No té cap sentit llegir The Wise Man’s Fear sense haver llegit abans The Name of the Wind, doncs comença al punt exacte a on va acabar aquella. Si la primera us va agradar, aquesta us encantarà. Si la primera us va deixar freds, aquesta és una millora significativa però no crec que modifiqui gaire la vostra opinió sobre la història de’n Kvothe, mag llegendari i assassí de reis vingut a menys.
La primera part de la trilogia tenia una sèrie de defectes què, tot i ser importants, no evitaven que expliqués una història addictiva i plena de potencial. A despit d’un cert grau de desconnexió entre els fets que se’ns explicaven i la línia argumental de fons (l’assassinat de la família de’n Kvothe a mans dels Chandrian i la cerca d’informació sobre aquests monstres) i d’una progressió a batzegades de la trama, amb ocasionals empantanegaments amb detalls trivials i besllums insuficients de misteris amagats, era difícil sostreure’s de l’habilitat narrativa de’n Patrick Rothfuss i tombar pàgina rera pàgina fins què, ai las, no quedaven més pàgines i ens quedàvem amb l’ai al cor durant, al tanto, entre dos i quatre anys fins que ha arribat la segona part de la trilogia!
Potser el paràgraf previ no ho fa pensar, però jo he esperat ansiós la publicació de The Wise Man’s Fear i pocs llibres he comprat amb més il·lusió que aquest darrerament. I ha valgut la pena tan llarga espera i tanta expectativa? La resposta és tan rotundament afirmativa que em fan mal les cervicals per la força del meu assentiment. I ull, l’amor és cec i en el cas dels llibres també, però això no vol dir que no sigui conscient de les limitacions, que hi són i fortes, d’aquest llibre. En conjunt, però, crec que és molt superior a la primera part i què, ara si, és una aportació significativa al gènere fantàstic.
Encara penso que la història peca de falta de consistència i sembla que el llibre agrupi vàries novel·les breus d’interès desigual i amb transicions massa brusques. En un cas concret, sobretot, aquesta brusquetat pot ser gairebé dolorosa. Encara costa ignorar la incredul·litat que provoca la suprema brillantor intel·lectual del protagonista i la seva capacitat per a dur a terme activitats infinites sempre amb resultats extraordinaris… però vaja, al capdavall el narrador és el propi protagonista i crec que té dret a exagerar una mica… Encara, també, es manté aquesta atenció gairebé obsessiva al detall que ha fet que altres blogaires parlessin, amb part de raó, d’”antièpica” o de “overkill” en les seves referències a l’obra. No tots ho veuran així, però per a mi això són defectes típics d’un autor primerenc que no ha estat capaç de distanciar-se prou de la seva pròpia obra, que s’ha obsessionat tant en tenir uns arbres perfectes que s’ha oblidat una mica de l’estètica global del bosc. Redueixen la qualitat literària de l’obra sense perjudicar en el més mínim la seva capacitat de proporcionar plaer. Val a dir, ja m’agradaria escriure una novel·la i que em sortís tan bé com aquesta, però la meva percepció és aquesta.
En el plat positiu de la balança, més important, la narració aconsegueix transmetre una sensació de meravella que a la primera li mancava una mica i combina amb més perícia els components tràgics i còmics de la narració. Sense deixar de ser una història “pop”, la trama s’ha enfosquit i s’ha endurit sense arribar ni de lluny a la cruesa d’un Martin o un Abercrombie. Ara si que comença a insinuar-se l’home en que en Kvothe arribarà a convertir-se i sorprén la facilitat amb la que pren algunes decissions de vida o mort extremadament dures. Sabíem que en Kvothe podia ser dur, aprendrem que també pot ser despietat. El que no es pot posar en dubte és l’habilitat de’n Patrick Rothfuss amb les paraules i com a constructor d’històries. Aconsegueix capturar l’atenció desde la primera pàgina i mantenir-la durant les pràcticament 1000 que dura la història amb una prosa fluïda i clara que no renuncia a la bellesa (lluny dels millors estilistes, però en absolut “prosaïc” com injustament afirmen a Kirkus) . Es nota la cura que ha posat l’autor en cada frase i en cada paraula i, sabent el llarg temps que ha necessitar per completar el manuscrit, es fàcil imaginar les incomptables reescriptures que deu haver patit aquest llibre. Estructurat en capítols curts i àgils, seguir les aventures (i sovint desventures) de’n Kvothe no deixa mai de ser un plaer. Com ja succeïa a The Name of the Wind, en Rothfuss reparteix petites històries i contes dintre de la història principal, donant-li una mena de qualitat telescòpica molt atractiva. Això és un blockbuster, un bestseller per excel·lència, però d’una qualitat innegable (i aclareixo que per a mi normalment no és així).
Benvolguts lectors, aqui acaba la meva ressenya. Si vau llegir la primera part i us va agradar, aquesta us agradarà més i és una lectura gairebé obligada. Si no us va agradar, no crec que aquesta alteri la vostra opinió. No els heu llegit? A què espereu!
Ara, però, m’agradaria fer un parell de comentaris. Queda un últim llibre i tantes coses per explicar que sembla difícil encabir-ho tot en un únic volum. Hi ha veus que parlen de la possibilitat d’escriure una segona trilogia que explicaria la història de’n Kvothe adult, després dels tres dies que dura la seva narració i a partir de les escenes que fan d’interludis en aquesta trilogia. A mi no se m’havia acudit, però ara que ho he llegit em sembla… probable… El que espero, però (i el contrari em faria ràbia) és que laquesta trilogia sigui un conjunt hermètic i consistent en si mateix i que una hipotètica segona trilogia sigui un afegit que no sigui obligatori per entendre la primera. De moment, però, toca esperar uns anyets per saber com segueix la història!
També vull afegir que la traducció a l’Espanyol de The Wise Man’s Fear està prevista per Novembre de 2011. Serà un magnífic afegit a qualsevol Carta als Reis Mags! |