|
sinòpsis |
Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la Guerra de Successió. Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a l'Empordà després d'abandonar el seu Pirineu natal, un gir inesperat en el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el gran tauler europeu.
Amb la Guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció, hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu; i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions.
Extret de: Pàgina oficial de la novel·la |
biografia de Jaume Clotet i David de Montserrat |
David de Montserrat i Nonó (Girona, 1972)
Diplomat en Turisme per la UdG, tècnic de Relacions Públiques per la UB i llicenciat en Periodisme per la UPF, ha treballat i col·laborat en premsa digital, ràdio i televisió a mitjans com TV3, TVE, Vilaweb, Ràdio Girona-Cadena Ser, l'Agència Catalana de Notícies (ACN), entre altres, així com a l'àrea de comunicació dels departaments d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació i de Governació i Administracions Públiques, des d'on va impulsar les campanyes Elteumòbil.cat i Catalan, a business opportunity.
Jaume Clotet i Planas (Barcelona, 1974)
Jaume Clotet (Barcelona, 1974) és llicenciat en Periodisme per la UAB i en Història per la UB. Ha treballat i col·laborat per a diversos mitjans de comunicació (Avui, El Punt, Ara, Público, El Singular Digital, ABC, Com Ràdio, Ona Catalana, TV3 i RAC1) i va ser corresponsal al País Basc entre els anys 2001 i 2003. També ha sigut cap de premsa del departament de Governació i subdirector de l’Agència Catalana de Notícies (ACN). És coautor de Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) (2010
Extret de: Pàgina oficial de la novel·la
|
|
opinió |
El llibre de Jaume Clotet i David de Montserrat és una novel•la històrica que recrea els fets ocorreguts durant la Guerra de successió. Per a fer-ho pren com a fil conductor la vida d’Ermengol Amill, un coronel de miquelets que sol ser descrit pels historiadors com un home ardit, coratjós, que va defensar Catalunya a ultrança, i de qui els autors volen recuperar la memòria, després de molts anys d’oblit popular i d’una presència més aviat escassa en el estudis sobre el conflicte que va assolar Catalunya —entre d’altres territoris— a principis del segle XVIII. La pretensió de la novel•la és, doncs, sorprenent: vol fer conèixer millor un personatge que té certa rellevància per la història de Catalunya, però ho vol fer des de la ficció i, concretament, des la novel•la històrica on la llicència principal és recrear allò que és desconegut, allò que no es troba a les fonts històriques. Tornem, doncs, a la idea originària de Walter Scott quan va començar a escriure allò que avui anomenem novel•la històrica: emprar la ficció per recrear i amplificar un passat que es percep com a digne de ser recordat i com a memòria d’una nació. Crec que aquí rau justament el valor principal d’aquesta novel•la tan romàntica: novel•lar sense cap vergonya els fets ocorreguts al principat entre 1705 i 1714, cosa que s’ha fet molt poc tenint en compte la magnitud i la tragèdia d’allò que va succeir, així com la seva capacitat evocadora de llegendes. De fet, l’únic novel•la d’una certa repercussió que es pot trobar és la d’Alfred Bosch, titulada precisament 1714, a l’espera que aparegui la darrera obra d’Albert Sánchez Piñol que sembla que també hi estarà ambientada. Podríem dir, doncs, que aquesta novel•la trenca tabús i, nogensmenys, arriba en un moment oportú, en ple auge de la nova defensa dels furs catalans davant l’envestida de la nova visió absolutista i centralista espanyola, arriba en un moment en què als catalans ens va bé tenir mites fundacionals i poder estar orgullosos d’ells.
En aquest línia de recreació històrica intencionada, el coronel Ermengol Amill, que el comentaris de la novel•la defineixen com l’heroi oblidat, aspira a convertir-se en llegenda i, si bé la seva vida podria tenir els ingredients necessaris com a per a ser-ho, la recreació novel•lada del seu pas per aquest món crec que no acaba de satisfer les pretensions que s’apunten, per bé que l’obra compta amb molts més mèrits que defectes. La qüestió, segons el meu punt de vista, és que el llibre, com a obra artística, li falta alguna cosa, aquell element indefinible però essencial que diferencia les obres d’art vives d’altres produccions. És una certa idea d’autenticitat, una vivor que fa de la lectura del llibre quelcom viu, voluble, intens. Malgrat que l’obra està pensada de dalt a baix, ben estructurada, ben plantejada i ben resolta, li falta aquesta ànima. M’aventuraria a dir que el fet d’estar escrita a dues mans és el que fa que dins l’obra no s’hi manifesti l’esperit de ningú, sinó el resultat un conjunt de pactes, d’una exacerbada racionalitat que busca el consens i, en tant que acord, li manca la passió, la volubilitat i l’espurna del creador. El cert és que es fa difícil com poques vegades precisar que és aquesta mancança, però, d’alguna manera s’hi percep.
Quant a les virtuts del llibre, cal esmentar l’excel•lent feina de documentació dels seus autors, que fa que detalls citats per historiadors com Joaquim Albareda, Salvador Sanpere, Jose M. Tottes o Santiago Albertí, o fins i tot en els relats de l’època, com ara els dels cronistes Francesc de Castellví o Narcís Feliu de la Peña, apareguin en l’obra. Per tant, la primera premissa per a la novel•la històrica, la fidelitat als fets coneguts, hi és present i no només això, sinó que els autors fins i tot van més enllà, i han contribuït a fixar millor els darrers temps i la data de la mort d’Amill de qui se’n coneixia poc, principalment per l’estudi de Lluis Pujal.
Pel que fa a la vessant literària, entenent que aquesta és essencial per diferenciar un estudi històric d’una novel•la històrica, és desigual en funció del què s’analitzi. És a dir, el llibre té un plantejament ambiciós, vol explicar tota la peripècia vital d’Amill i, alhora, mostrar els fets històrics que van condicionar la seva vida, en aquest cas la Guerra de successió. Per dur a terme aquesta tasca, els autors juguen amb dos plans narratius que es van intercalant i es van interrelacionant: el primer és la vida d’Amill i el segon són els fets que succeeixen a les diferents corts europees, especialment l’anglesa i la francesa, ja que una de les ambicions dels autors és explicar al lector l’abast internacional del conflicte i com es va arribar al fet que els anglesos abandonessin els catalans a la seva sort. La utilització d’aquestes dues trames interdependents és un recurs habitual que permet al lector fer-se una idea del conjunt del conflicte que s’explica a l’hora que veu la parcialitat de la visió dels personatges. En l’obra de Clotet i Montserrat però, aquest recurs és molt asimètric quant al seu interès i a la manera com s’explicat. Mentre el pla Amill és fa interessant i és narrat amb agilitat i desimboltura, el pla històric es més tediós i pateix de ser el lloc on es donen totes les dades del context. Per dir-ho així, en un pla s’explica història i en l’altre com el personatge viu la història. La idea no és gens dolenta, però el seu desenvolupament és feixuc, tot i que s’ha de dir, en descàrrec dels autors, que la matèria és terriblement complicada i també que en alguns moments aquest pla de la història conté alguns dels millors passatges del llibre. Sens dubte l’escena en què el totpoderós rei de França, Lluis XIV, el rei sol, despatxa els seus afers amb el seu canceller mentre està fent de ventre, cosa que obliga al canceller, amb resignat estoïcisme, a conèixer de primera mà l’estat del trànsit intestinal de sa il•lustríssima majestat, així com a flairar-ne els reials resultats, és una de les escenes més iròniques, hilarants i esperpèntiques que he llegit en molt de temps. Brillant escena i em pregunto sinó irònica metàfora: la guerra de successió com a ventrellada d’un rei que després d’haver arribat al cim del seu poder descendeix a la humana realitat a mesura que li costa cada cop més anar de ventre. Amb tot, crec que la intenció didàctica (potser condicionada pels temps convulsos que vivim) ha pesat massa en la novel•la i l’ha enferregat. Els autors han volgut fer la tasca ingent d’explicar tota la guerra successió en una novel•la i, si bé l’han farcit d’escenes intel•ligents i agosarades a fi i efecte d’alleugerir-ne el pes, la tasca ha tingut un resultat irregular. Val a dir que si la Guerra de successió fos un lloc comú per a la literatura com ho és la guerra civil, probablement desapareixeria aquesta necessitat d’explicar-ne el context i la narració podria fluir més àgil. Crec s’ha volgut explicar massa història i el resultat ha apagat la brillantor de la ficció, amb perdó del rei sol.
Malgrat tot això, és justament és en la recreació històrica d’Amill on els autors han reeixit més. El personatge és complex, té visibilitat, és rodó i evoluciona amb els fets històrics alhora que els condiciona ell mateix. Els autors aconsegueixen anar més enllà d’un personatge literari i retratar un home, amb tots els patiments interiors que això comporta i més si li toca passar per fets com els que Amill va viure. A més aconsegueixen que el lector el vegi, el conegui, en sàpiga les febleses i les virtuts, i no n’amaguen els defectes, com quan a Cardona, després de la desfeta de Barcelona, advoca per una resistència impossible que Desvalls, més pragmàtic i més conscient de la realitat, li treu del cap. En definitiva, si el que volien els autors era mostrar un home on emmirallar-se (salvant les distàncies històriques i obviant la violència pròpia dels temps d’Amill), ho han aconseguit i en el meu imaginari, i crec que en el de tots els lectors, ha emergit un altra figura històrica digne de respecte: el coronel de fusellers de muntanya Ermengol Amill.
A l’hora de comentar aquesta obra crec que cal també esmentar l’excel•lent trama que la vertebra. La història, presentada com unes memòries d’un vell Amill que recorda el seu passat, té un estructura circular, el principi es dona la mà amb el final, i presenta una petita subtrama també dins la part final de l’obra, que ajuda a donar respostes al conjunt d’enigmes plantejats al llarg de la trama principal. El llibre, doncs, ha estat treballat acuradament, i mostra d’això són els diferents estadis de la vida d’Amill, així com els diferents problemes secundaris, més personals, que afronta el personatge i que ajuden molt a definir-lo, com ara la seva suposada relació amb Mariana de Copons. Un element significatiu que diu molt del rigor dels autors és que tots el conflictes que es plantegen durant el transcurs de la vida d’Amill acaben essent resolts —Leguerchois ho corroboraria— tant si són personals i, per tant, més de ficció, com si són més relacionats amb els afers històrics i, en conseqüència, més subjugats a la historiografia. En un novel•la d’aquesta complexitat aquesta coherència és un valor gens menyspreable que fa que puguem dir que el llibre és tècnicament molt correcte.
Crec que també són significatives les absències que hi ha a l’obra, suposo que volgudes per qüestions patriòtiques o obligades pel número de pàgines. És fàcil d’imaginar que aquest llibre ha d’haver patit unes certes pressions editorials per tenir una extensió determinada que no el fes massa costós, així com pressions per sortir en el moment oportú, l’onze de setembre més rellevant per la història de Catalunya des de fa jo diria que tres-cents anys. Les absències a què em refereixo són les de Rafel de Casanovas i Sebastià Dalmau, per exemple, personatges més que rellevants en els fets narrats, així com les mitges absències d’un Villaroel, un Basset, un Moragues o fins i tot un Bac de Roda que són possibles secundaris de luxe i, en canvi, són emprats amb presses, goludament, sense treure’n el suc que se’n podria treure. Suposo que en alguns casos això vol eludir haver-se de posicionar respecte a actuacions polèmiques (per exemple la de Casanovas) i, en d’altres, a causa del perill de desmitificació (seria el cas del general Moragues) quan un dels motius principals de l’obra és tot el contrari. D’altra banda, Josep Marco, Penjadet, o l’espia Lleonart també són secundaris de luxe, però en aquest cas molt més ben emprats i ben definits, de manera que contribueixen a enriquir la trama i milloren la idea de conjunt del llibre. Possiblement en l’escenari de la guerra de successió hi ha tants personatges d’altura que caldria tenir l’enginy —i també el nombre de pàgines— d’un Dumas per poder-los incloure tots en una narració.
Finalment, doncs, cal dir que la novel•la és una obra amb clarobscurs, però recomanable, és una obra que es deixa llegir i a estones pot emocionar o esfereir profundament. Arriba, doncs, al lector, i ho fa amb força en alguns moments. És un llibre que, a més, per a aquells qui no coneguin bé la guerra de successió pot ser una bona introducció, tot i que també pot estavellar-los contra els esculls de la història a causa de la seva profusió de dades. En això crec que l’obra d’Alfred Bosch és millor, té més envolada literària i és més equilibrada, però, és clar, triplica aquesta en extensió. Potser el llibre no serà una novel•la de referència dins el gènere històric, però crec que els autors reeixiran a rescatar de l’oblit la figura d’Amill, l’inseriran en l’imaginari de molta gent i contribuiran a ampliar la forja de la llegenda èpica catalana. Una èpica que crec que ens anirà molt bé per reforçar una autoestima que darrerament estava molt malmesa i que des del passat 11 de setembre de 2012 ha millorat ostensiblement. Per cert, excel•lent la il•lustració de la portada, amb una força extraordinària. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (3 ) |
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 18/10/2012
A propòsit d'una entrevista amb Assumpció Cantalozella que vaig llegir fa poc i que anava sobre la novel·la històrica, he fet una reflexió que vull afegir aquí perquè pot matisar una mica el que jo mateix dic anteriorment. Entenc que el personatge d'Amill està plantejat en aquest llibre des d'un punt de vista que busca fer-lo present en l'imaginari català, mitificar-lo podríem dir. D'altra banda, ara m'adono que aquesta tasca no acaba comportant un personatge idealitzat, sinó que, tot el contrari, el personatge resultant és molt humà, cosa que entraria amb contradicció amb la idea de la mitificació que se sol resoldre en estereotips. Amb tot, potser podríem trobar la síntesi en la modernitat. La modernitat, com a actitud davant la literatura i no com a època històrica, ha fet moltes vegades de la quotidianitat heroisme, ha convertit els homes i les dones corrents en herois (estic pensant en Hemingway, Auster, Dos Passos, Faulkner...). Potser dic una bajanda, però la sensació és que aquest Amill humà és més llegenda per ser tan humà, i que la manera en què s'ha dut a terme la tasca de convertir-lo en llegenda no és gens del segle XIX, sinó molt moderna. Amill no és ni de tros un personatge pla com l'Ivanhoe d'Scott, sinó que té molta visibilitat. Seria, doncs, una llegenda de caire modern, un mite postnietzcheà. |
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 18/10/2012
Hola Laura,
és ben sabut que hi tantes lectures com lectors, i per això seria fantàstic que argumentessis una mica més la teva opinió per poder-la contrastar amb la meva. Em va costar molt escriure aquesta ressenya justament perquè hi havia aquesta cosa no del tot favorable i, per respecte a la tasca i l'esforç dels autors, no m'agrada fer crítica negativa. Per això, si no hi estàs d'acord, estaria molt bé que detallessis més quins són els punts positius que tu hi trobes i quines diferències hi veus amb el llibre d'Alfred Bosch, que és amb l'únic que el comparo. T'animo a dir-hi la teva i tan de bo s'hi afegís algú més per poder tenir més opinions.
|
Autor/a del comentari: Laura -
Data: 17/10/2012
Malgrat no estar d'acord amb alguns punts dels que comentes -bàsicament, el no arrivar a ser una obra de referència o el que Lliures o Morts li manqui ànima-, en altres penso molt semblant, i no nomès penso que és una obra molt recomenable, amb una trama apassionant i plena de força, i una documentació històrica acuradíssima i que, per aixó hauria de ser lectura obligada per entendre aquests anys de la nostra història, sino que, en la meva opinió supera en qualitat i amenitat als llibres amb els que el compares.... |
|