|
sinòpsis |
Aquest llibre narra les experiències viscudes per l'autor al llarg d'una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d'una manera prematura, l'any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l'autor a acollir-s'hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s'expliquen al llibre no l'haguessin convidat a prendre aquesta decisió.
Durant tots aquests anys l'autor ha viscut experiències i moments d'una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n'ha viscut d'atres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l'horror. L'autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d'una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d'estudiants, professors i directors de l'ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d'estudiants d'Humanitats -que l'autor ja comença a plànyer- que vindran.
El títol del llibre fa referència a dues coses: l'adéu de l'autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s'afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats. |
biografia de Jordi Llovet |
Jordi Llovet (Barcelona, 1947). Crític de literatura, filòsof, traductor, assagista i catedràtic de "Teoria de la Literatura i Literatura Comparada".
Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona (1971), realitza cursos de doctorat a diverses ciutats europees (Frankfurt, París, Berlín...) i, en tornar a Barcelona, obté el grau de Doctor (1975) i comença la seva activitat docent a la universitat. Combina l'ensenyament amb la dedicació institucional i editorial. És membre fundador del Col·legi de Filosofia i n'és president entre 1984 i 1989. Des de la fundació de l'Institut d'Humanitats (1987), n'és director de l'Àrea de Literatura i de la Societat d'Estudis Literaris. Cal destacar, també, la seva tasca com a director de l'edició espanyola de l'Obra Completa de Franz Kafka (1996), a partir de l'edició crítica de Fischer Verlag (Frankfurt).
Amb l'assaig Por una estética egoísta (1978) guanya el VI Premi Anagrama d'Assaig. També cal destacar el recull de conferències El sentit i la forma. Assaigs d'Estètica (1990), així com les obres en col·laboració, fruit de les activitats del Col·legi de Filosofia, tals com De l'amor, el desig i altres passions (1980) o Frontera i perill (1987). La dilatada carrera com a escriptor de Jordi Llovet és coneguda, també, per una quantitat enorme d'articles i pròlegs de crítica literària publicats, en molts casos, a les moltes traduccions que realitza. Des de la seva primera traducció al català de La transformació (1978), de Franz Kafka, ha fet arribar als lectors nombrosos clàssics de la literatura, sobretot francesos i alemanys, com Rilke, Mann, Hölderlin, Flaubert o Baudelaire, entre d'altres.
Extret de: Associació d'escriptors en llengua catalana |
|
opinió |
L’assaig de Jordi Llovet Adéu a la universitat és un llibre ric, riquíssim, superlativament ric. És tal la complexitat del que s’explica i l’abast que té l’obra que es fa difícil fer-ne una ressenya exhaustiva, sigui el que sigui el que se n’escrigui quedaran innumerables pàgines impagables fora del discurs, de manera que només puc pretendre relatar aquelles quatres coses que m’han agradat més o m’han sorprès més. La resta ha de quedar per les tertúlies que de ben segur ha de generar el llibre, un llibre, doncs, imprescindible per tot aquell que s’interessi per les humanitats i per l’ensenyament, però també per saber més de la nostra cultura i societat.
Segons el meu parer hi ha dos elements essencials al llibre: un és el punt de vista des del qual Llobet ens presenta les seves tesis, i l’altra és la tesi, o idea principal que defensa el text. El punt de vista es fa bastant patent des del principi i evident quan, entrat el llibre, l’autor ja expressa directament que les humanitats són un carreró sense sortida per a aquell que vulgui guanyar-s’hi la vida, a menys que canviïn les coses, sentiment que ell d’altra banda expressa. Llovet, doncs, mostra una visió negativa de l’estat actual de la nostra societat, que ell entén i defineix com un ens en perpetu esdevenir dialèctic animat per forces materialistes, de manera que no està mai acabat i té sempre lloc per a l’esperança de millora. Aquesta posició, però, no és un mer sentir sinó, tal i com indica al final del llibre, una posició intel•lectual i crítica. Ell creu que l’intel•lectual —i ell exerceix com a tal— ha d’oposar resistència als corrents del seu temps, tal i com deia Camus. I això és exactament el que ell fa: oposar-se a la banalització i a la mercantilització de l’educació, i m’atreviria a dir que a la imbecilització de les humanitats, o almenys dels estudiants d’humanitats. Aquesta és justament la tesi central de l’obra: el mercat, o el capital de fet, és qui imposa les regles de com ha de ser el sistema educatiu i, per tant, en endavant serà el mercat qui imposarà —si és que no ho fa ja— la seva visió en tots els àmbits de la vida humana. Això és el pla Bolonya. El llibre és, doncs, una crítica ferotge a la societat mercantilitzada en què vivim i a la banalització que se’n deriva. Com pot ser, es pregunta Llovet, que trobem normal que un estudiant de filosofia no pugui llegir Aristòtil en grec i que un estudiant de filologia anglesa no conegui exhaustivament Shakespeare? Si trobem normal això és que hem perdut l’esperit de les humanitats i hem derivat cap a un model social en què el poder monetari, o financer, el capital en termes marxistes, no només ha pres les regnes de tot, sinó que ha imposat una forma totalitària de pensament i un estil de vida que troba la seva antítesi en el model humanista propugnat des del segle XVI. Un tema d’allò més complex, que Llovet afronta amb una de les grans armes que té el pensament humà: la ironia. El llibre destil•la ironia en totes i cadascuna de les seves pàgines, i en tot i cadascun dels innumerables retrats que impregnen aquest pàgines impagables. I és que Llovet sap presentar un assaig complex, i sobretot molt carregat de referències cultes, sota un aspecte de relat de memòries pròpies que assoleix moments de gran comicitat i alhora sap despertar la curiositat del lector. No és només un erudit, és també un bon literat, un narrador elegant i subtil que si d’alguna cosa no peca és d’ingenuïtat. Així, revela algunes intimitats dels departaments universitaris que ell coneixia també, retrata gran figures del nostre món universitari com Blécua o Riquer, però explica divertits anècdotes sobre la seva joventut o sobre les relacions, moltes vegades de rivalitat, entre grans patums del món universitari, com ara Umberto Eco o Júlia Kristeva. Però no ens deixem enganyar, si explica irònicament com ell anava fent la viu viu per les universitats europees gràcies a la beques és perquè vegem com eren abans les beques, i si parla dels seus llibres és perquè, i això ho diu explícitament, no entén com els estudiants d’humanitats d’avui —a qui atorga un nivell irrisori de coneixements, tot i que no sigui enterament per culpa seva— no volen fer-se la seva pròpia biblioteca. Tot en el llibre és un pretext per anar a fons en l’anàlisi i en la crítica, però no tota l’estona ho fa des del raonament i la citació erudita, però quan ho fa cal estar ben assegut a la butaca perquè el text pren una envolada que el fa difícil de seguir. Els seus coneixements són abrusadors, extraordinaris, fruit d’una vida sencera dedicada a l’estudi. Així, de Hegel a Gadamer, passant per l’estructuralisme o l’existencialisme, la filosofia grega, els humanistes italians, els clàssics llatins... desfilaran pel llibre tota mena de teories, però ho faran païdes i aplicades, com ha de ser. A vegades em pregunto quin sentit té la filosofia de la història de Hegel, més enllà del seu valor com a teoria filosòfica. Doncs bé, el professor Llovet m’han ensenyat que la té, que es pot emprar per entendre la història si se’n té una bona comprensió i un bon domini. I això és exactament el que hi ha en aquesta obra: una gran comprensió i un gran domini de la història intel•lectual d’Occident. Tan de bo que el professor Llovet no deixi d’exercir d’intel•lectual perquè, com ja he reivindicat en més d’un lloc, ens en calen com el pa que ens mengem, sinó correm el risc de creure la colla de mediocres que ens governen són l’elit. I no.
|
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|