|
sinòpsis |
El llibre explica els fets que van portar a la Primera Guerra Mundial, la guerra en si i el desenllaç posterior des de molts punts de vista diferents, a través de personatges de tots els bàndols i classes socials. |
biografia de Ken Follett |
Ken Follett, fill de Martin i Veenie, va néixer a Cardiff, Gal·les, on va viure fins que la seva família es va traslladar a Londres quan tenia 10 anys. Va ser quan els seus pares, fonamentalistes cristians, li van prohibir anar al cine i veure la televisió que va desenvolupar un primerenc interès per la lectura, tot i així fou un estudiant normal i corrent fins que va arribar a l'adolescència. El 1967 va ingressar a la University College of London, on va estudiar filosofia i es va implicar en moviments d'esquerres. Es va casar amb la seva primera muller, Mary, el 1968.
Un cop graduat, a la tardor del 1970, Follett es va matricular a un curs de periodisme de tres mesos i va aconseguir feina com a reporter al Sout Wales Echo de Cardiff. Després de tres anys a Cardiff va tornar a Londres per treballar de reporter al Evening Standard. Al considerar aquesta feina poc gratificant, va deixar el periodisme per passar-se a l'edició i es va convertir, a finals dels 70, en el subdirector de gestió de l'editorial Libros Everest[cal citació]. Follett va començar a escriure relats, al principi només per afició, a les tardes i als caps de setmana. L'èxit li va arribar amb la publicació, el 1978, de Storm Island (La illa de les tempestes), que el va fer internacionalment famós. Des d'aleshores totes i cada una de les seves novel·les s'han convertit en un èxit de ventes, i un gran nombre d'elles han estat portades al cinema.
Follett es va involucrar a finals dels anys 70 amb les activitats del Partit laborista. Al llarg de les seves activitats polítiques va conèixer a Barbara Follett, una treballadora del Partit Laborista, que el 1982 es va convertir en la seva segona muller. Barbara fou escollida membre del Parlament el 1997, representant a Stevenage, i fou reescollida el 2001. El mateix Follett és un fidel partidari dels laboristes. |
|
opinió |
He tardat una eternitat a llegir el llibre. Hi ha dies que només he llegit una o dues pàgines. Ha set un treball de formiga (hi ha èpoques i èpoques a la vida). Normalment això només ho puc tolerar quan el llibre realment m’agrada i aquest és el cas. Els que em coneixeu sabeu que soc un admirador de Ken Follett i que he llegit gairebé tots els seus llibres. M’agrada el seu estil i la forma que té d’explicar les històries.
Aquest llibre té una empremta Follett molt clara, tot i que aquest cop no ha premut prou com per deixar una marca profunda. I és que ens trobem davant del primer llibre d’una trilogia i això s’ha notat. L’autor planta unes bases, fa uns fonaments de cara als propers llibres. Està construint una casa i s’ho agafa amb molta calma. No té pressa. Vol cuidar els detalls. Els pilars de la seva construcció són els personatges i els lligams que hi ha entre ells. Tot està molt ben pensat i molt ben tramat. Tots els personatges, per molt allunyats que estiguin, tenen vincles entre ells i les seves accions tenen conseqüències més enllà del seu cercle més pròxim. Tot això s’ha de saber fer i Follett n’és un expert.
Per tot el que acabo d’explicar algú pot deduir que el ritme del llibre és més calmat i que les emocions que et desperta són menys viscerals que en altres relats del mateix autor. Doncs és completament cert. No se si parlar de maduresa o realment no es pot jutjar res sense haver llegit la resta de llibres. Jo aposto per les dues coses. Podrem jutjar el treball sencer d’aquí un temps i si que és cert que se li nota unes ganes de plantejar molt bé la història per llavors aconseguir fites èpiques més altes (maduresa, sense pressa, amb la calma).
Parlem de la història. Sempre m’han agradat les ambientacions històriques de Follett. En aquest cas penso que supera en escreix moltes de les anteriors on senzillament agafava una època i hi posava uns personatges que vivien una història lleugerament lligada a alguns dels esdeveniments històrics. Aquest cop els personatges conviuen amb personatges molt importants de l’època com Stalin i Churchill, es recreen batalles reals de la Primera Guerra Mundial i per exemple alguns dels personatges viuen de primera mà la firma del Tractat de Versalles que posa fi a la guerra. Ficció i història queden molt més entrellaçades que en altres relats i això per mi li dóna un valor afegit. Vius la revolució russa de primera mà, els conflictes miners d’Anglaterra des de dins, els contactes diplomàtics al més alt nivell per boca dels protagonistes... En aquest sentit, Follett ha aconseguit pujar un graó més en les seves ambientacions històriques. Això però té un preu. A la gent que no li agradin massa els detalls històrics aquest no és el seu llibre, ja que n’està farcit. Per mi l’explicació barroca de la història m’ha fascinat. Algú un excés de detall li pot cansar. És difícil però fer-ho d’una altra manera quan història real i història imaginària estan tan lligades.
Parlem dels personatges. Com ja he comentat: personatges de tots els estrats socials i de tots els països implicats en la primera gran guerra. Follet seguint el seu estil crea entre ells un conjunt de relacions al més pur estil culebrot, la seva especialitat. Només ell pot acabar ajuntant una dona britànica amb un soldat alemany en plena guerra, o aconseguir portar un treballador de fàbrica rus a formar part d’una família mafiosa americana. I com sempre aconsegueix crear els dos bàndols necessaris perquè una bona història funcioni: els bons i els dolents. En aquest sentit no puc negar que hi ha un cert aire alliçonador de certs personatges, amb una moral impecable i uns ideals que ja els voldria tothom. El que és curiós és que aquests personatges estan col•locats estratègicament en tots els escenaris possibles: tenim l’Ethel lluitant pel dret de les dones a Anglaterra, en Gregory impulsant la revolució russa i en Walter lluitant en el bàndol alemany però molt i molt descontent amb les ordres que li arriben de dalt. Tots ells estratègicament situats encarnant la bondat i la rectitud. En l’altre cantó tenim en Fitz, un aristòcrata britànic arrogant que acaba dirigint un grup d’homes del seu poble en plena guerra, amb uns ideals retrògrads dignes de personatge de l’edat mitjana i que es creu superior a la resta només per estar en possessió d’un títol nobiliari. També tenim a Otto, un diplomàtic Alemany amb unes idees tirant a nazis situat en l’ull de l’huracà del caldo de cultiu que acabarà donant com a resultat el règim que portarà a la humanitat a l’holocaust més gran mai vist. Com podem veure tenim personatges de tots els estils, molt estereotipats i etiquetats tots ells amb l’etiqueta de bo (políticament correcte) i dolent.
Els personatges donen molt joc i tenen molt potencial. Tenim però una aproximació lenta a les seves vides i les seves relacions en molts casos són embrionàries del què pot acabar passant. En la mateixa línia de la història: uns fonaments que s’acabaran de desenvolupar suposem en les següents entregues de la trilogia.
Fruit d’aquesta calma en la trama de la història i de la fonamentació dels personatges, ens trobem sense que ens n’adonem al final del llibre amb el que és segurament una de les transicions més suaus del primer al segon llibre d’una trilogia que hagi llegit mai. Et deixa amb un potencial bo per desenvolupar però amb les emocions molt contingudes. En aquest sentit l’espera no es farà llarga. Segur que la segona entrega serà un gran llibre, però aquesta transició tan moderada fa que les ganes hi siguin però contingudes. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (4 ) |
Autor/a del comentari: Anna -
Data: 12/04/2012
Jo sóc una fan incondicional d'en Follet, i la Caiguda dels Gengants m'ha fascinat... Lògicament no et marca com el "primer Follet llegit" però enganxa, busques constantment 5 minutets per llegir 2 pàgines i finalment l'acabes... T'endinses fàcilment en la història tan narrada com la real, convius amb uns personatges molt elaborats.
Per mi, fantàstic. Que continui la triologia...
|
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 06/04/2011
Estic d'acord amb tu. Jo fa anys que segueixo a en Ken Follett i llegir llibres seus sempre és tiro segur! |
Autor/a del comentari: -
Data: 06/04/2011
estic llegint el llibre i al igual que els altres que he llegit , està sent apassionant. es increible com arribes a entrar dins de la historia. |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 02/12/2010
Jo no he seguit tant a en Ken Follet (només he llegit el dels Pilars, i em va entusiasmar) però aquest em crida l'atenció desde que va sortir. I ara més. Algun dia caurà, segur. |
|