|
sinòpsis |
Vivim en una societat que no ensenya a escriure però que obliga a saber-ne. ¿Com és que, després d'anys d'aprenentatge, un gran nombre de ciutadans són incapaços d'escriure una carta o un informe? Aquesta incapacitat, ¿té alguna relació amb el menyspreu que part del personal docent manifesta per la literatura? ¿És possible que algú millori la qualitat del que escriu sense que millori la qualitat del que llegeix?
Davant l'allau de manuals que pretenen reduir l'escriptura a una tècnica, davant la tesi romàntica que limita l'escriptura a les persones que neixen dotades, el text es manté com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. És per això que els millors professors d'escriptura -literària o no- tenen noms com Horaci, Calvino, Poe o Nabokov. |
biografia de Vicenç Pagès Jordà |
Vicenç Pagès Jordà va néixer l'any 1963 a Figueres. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l'apartat de literatura, i l'any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d'infinites combinacions (ed. Empúries). El 1991 va publicar l'obra de bricolatge textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l'Índex), formada per un miler de citacions. L'any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d'Horaci (ed. Empúries), una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l'assaig creatiu. L'any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra (ed. Empúries), que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista.
A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text (ed. Empúries, 1998), un assaig sobre l'escriptura que considera el text com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. En companyia de l'altre (premi Documenta 1998, publicat per Edicions 62 el 1999) marca el retorn al gènere conte. En aquesta ocasió, el recull és unitari, ja que tots els relats giren al voltant del tema del doble. El va seguir la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003 (Edicions 62), la biografia intermitent d'un personatge sense conviccions, traduït al castellà l'any següent amb el títol La dicha no es completa [CAST] (El Aleph). El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda, i va ser publicat l'any següent (Proa). El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa). El setembre de 2009 torna a l’editorial Empúries amb la novel·la Els jugadors de whist. |
|
enllaços |
No hi ha enllaços per a aquest llibre |
opinió |
L'assaig és un gènere que cultivo poc, però quan ho faig sol ser per llegir llibres sobre altres llibres o sobre escriptura. És un tipus de lectura que, quan està ben fet o és provocativa, em galvanitza. En aquest sentit, Un Tranvia Anomenat Text està ben fet, és provocatiu i es mereix ser posat al capdamunt de la llista, ben per sobre dels llibres de'n Harold Bloom o en Martin Amis, i convertir-se per dret propi en el meu llibre de capçalera pel que fa al gust d'escriure. Amb la seva defensa aferrissada de la necesitat de basar l'aprenentatge de l'escriptura (i encara més important, l'adquisició del plaer que es pot trobar a l'escriptura) en una comprensió profunda d'un valor estètic vigent desde l'època d'Aristòtil, en Vicenç Pagès explora la natura de l'acte creatiu que suposa escriure i planteja un desafiament a tots aquells que proposen que escriure no és més que una tècnica.
Es fa difícil ressenyar un llibre com aquest sense passar revista a la gran quantitat d'idees que conté. El més pràctic, potser, i el més plaent, segur, és posar d'exemple alguns dels fragments més electritzants. Probablement, més il·lustratius que res que jo pugui dir:
El mínim que es pot dir de moltes obres que rebutgen el component tècnic és el que va afirmar Truman Capote de la novel·la de Jack Kerouac: "Això no és literatura, és mecanografia".
"S'ha discutit si és l'art o la natura el que fa bo un poema. Jo no veig què pot fer de bo un enginy inculte, ni què pot fer de bo la cultura sense una rica vena; de tal manera l'un manlleva a l'altre ajuda i socors, i com bons amics el comparteixen." Horaci
Pretrendre ensenyar a escriure prescindint de l'estil és com pretrendre ensenyar a ballar sense música.
"Sempre estic llegint articles d'altres escriptors que expliquen que ells mai no esperen la inspiració; s'asseuen davant l'escriptori cada matí a les vuit, tant si plou com si fa sol, encara que tinguin ressaca i un braç trencat, i posen fil a l'agulla. Encara que tinguin la ment en blanc o l'enginy afeblit, a ells que no els vinguint amb ximpleries sobre la inspiració. Els declaro la meva admiració i procuro manternir-me allunyat dels seus llibres." Raymond Chandler
El gran precursor ho és per talent, els seus imitadors ho són per mímesi. Com diu Gómez de la Serna, el primer poeta que va afirmar que les dents són perles era un geni; l'últim és un estúpid.
El lector llegeix la novel·la com un text inevitable, mentre que per l'autor és tan sols una de les nombroses hipòtesis, la que s'acaba concretant a partir de fases com l'atzar, la troballa, l'insomni, la paperera. [...] Sovint els autors que gaudeixen d'una certa aurèola de facilitat expressiva són els que reescriuen més vegades els seus llibres.
Davant certs poemes, podem pensar: "No l'entenc, però m'agrada". En canvi, davant certs contes: "No m'agrada, però no puc deixar-lo".
...tot conte té principi, mig i fi, però sempre el principi és una exposició, el mig un nus i el fi un desenllaç. Amb aquests termes, Anderson Imbert no es refereix a una succesió de fets, sinó de tensions i distensions, de problemes i solucions, de desequilibris i reequilibris.
El bon escriptor no és aquell que engendra un text adult a la primera escriptura, sino aquell que és capaç de reordenar el missatge inicial fins a convertir-lo en un text.
El primer vers el faciliten els déus, els altres els fa el poeta.
Salta a la vista que un dels problemes de l'ensenyament actual és que descuida la funció del paràgraf. Els escriptors, en canvi, atorguen molta atenció a aquestes unitats, a la seva extensió i a la relació mútua que mantenen. En el seu llibre sobre la ficció de suspens, Patricia Highsmith analitza els inicis de diferents novel·les a partir de la longitud del primer paràgraf:
Alguns escriptors, suposant que al lector no li agrada cansar-se els ulls o el cervell amb un paràgraf de trenta línies, prefereixen que el primer paràgraf sigui curt, d'una a sis línies. Crec que fan bé. Thomas Mann pot escriure un paràgraf sòlid i molt llarg al començament deMort a Venècia, per exemple, però no tothom és capaç d'escriure una prosa dotada de tanta fascinació intel·lecutal com la de Mann.
Virginia Woolf ha pogut escriure que el principal treball de redacció consisteix en la supressió.
Compondre un text vol dir escriure, però també callar, ja que l'omissió és part de l'estil. Hemingway ho va explicar en una entrevista:
Qualsevol cosa que un sàpiga i que ometi encara es pot trobar en el que ha escrit, i la seva qualitat està a la vista. Quan un escriptor omet coses que ignora, sembla que l'obra estigui plena de forats.
Hemingway va posar la seva obra al servei d'aquesta idea, que ell anomenava "el principi de l'iceberg" [...]. Eliminant allò que el lector ja coneix es reforça l'iceberg, ja que la part important és sempre la que queda oculta.
La claredat és l'exacta distribució de llum i ombres.
Una frase és viable quan correspon a totes les exigències de la respiració.
Què puc dir? Aquest llibre és una meravella i el recomano a tothom que obtingui plaer del fet d'escriure, ja siguin contes, cartes, e-mails, entrades de blog o novel·les senceres. És divertit i se'n pot aprendre moltíssim. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|