Sinopsi segons l'edició castellana del llibre
En El mundo de los prodigios, cierre y espectacular colofón de la Trilogía de Deptford, se resuelve el misterio que rodea la muerte del magnate Boy Staunton. Acciones en apariencia inocentes –una pelea con bolas de nieve o el aprendizaje de juegos de manos– se revelarán como acontecimientos decisivos en la vida de Paul Dempster, un niño de Deptford al que Staunton había conocido en su infancia y que, andando el tiempo, se convertiría en Magnus Eisengrim, el prestidigitador más famoso de su época.
En esta novela, es Eisengrim quien contará su vida, ofreciendo su particular visión de la muerte de Staunton y explicando cómo aprendió su oficio y llegó a convertirse en un ilusionista de fama mundial. Su relato revelará hasta qué punto el camino hacia el éxito es más arduo y trágico de lo que parece a simple vista y cómo, una figura brillante, puede contar también con un oscuro pasado.
El mundo de los prodigios, continuación de El quinto en discordia y Mantícora, retrata los entresijos del teatro, la magia y el cine con la habitual maestría de Davies y, para muchos, es el mejor y más emocionante libro de la trilogía.
Amb la lectura de World of Wonders, transcorregut poc més d'un mes desde que vaig tombar la primera pàgina del primer volum, tanco la Trilogia de Deptford i, amb ella, tres dels llibres que més m'han agradat en la meva vida de lector.
En aquest tercer volum presenciem, a través dels ulls del nostre vell conegut (i, a aquestes alçades, ja amic) Dunstan Ramsay, com l'il·lusionista Magnus Eisengrim explica la seva vida a un grup de cineastes amb els que a col·laborat, com a actor, per a fer una pel·lícula com a homenatge al famós Robert Houdini. Tota la novel·la està explicada en base a les converses mantingudes entre en Magnus, la Liesl, en Dunstan, i tres cineastes, que de tant en tant prenen la veu cantant per contradir o interrogar a l'orador principal i protagonista de la història. El domini que té en Robertson Davies de la veu de cada personatge i de la contraposició entre ells és absolutament magistral, i durant molts passatges sembla impossible que ningú hagi pogut escriure un llibre com aquest, que és prodigiós en tots els seus detalls. És prodigiós per la seva estructura, per l'elecció de les paraules, per la musicalitat amb que es construeixen les frases i per com s'adapta tota la narració a la personalitat de cadascun dels personatges segons qui sigui el relator, però també és prodigiós per l'inmens abast imaginatiu de l'argument, que sorprén i desafia qualsevol tipus d'expectativa, sent impossible de preveure cap a on tombarà la història a cada moment. World of Wonders és una variació del recurs estilístic que vam veure a The Manticore, però més reeixida. El fet de que hi hagi més personatges que interaccionen en el present des del qual en Magnus explica la història li dona una riquesa i una naturalitat que el volum precedent no tenia (tot i que s’hi apropava a la seva part final). M’agrada aquesta manera de fer explicant històries que s'entortolliguen a velocitats diferents (una branca principal, explicada en passat per el personatge de’n Magnus i una branca ubicada en el present a on tots els personatges fan d’audiència i analitzen i discuteixen la història, més branquillons adicionals que aporten punts de vista diferents). En Robertson Davies és un virtuós de la llengua i ja només llegir-lo per escoltar-lo dintre del nostre cap és un plaer. El llibre resplendeix continuament amb una brillantor barroca i recarregada que sembla sortida de segles passats, i de debò que m'encantaria que m'expliquessin com es va escriure la trilogia. De quina ment il·luminada van sorgir en Magnus, la Liesl, en Dunstan i la resta de fantàstics secundaris que habiten aquesta història? L'acabo de llegir, i encara no m'ho puc creure.
Els temes tractats a World of Wonders són molt diversos, i destaca, per a mi, el del pas del temps i el seu efecte sobre el caràcter de les persones. L'evolució que fa el tímid i innocent Paul Dempster fins a esdevenir en Magnus Eisengrim, prodigi confès d'egoisme i egolatria, a través de diferents etapes en les que adopta diferents noms fins reinventar-se a si mateix (no sense ajuda), és un dels millors exemples de resiliència que he vist en el món de la ficció. Un altre dels temes principals és com de diferents poden arribar a ser uns mateixos fets segons qui ens els expliqui, i en aquest sentit la novel·la ens emborratxa amb el seu joc de miralls, en el que la veritat no existeix o, si més no, és molt relativa i plena de matissos i de nivells. No és una lectura fàcil. Certament no és el que entenem per "lectura d'estiu" i ni és comercial ni gens convencional. La història, que hi és i és monumental, està enriquida, però també s'hi dilueix, en les reflexions i observacions dels seus personatges i els esdeveniments, que són munió, s'expliquen com d'esquitllada però amb una mestria que fa que es dipositin a les nostres imaginacions donant forma a un paissatge fenomenal.
Segurament em falten les paraules per a fer justícia a aquesta novel·la (a aquestes tres novel·les, de fet), però per haver-ho intentat que no quedi. Només puc dir que seguiré llegint els llibres de'n Robertson Davies fins que no me'n quedi ni un per devorar, i això ho puc dir de molts pocs autors.
|