (juntament amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer) del guió de la pel·lícula d'Antoni Verdaguer La teranyina (1990), basada en la seva novel·la, Premi Sant Jordi 1983. Amb el mateix equip va fer el guió d’Havanera (1993).
Ha rebut els principals premis de la literatura catalana a obra inèdita i obra publicada, així com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, pel conjunt de la seva obra i trajectòria. |
|
enllaços |
No hi ha enllaços per a aquest llibre |
opinió |
Jo Confesso és una novel•la d'arquitectura complexa i múltiples capes. Plena de motius que es repeteixen i s'escampen en enigmàtiques simetries, Jo Confesso explica història dintre d'història i forma un tramat que no sabria si etiquetar de telescòpic o de fractal. Suposa un pas més en l'exuberància d'estil que vaig conèixer a Les Veus del Pamano però que Jaume Cabré porta perfeccionant prop de 40 anys. El resultat de Jo Confesso és un èxit rotund que supera amb escreix l'alt llistó que ella mateixa es marca amb l'ambició enorme del seu plantejament.
Jo Confesso és l'autobiografia, explicada sense ordre però amb concert, de l'Adrià Ardèvol, malgrat l'aparició ocasional d'un narrador omniscient, potser una mica barroer dintre de l'elegància del conjunt de la història, que ens mostra la vida de l'Adrià després del final del seu manuscrit autobiogràfic, tot tancant el nus a dos dels principals temes de fons de la novel•la: l'ambigüitat d'un egoisme que no descarta l'amor i la capacitat de l'art com a receptacle definitiu de la personalitat de l'autor.
La capacitat de Cabré per al malabarisme és insuperable i la davallada joiosa pel torrent de la seva prosa proporciona un plaer pur i primari. Jo Confesso no és un llibre que es llegeixi sol i el lector haurà de parar atenció a les giragonses múltiples amb les que Ardèvol combina una pluralitat de temps passats i presents, barreja la primera i la segona persona i dirigeix la seva història modificant de forma incessant els paràmetres d'abstracció i universalitat del que explica. Trencant les barreres d'allò que pot saber, allò que està obligat a imaginar i allò que tal vegada voldria que fos, l'Adrià Ardèvol es converteix en paradigma de narrador poc fiable i fa de la seva vida un vehicle que li permet explicar-li al seu únic amor tot el que no va saber dir quan de debò hagués importat. En el fons, el que l'Adrià no és tant la biografia com la interpretació, la contextualització i, sobretot, la redempció impossible d'una culpa que ell mateix s'ha adjudicat.
Al llarg de la seva narració, iniciada a una infància claustrofòbica, alleugerida només per la intervenció, sovint còmica, d'un xèrif i un pell roja de joguina que faran de Pep Consciències personals durant tota la seva vida, l'Adrià reflexionarà al voltant d'una sèrie de temes que l'obsessionen. La novel•la, escrita pel propi Adrià i transcrita pel seu amic Bernat, és un castell de sorra que no s'ensorra gràcies l'habilitat de Jaume Cabré i, de forma progressiva, es revela com a reflex de la incapacitat de l'Adrià per a fer entenedor El Mal, com "paper guixat per les dues cares". El propi Adrià declara:
- Hi ha coses que no sé explicar -va dir l’Adrià amb veu lúgubre-. La crueltat. La justificació de la crueltat. Coses que no em sé explicar si no és per la narració.
D'aquesta manera, Jo Confesso es converteix en una reflexió sobre la importància de l'art per a entendre esdeveniments que una simple explicació no podria recollir. No és el mateix dir que els nazis feien servir nens per als seus experiments que explicar la frustració d'un metge nazi...
"...després de mesos de veure conillets gemegaires -com el nen de pell tan fosca, o com el nen albí que deia Teve, Teve, Teve, arraconat al seu llit, negant-se a sortir-ne fins que el van haver d’eliminar allà mateix, o com aquella nena del collons de drap brut que era incapaç d’aguantar-se dreta sense crosses i que, si no la sedaven, bramava de dolor per fotre tot el personal com si no n’hi hagués prou amb la responsabilitat d’uns experiments i la pressió brutal del carallot del seu superior, que es veu que tenia contactes bons perquè ni el mateix Höss no era capaç de fer-lo enviar a qualsevol front i que deixés d’emprenyar-, va haver d’acceptar que era inútil esperar un comportament més positiu del cartílag tractat amb la pomada Bauer
La novel•la està plena de símbols i imatges evocadors, com el violí antic de tèrbola història que acompanyarà primer a en Fèlix Ardèvol i després al seu fill Adrià provocant ambicions i desgràcies a parts iguals, o el ja esmentat manuscrit inacabat sobre la natura del Mal que s'oculta darrera de l'autobiografia del protagonista, el timbre que sent l'Adrià a partir de determinat moment o la protecció que li ofereixen les seves joguines al llarg de la seva vida adulta. Esmentar la riquesa de la novel•la supera de molt l'àmbit d'una ressenya com aquesta. Val a dir què és una novel•la per a detenir-s'hi. En Jaume Cabré demostra tenir una visió de conjunt d'una ambició desmesurada i la capacitat d'execució per a fer-la realitat sense desatendre els petits detalls, assolint una textura rica, calidoscòpica i, sobretot, molt viva. Ha estat qualificada de "novel•la total" i és un terme que li escau, si és que mai pot ser veritat.
La novel•la està poblada de personatges que guarden secrets i que deixen de dir coses tot i que això acaba perjudicant-los. Tots els personatges principals, d'una forma o altra, són creadors i curiosament, gairebé de forma supersticiosa, la plasmació definitiva del seu art (la que acaba recollint la seva essència), acaba per convertir-se en una mena de quadre de Dorian Grey d'efecte invers que sembla esgotar l'energia vital dels seus autors. La pròpia novel•la ho suggereix (i ho matisa) referint-se a les morts d'autors reals com Primo Levi, Paul Celan:
- Es van suïcidar no perquè haguessin viscut l’horror, sinó perquè l’havien escrit.
- Ara no et segueixo.
- Ja l’havien escrit; ja podien morir-se. És com ho veig. Però també va passar que es van adonar que escriure és reviure, i passar-se anys revivint l’infern és irresistible: es van morir per haver escrit l’horror que ja havien viscut. I al final, tant de dolor i de pànic reduït a mil pàgines o a dos mil versos; fer cabre en mig pam de paper imprès tant de dolor quasi sembla un sarcasme.
Podria estar-ne parlant hores, de com la novel•la captura el pas del temps, el procés d'envelliment, l'esdevenir de la història o la forma com, de vegades, som posseïts per les nostres possessions i no a l’inrevés. Podria intentar treure l'entrellat d'un final enigmàtic que només pot entendre's desde dintre de la ment de l'Adrià o mirar d'explicar-vos, sense ensortir-me'n mai del tot, perquè em sedueixen els jocs metaliteraris que la novel•la proposa de forma gairebé compulsiva, però no ho faré. El que faré és demanar-vos, si us plau, si us plau moltes vegades, que no deixeu de llegir aquesta meravella que és Jo Confesso. Vinga, va! |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (4 ) |
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 08/12/2012
Caram si es poden dir moltes coses d'aquest llibre, que si la riquesa de recursos, que si les veus narradores, però jo només atino a dir que és la vida narrada, amb tota la seva cruesa, aquesta vida que mirem d'anar mestrejant dia a dia tot posant confiança en allò quotidià per mirar de no veure que en un sol moment un cop de telèfon ho pot fotre tot a rodar. La vida i la pputa vida. Impressionant el llibre, m'ha produït molt de dolor. Com ell diu no pot ser que en un llibre hi hagi personatges que no t'importi el que els passa. I en aquest llibre no és així. Un dels llibres que més m'ha impactat en tota la meva (pputa) vida. I em sembla que el millor llibre que mai he llegit. |
Autor/a del comentari: Miqueldeps -
Data: 21/09/2012
Vist!, quina passió en aquesta ressenya m'agradat molt!, Recomanar a tot aquell que encara no ho hagi fet què llegeixi Jo confesso! |
Autor/a del comentari: Miquel -
Data: 20/09/2012
Hola Marta!
Gràcies pel comentari. Jo també ho penso i, de fet, ho extendria a l'art en general (tot i que si he d'escollir em quedo amb la literatura).
Una abraçada!
|
Autor/a del comentari: Marta -
Data: 19/09/2012
Molt interessant la teva ressenya. Obre encara més camins en la lectura de la novel•la. Com molt bé remarques recollint la declaració de l'Adrià, on afirma que no sap explicar la crueltat i la seva justificació si no és per la narració. A mi em fa pensar que en moltes ocasions la literatura ha estat el millor vehicles per explicar la veritat de la natura humana, tot i que la narració es construeixi a partir d’una ficció. |
|