|
xelu.net >> àgora 2.0 >> fòrum >> (22 temes disponibles) |
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | qui és qui? |
|
|
comentari inicial |
Després de l'experiència del trimestre passat, en que inauguràvem el club de lectura de xelu.net, tornem a provar-ho aquest trimestre sense defallir! Hem començat 2 persones, esperem que aquest trimestre siguem més! Per tant, obrim aquest fòrum fins el 15 d'octubre per escollir quin llibre llegirem aquest trimestre. Les propostes es poden fer lliurement i si pot ser argumentades. Crec que hem d'aprendre dels errors i triar un llibre, entre tots, més a l'abast del gust d'una gran majoria de gent, per així assegurar-nos que aquest cop som uns quants més donant opinions. Doncs vinga, queda inaugurat el debat! |
afegir comentari |
|
els vostres comentaris (54 ) |
Autor/a del comentari: Webmàster - Data: 19/12/2009
Ja està disponible el debat per escollir quin serà el llibre de lectura del Club el pròxim gener i febrer. Per fer propostes i seguir el fil del debat premeu aquí. |
Autor/a del comentari: Webmàster - Data: 15/12/2009
Aquest missatge només és per anunciar que queda oficialment obert el debat del llibre a la secció del Club de Lectura. Endavant amb les opinions! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 20/10/2009
Ho he buscat. El llibre és Menta Fresca Amb Llimona? La trajectoria de l'autora com a traductora és molt interesant. Crec que el buscaré.
Joan, a tu que t'agrada la novel·la fantàstica (a jutgar pels prestatges de casa teu, vaja) i la novel·la històrica: has llegit els llibres de La saga de gel i foc de George R. R. Martin? Jo ara vaig pel segon. De moment n'hi ha 4, llargs, i un cinqué en camí. És, de llarg, el més addictiu que mai he llegit, brutal. Tot i que és fantasia, el component fantàstic és bastant subtil, tot i que ara és més patent que al principi. Com a novel·la històrica, està clar que és tot mentida mentida mentida podrida, però pel que fa a ambientació, mai he vist res de tan realista. Te'ls recomano especialment, ala. El primer és aquest, i jo vaig enganxant trossos que em criden l'atenció, en anglès, aqui.
|
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 20/10/2009
Hola a tothom, MoMa em sembla que se m'acumularà molt la feina si em feu llegi tant, tot i que tinc curiositat pel llibre tenint en compte tot el que en vàreu dir. A veure, a veure... per cert mentre estic esperant que la quiosquera em porti en Bezsonoff n'he començat un que m'està encantant per l'estil, heu llegit res de la Monika Zgustova? Tinc la sensació que em farà pensar i parlar molt! |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 19/10/2009
Ai, MoMa, MoMa, del que podem. Jo sóc profe d'informàtica i matemàtiques en una escola d'adults. En Joan és profe d'anglès a la mateixa escola d'adults i a estones lliures es dedica a fer classes del que toqui a primària (jejeje). I em sembla que al Joan se li acumula la feina si ha de llegir el primer llibre (em consta que no el té físicament). Però si, seria bo que el llegis i ens en donés l'opinió. |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 19/10/2009
I de què sou profes?. Joan, després del teu comentari sobre l'Esglèsia del Mar, tinc curiositat per conèixer la teva opinió del primer llibre, si l'has acabat de llegir. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 19/10/2009
Et deixaré la Terra va portar també un debat ampli sobre la qualitat literària del mateix. Però La Catedral del Mar recordo que va ser motiu d'àmplies discussions entre en Tanti, tu i jo a la sala de profes de l'escola. Jo defensava que en conjunt era un bon llibre i vosaltres em vau començar a treure un munt d'errades històriques que es feien posar els pèls de punta. Total, que com que a mi em va agradar no em feia res llegir el del Falconés al Club de Lectura. Però la democràcia n'ha triat un altre que segur que estarà molt i molt bé! Ara, ja us dic jo que per la xerrada no arribo segur! O sigui que hi haureu d'anar sense mi... Ara, segurament tampoc hi podria anar perquè treballo... |
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 18/10/2009
Ostres, ostres, quina vergonya, he llegit el meu text i està ple de faltes. Perdoneu els que el llegiu per no haver-lo repassat, l'he escrit d'un cop de geni! Prometo esmenar-me i fer-ho amb més temps. |
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 18/10/2009
Sobre la Catedral del Mar!!! Ei gent, la veritat és que el meu cervell ha anat esborrant moltes de les coses dell libre d'en Falcones, però sí que és veritat que no em va acabar d'agradar. No recordo quins eren eles errors històrics que deia en Xevi (segur que no eren de "Et deixaré la Terra"?, sobretot aquel passatge de les armadures ?). El que sí que recordo del llibre és que em va semblar que era excessivament estereotipat i previsible. És a dir, hi ha certes situacions que, sense una reflexió prèvia tothom les resoldria de forma molt semblant, però hem d'esperar d'un novelista que tingui prou imaginació per aportar alguna cosa o almenys emprar l'esdeveiment amb alguna finalitat. El cas de Falcones -sobretot al començament de lllibre- em va sembla flagrant: tots els personatges són esterotips sense relleu i tots resolen les maltempsades que els toca suportar de la mateixa manera impersonal, generalitzada i banal, sinó penseu en com resoldrieu en un minut la primera escena del llibre. Això és propi de novel·les poc madurades, potser de poc ofici o potser de pressa per començar a fer calerons. Tanmateix, haig de dir que el llibre va millorant i quan entra dins el món dels bastaixos aconsegueix trobar -almenys en opinió meva- un cert caràcter propi, alguna cosa que el fa diferent del altres llibres, una història particular, en el doble sentit de la paraula. Això però, no crec que el faci un bon llibre, quant a l'estil, a la riquesa de recursos narratius, a lainnovació, la reflexió, el punt de vista... sinó només una obra distreta, amb una història agradable de llegir i amb punts d'originalitat que a vegades tapen els defectes. Novel·les d'aquestes n'hi ha moltíssimes, però aquesta va tenir la sort que algú li va veure possibilitats comercials... Però això no fa un escriptor, fa un fenomen editorial, el problema és que fa molt que ens volen fer creure que els llibres més llegits són els millors i perdoneu però, merda a l'espardenya! A mi que no em comparin en Dan Brown amb la Mercè Rodoreda, i mira que ahir al Caprabo encara vaig veure tres dels seus productes infectes, i cap de la Rodoreda! Tot i això, no us penseu que defenso (o ataco) sempre aquesta postura, per exemple em trec el barret amb en Ruiz Zafon, o "Els pilars de la terra" (que és una obra ingent però molt cohesionada) per exemple, però no m'agraden les històries que viuen només d'una tema interesant o morbós, sense cap preocupació estètica i moltes vegades mancades fins i tot de l'originalitat d'haver inventat ells el tema (de nou Dan Brown). Per cert, n'acabo de llegir una ("Intrigues de palau" de la M. Carme Roca) que s'atreveis a donar una explicació novel·lesca de perquè i com és va cabar la nissaga dels comtes reis d'Aragó, no està gens malament l'atreviment i l'originalitat! Apa, ara us toca a vosaltres donar la vostra opinió. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 15/10/2009
Ja està entrat el llibre Les amnèsies de Déu a la zona del Club de Lectura. Ja podeu començar a fer les vostres aportacions en forma de diari de lectura a partir d'aquest mateix moment. El debat sobre el llibre començarà el 15 de desembre. Amb aquest missatge, es dóna per tancat aquest fòrum. Ens veiem al Club de Lectura! |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 15/10/2009
I ja tenim el resultat final de les votacions:
1-Les amnèsies de Déu (Joan Daniel Bezsonoff) - 9 punts
2-La mano de Fátima (Ildefonso Falcones) - 7 punts
3-Mil sols esplèndids (Khaled Hosseini) - 6 punts
4-Totes les coses que no ens vam dir (Marc Levy) - 4 punts
4-Q (Luther Blisset) - 4 punts
5-En lloc segur (Wallace Stegner) - 3 punts
6-Les filles del fred (Camilla Läckberg) - 2 punts
7-Els dimonis (Heimito von Dorerer ) - 1 punt
Per tant, ja tenim llibre guanyador: Les amnèsies de Déu de Joan Daniel Bezsonoff. |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 15/10/2009
Ostres, "les amnèsies de Déu" és un llibre català i crec que encara no ha sortit l'edició en castellà, ho sento.
Falta el vot de la Lourdes, no?
Xevi, recoooompte, recooooompte... |
Autor/a del comentari: Silvia - Data: 15/10/2009
Hola,
Lo siento, me he saltado el plazo. Si es posible, voto pero si ya habéis decidido pues perfecto, bueno por si acaso:
3. Mil sols esplendids
2. Les filles del fred
1. Los demonios
Espero no retrasarme cuando se empiece a leer... |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 15/10/2009
No, que vaig votar ahir!. Falta la Silvia. Si no entra a temps de votar, tenim un llibre guanyador, amb 9 punts (ho he comptat avui). Sabeu si existeix la versió en castellà?. Ho dic perquè la Silvia s'estimaria més llegir-lo en castellà. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 15/10/2009
MoMa, que ens falta el teu vot!!! |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 14/10/2009
Si no m'equivoco la cosa està entre dos llibres, molt diferents entre ells. Tot i així, encara queda tot demà per votar, i caldrà esperar fins a les 12 de la nit per a saber els resultats definitius. Al llarg de divendres obriré ja l'espai del club de lectura del nou llibre per començar a fer les aportacions primer al diari de lectura i d'aquí a dos mesos a la discussió pròpiament dita. Doncs res, a veure si s'acaba d'animar la gent que falta per votar! |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 14/10/2009
D'acord, em sembla que això d'abans del 15 va també per mi.
Jo voto ara, que consti, sense deixar-me influir per la resta de vots, i les que diré ara són les meves preferències reals (perquè els que vaig proposar jo vull que surtin proposats per la resta de vosaltres, tot i que hagi d'esperar al 2010). Aquí teniu la meva votació:
3. Mil sòls esplèndids perquè sembla enfrontar l'adversitat en positiu i perquè està ambientada en la història de l'Afganistan, país bastant desconegut per a mi si exceptuem l'episodi dels talibans. Us he dit que m'agraden les novel·les històriques?. I si són positives, encara més!
2. Les amnèsies de Déu, perquè està ambientada en la segona guerra mundial, que és una part de la història que sempre he trobat interessant.
1. Totes les coses que no ens vam dir, perquè és ben cert que la mort és un punt i final i millor que diguis o facis el que sents, no té sentit postposar les coses o callar-les sense motiu si realment fer-les o dir-les.
Res més, ja fareu els càlculs vosaltres, però espereu a demà, eh!. Potser encara s'animi algú en el que queda de dia. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 14/10/2009
Assumpta, ja que has arribat fins al debat del club de lectura, no em resta més que animar-te a participar. Ja veus com funciona. Pots proposar llibres i hi ha unes votacions que es duen a terme abans del dia 15 (que és demà). O sigui que t'animo a votar i a participar en el debat posterior del llibre! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 14/10/2009
Gràcies Assumpta! M'interesa molt aquest llibre dels llops. És el primer (i únic publicat fins ara) d'una trilogia. Estaré al tanto de trobar-lo. |
Autor/a del comentari: joan valls - Data: 14/10/2009
Hola a tots,
la meva votació és la següent:
3 pts Les Amnèsies de Déu, de Joan Daniel Bezsonof
2 pts En Lloc Segur, de Wallace Stegner
1 pt Totes les coses que no ens vam dir, de Marc Lévy
Vinga, que els darrers votants (o darreres votantes com diria la ministra d'Igualtat) tallaran el bacallà! |
Autor/a del comentari: Assumpta - Data: 13/10/2009
Jo només volia dir que he llegit "La promesa dels llops" Dorothy Hearst, i volia comentar que m'ha agradat. És com un conte per a grans, però és interessant. Passes una bona estona. Puc dir que m'ha relaxat, sobretot després d'ahver llegit aquest estiu els tres llibres de Mil.lenium, doncs després de llegir tant larsson va bé una cosa més tranquil·la. |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 13/10/2009
Jo esperaré al 15 per votar, ho consultaré amb el coixí ;D. Per cert, jo també he llegit "l'Esglesia del Mar" i m'agradaria saber quants errors històrics hi ha, per curiositat. |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 13/10/2009
He, he, a mi m'agradava molt el Capitán Trueno i El Jabato i també estaven plens d'errades històriques!
Vaja, que per la meva banda, em preocupa més que els personatges estiguin ben construïts, la història ben tramada i l'escriptura tingui algún tipus de "xispa".
Però m'encantaria sentir els arguments de'n Joan! És un tipus de debat que m'encanta.
Avui he trobat aquesta crítica satírica dels llibres del Larsson que m'ha agradat molt. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 13/10/2009
Ostres, ostres Joan! Ja recordo alguna discussió amb tu i en Jordi sobre el primer llibre d'en Falconés... Reconec que la meva ignorància en temes històrics fa que les errades de L'església del mar em passin desapercebudes. De totes maneres, t'encoratjo a donar-nos uns quants motius pels quals no hem de llegir el del Falconés. A veure si ens faràs canviar els vots... Il·lumina'ns! |
Autor/a del comentari: Joan T. - Data: 13/10/2009
Hola família, a veure si aquets cop m'entero i us puc seguir el ritme!!! Si em deixeu votar jo faria:
3 punts per Les amnèsies de Déu
2 punts per Q de Luther Blisset.
0 punts i sinó es pot 1 per en Falcones, de qui sospito molt!
salut i a veure què passa |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 13/10/2009
Si només votéssim tu i jo si... Però no és el cas! Em consta que hi ha com a mínim 4 persones més que votaran. Això pot donar un tomb espectacular encara! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 13/10/2009
Seguint l'exemple de'n Xevi, repeteixo la meva votació.
El meu repartiment de vots:
3 punts: La Mano de Fátima, de Ildefonso Falcones.
2 punts: Q, de Luther Blisset.
1 punt: Les Amnèsies de Déu, de Joan Daniel Bezsonoff.
Sembla que tenim guanyador? |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 13/10/2009
Aquí van les meves votacions provisionals (ja se que encara algú es pot despertar i proposar llibres, però jo començo):
>> 3 punts: La mano de fàtima. Se que queda lleig votar el propi llibre que un ha proposat, però és el que tinc més ganes de llegir. Crec que com va passar en el seu primer llibre, pot donar molt i molt per discutir.
>> 2 punts: Totes les coses que no ens vam dir. És un llibre que va proposar en Joan Valls i que ja tinc a la pila per llegir.
>> 1 punt: En lloc segur. Llibre proposat per en Miki que té bona pinta (sento que no tingui arguments de més pes).
Com que alguns dels llibres proposats són extensos, crec que és un bon moment per votar i començar la lectura. Anirem fent recompte, ok? |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 09/10/2009
Dono la benvinguda a la Sílvia, en Joan i a la Montse! Començo a estar aclaparat per tantes i tantes aportacions. Esperem a dimarts a veure si reacciona més gent i fa propostes de llibres i jo aniria per fer votacions. Vinga, que això ja comença a ser maco! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 09/10/2009
Benvinguda Sílvia!
No vaig entendre que volguessis participar, sorry!
De moment, doncs, anul·lo la meva votació. |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 09/10/2009
Miki, Xevi i Joan,
hi ha una nova incorporació, la Silvia, proposo que espereu a que proposi ella uns quants. Jo ja li vaig donar la benvinguda en persona, falteu vosaltres (va enviar un e-mail abans de tots els meus). Silvia, fins al 15 proposa els que vulguis.
|
Autor/a del comentari: Miki - Data: 09/10/2009
El meu repartiment de vots:
3 punts: La Mano de Fátima, de Ildefonso Falcones.
2 punts: Q, de Luther Blisset.
1 punt: Les Amnèsies de Déu, de Joan Daniel Bezsonoff. |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 09/10/2009
Només crec que no dona pel debat perquè ens limitarem a dir: "oh, mira que guai el que explica". Vull dir que si no som experts en el tema no podrem discutir res. |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 09/10/2009
Estava segura de que algun dels tres havies de conèixer!. Jo crec que aquest llibre en partilucar es pot comentar per capítols. I ho dic jo, que ja saps que prefereixo comentar-los un cop acabats, perquè no m'influiu. No crec que hagi de ser tant mortal, i crec que fins i tot pot ser divertit, i ho dic a priori sense haver-lo llegit. Ara n'estic llegint dos, el que em vas deixar i un altre que em van regalar, així que de moment no puc amb més. Si no el llegim al club, ja te'l demanaré quan acabi algun dels que tinc a la tauleta de nit. Gràcies Miki! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 08/10/2009
The Rest is Noise jo el vaig comprar en anglès de seguida que va sortir. És molt bo i molt maco (encara no l'he acabat, és moooolt llarg) però em sembla que pel club de lectura pot ser una trampa mortal. Tampoc se si donarà molt de si per debatre. Ara, si el vols, te'l deixo, que crec que t'agradarà.
Q, pel que se, és una passada.
De l'altre no en se res.
Properament votaré. |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 08/10/2009
Ui, que m'he deixat el link de la opció M ;D
http://www.therestisnoise.com/2004/05/what_is_this.html
|
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 08/10/2009
Últim per a aquest trimestre, i aquest va d'història i música i existeix traducció al castellà. Li diré opció M de musical. Em sembla que és la suggerència més alternativa que faré, i també la més actual, però m'ha semblant interessant i de que pot fer augmentar la cultura musical, si més no la meva. El llibre es titula "The rest is noise" de Alex Ross, un crític musical del New Yorker, i aquí s'ha traduit per "El ruido eterno".
*********************
Opció M (musical): The rest is noise, de Alex Ross
|
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 08/10/2009
Aquest llibre potser ja l'heu llegit. És un llibre força polèmic escrit al 1999 per uns italians, del que he trobat una valoració que ha fet que tingui ganes de llegir-lo, tot i que parli de religió i política, temes que sovint trobo sense gens de gràcia, però a veure com ho veieu vosaltres, si encara no l'heu llegit.
********************
Opció Q: Q, de Luther Blisset.
http://xriesco.com/2009/10/07/q-de-luther-blisset/ |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 08/10/2009
He vist un llibre que m'agradaria llegiir. L'autor es diu Heimito de nom (:D) i m'ha cridat l'atenció, juntament amb el fet que la novel·la està ambientada a Viena, on sempre he volgut anar de viatge i ho tinc pendent. El llibre és antic, l'autor ja és mort, i potser ja l'heu llegit, però com jo no, i m'agradaria, doncs el proposo. Ara us escriuré amb un altre.
********************************************
Opció H, de Heimito: Els dimonis, de Heimito von Dorerer (font: Canal Cultura, bcn.es)
A partir de l'incendi del Palau de Justícia de Viena el 1927, Heimito von Doderer construeix una superba i envoltant novel·la coral, amb més de cent personatges inoblidables, extrets de totes les capes socials de la Viena de postguerra.
L'acció de Los demonios (1956) es desenvolupa a Viena des de mitjans els anys vint fins a 1927, coincidint amb el dia de l'incendi del Palau de Justícia, moment decisiu per al destí de la primera República austríaca. Per a Doderer, és llavors quan comença a imposar-se el totalitarisme i l'ideologizació total.
Los demonios és el fruit d'un llarg procés, una obra escrita en diverses fases. Iniciada el 1930, quan encara es titulava Die Dämonen der Ostmark [Els dimonis de la marca oriental], es va nodrir al principi sobretot d'experiències privades, encara que després, en una segona fase (1932 a 1934), va anar adquirint una dimensió més política, amb la intenció de representar el «esdevenir d'una nova Alemanya». El pla consistia a acabar amb un discurs dedicat al «nou Reich». El 1937 va estar a punt d'abandonar el llibre en considerar-ho un projecte massa ambiciós.
Doderer va reemprendre el treball en Los demonios el 1951. Aquesta decisiva fase es caracteritza per la introducció de personatges nous, lliures del tancament i la parcialitat ideològica que caracteritza al grup inicial, el dels dits «nostres». Entre aquestes noves figures destaquen sobretot Mary K. i Leonhard Kakabsa: ells representen el concepte de «esdevenir un ésser humà». Són els personatges positius, oberts, receptius. Mary K. supera un accident en el qual va perdre una cama. Kakabsa, l'obrer, es forma, estudia, es desprèn del seu dialecte de barri perifèric i acaba sent bibliotecari d'un príncep. Doderer va contraposar aquestes persones al demonisme de la «segona realitat», representada per Schlaggenberg, Stangeler, Herzka i molts d'altres. Per a ell, les ideologies eren una malaltia, una obcecació que eliminava la posibilitat de veure i viure la realitat: l'autèntica, la primera. Aquesta significava receptivitat, obertura, accessibilitat, permeabilitat.
Los demonios, una novel·la vienesa
Los demonios és un dels grans intents d'analitzar en profunditat i des de dins les fonts del segle XX i és el retrat de la societat vienesa de l'època en un moment crucial de la seva història. Doderer és un gran creador de personatges. Per Los dimonis desfilen almenys quaranta personatges principals i cent menors: Schlaggenberg, Grete Siebenschein, Mary K., Leonhard Kabbsa, Amy Gräven, Quapp, Stangeler, Herzka, Gyurkicz, etc. Tots ells es queden gravats en la ment del lector.
El narrador de la novel·la és Georg von Geyrenhoff, que s'acaba de retirar gràcies a unes inversions realitzades durant la Primera Guerra Mundial. Fruit del temps del que disposa, decideix començar una crònica en la qual descriu les activitats del seu cercle d'amics del barri de Dobling a Viena.
Los demonios és una novel·la coral. El personatge principal és la ciutat de Viena. La novel·la descriu tant un temps com un espai. Los demonios és una novel·la urbana. En un moment del llarg procés de gestació de l'obra, Doderer va sospesar fins i tot la possibilitat de titular-la Los misterios de Viena. El segle XX són decisives les obres novel·lístiques centrades en ciutats; recordi's, per exemple, l'Ulises de Joyce (Dublín), Berlin Alexanderplatz de Döblin (Berlín), Manhattan Transfer de Dos Passos (Nova York). I Los demonios és, en efecte, la gran novel·la de Viena.
Hi ha en ella una intenció d'incloure tota la ciutat, totes les seves classes socials, tots els seus districtes, el barri dels «nostres» amb els seus xalets a l'oest de l'urbs (XIII), el barri diplomàtic de l'alta aristocràcia (III), el dels obrers (districte XX), el dels petit-burgesos (IX), el de les prostitutes i delinqüents (II), els de l'alta burgesia (I, IV, XIX). Es descriu l'interior dels habitatges, dels cafès, dels restaurants, es retraten carrers i places i els camins que condueixen cap a l'exterior de la ciutat. I és precisament en aquest intent de captar, amb una voluntat de totalitat, els matisos més diversos urbans on la novel·la assoleix la seva màxima esplendor.
Heimito von Doderer
Heimito von Doderer va dominar l'escena literària austríaca dels anys cinquanta, arribant a ser comparat amb Musil, i considerat fins i tot de major acceptació que Broch i que el mateix Joseph Roth. La seva obra s'ha traduït poc a Espanya i pot afirmar-se que no es correspon amb la importància i reconeixement generalitzat de què gaudeix en altres països europeus.
Els seus relats, novel·les i escrits teòrics no han estat inclosos en el cànon de les obres modernes que reben atenció crítica exhaustiva. Mentre la literatura crítica sobre Kafka, Musil i Broch creix a passos gegantescos, l'exigua bibliografia sobre Doderer amb prou feines ofereix informació escassa i asistemática.
Franz Carl Heimito von Doderer va néixer el 5 de setembre de 1896 a Hadersdorf, una localitat que actualment forma part de la ciutat de Viena. Era el benjamí de la família, el menor de sis germans. Doderer es va matricular a la universitat de Viena el 1914, on va començar a estudiar dret.
Va participar en la campanya contra Rússia en la Primera Guerra Mundial i va caure presoner després de la batalla d'Olesza, 12 de juliol de 1916. Va passar per diversos camps de presoners a Sibèria fins que va fugir el 1920 i va tornar a Viena, fent part del recorregut a peu. A partir de llavors es va dedicar a la literatura, va escriure articles, poesia, divertiments i narracions. El 1930 es va casar amb Gusti Hasterlik, d'origen jueu, però el matrimoni va fracassar al cap de dos anys, la qual cosa el va marcar profundament. Precisament per aquestes dates va iniciar Doderer el treball a la novel·la Los demonios, el seu opus mágnum, en el qual, en diverses fases, treballaria fins a la publicació el 1956.
De tarannà conservador, tenia un vessant procliu als excesos, sobretot els etílics. Home galant amb les dones, donat a les bromes, de vegades es mostrava irascible i les seves opinions eren taxatives. Hi havia en ell alguna cosa de solitud i de marginació.
Doderer es va traslladar el 1936 a Dachau (Alemanya), perquè veia millors possibilitats de publicar, on va viure en estat d'aïllament gairebé absolut. El 1933 va ingressar en el Partit Nacionalsocialista, en aquell temps encara prohibit a Àustria. Tanmateix, el 1938, ja no esmentava el seu pertinença al partit i el 1941 es va donar de baixa.
És en aquest període entre 1938 i 1941, en desvincular-se del nazisme i en convertir-se després al catolicisme, quan es produeix la revolució existencial de Doderer i també, com a conseqüència, l'estètica i literària. Perquè Doderer no és només el gran mestre de la forma, sinó també un gran moralista. Arriba a aquest grau de consciència moral en elaborar tots els seus anys foscos i en analitzar també les causes que el van conduir al nazisme.
En els anys cinquanta Doderer es dóna definitivament a conèixer, primer mitjançant la publicació de Las escaleras de Strudlhof (1951), una complexa novel·la en la qual ja és molt present el concepte de «esdevenir un ésser humà». Després, amb Los demonios (1956), Doderer assoleix la consolidació definitiva. Rep nombrosos premis i reconeixements (Gran Premi de l'Estat Austríac 1957, Premi de la Ciutat de Viena 1962, Premi de Literatura de l'Acadèmia Bavaresa de Belles Arts 1964, Premi Wilhelm Rabe de la ciutat de Braunschweig 1966, entre d'altres) i es converteix en un gran nom de la literatura alemanya.
Doderer va continuar escrivint després de Los demonios malgrat l'esgotament inicial després de l'esforç que li va suposar l'escriptura de la magna obra i va anar publicant amb regularitat: el 1959, per exemple, l'assaig Fundamentos i función de la novela; en 1962 i 1963, les seves dues últimes novel·les acabades: Los merovingios i Las cascadas de Slunj; el 1966, relats.
Heimito von Doderer va morir el 23 de desembre de 1966 en l'hospital Rudolfinerhaus, situat en un dels seus districtes preferits de Viena, el XIX, on està també enterrat, en una tomba d'honor de la ciutat de Viena (cementiri de Grinzing).
Poc abans de la seva mort va escriure: «Dit amb tota serietat, la meva verdadera obra no consisteix ni en vers ni en prosa, sinó en la superació de la meva estupidesa.» |
Autor/a del comentari: Silvia - Data: 08/10/2009
Hola,
Soy Silvia, amiga de Montse, como veis escribo en castellano, ya me permitireis seguir así, soy de Zaragoza, pero tranquis entiendo el catalán, que ya he visto que es la lengua oficial. Si me aceptais ya votaré sobre los libros. La mano de Fátima me lo estoy leyendo y me está desilusionando un poco, está bien, pero la catedral del mar fue tan bonito... |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 08/10/2009
Montse, m'agrada la teva entrega! A veure si encara podem aprofundir més en la crítica del llibre del trimestre passat. 6 ulls veuen més que 4... |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 08/10/2009
Montse, mira-t'ho bé a la pàgina del llibre, que n'hem discutit força més que només posar cites! |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 08/10/2009
Ja he comprovat experimentalment que cada vegada que comencem un nou llibre no hi hauran notificacions fins que es faci alguna aportació al club (ja sigui, hola, encara estic per aquí ;D). Generalment no penso malament, però em va extranyar que mentre totes les anteriors em van arribar, les d'aquest no. Ja m'he adonat que s'ha d'estar atent i participar per estar informat (que em sembla bé, eh!). Bé, doncs, ara treballaré fins tard, però abans de marxar ho tindreu, si més no per començar a parlar-ne (ja he vist que debeu haver-lo comentat fóra perquè no he llegit més que cites ... m'esperàveu, eh? ;-)) . I si se'm fa tard aquesta tarda-nit, demà continuaré. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 07/10/2009
Per cert, el llibre proposat per en Joan està a la meva pila per llegir... Interessant... |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 07/10/2009
Hola MoMA! Esperarem impacients els comentaris de l'anterior llibre i les propostes pel nou trimestre. Dir-te que les notificacions són tan fàcils de rebre com posar el correu electrònic quan fas qualsevol aportació. I per cert, t'agafem la paraula! |
Autor/a del comentari: MoMA - Data: 07/10/2009
Ei!!! que jo també estava des del començament del club, poquets però tres o fins hi tot crec que quatre. D'acord jo encara no he manifestat la meva opinió del darrer llibre, però ho faré perquè m'ha agradat molt i perquè m'agrada comentar-ho. Demà ho faig del llibre. Per enviar propostes deixeu-me que m'ho miri el cap de setmana. Per cert, ja no rebo notificacions, torneu-me a posar a llista, homes!!!!. Demà curraré per merèixer-m'ho, paraula. |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 05/10/2009
A mi em sembla bé! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 05/10/2009
Com que som tan poquets, i la cosa pot quedar en sempitern empat, que us sembla si cadascú pot emetre 3 vots: un de 3 punts, un de 2 punts i un d'1 punt. Se sumen i el llibre més votat és el llegit.
Quan la Montse (i en Trabal) s'hagi pronunciat i proposat llibres (o simplement dit que endavant) comencem a votar? |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 05/10/2009
I com funcionen les votacions? |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 05/10/2009
Allà van les meves propostes:
1-Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini (366 pàgines): aquest llibre ja el vaig proposar a l'edició passada del club. Crec que ha de ser un bon llibre i com que encara no l'he llegit el torno a proposar. Copio la sinopsis de la contraportada: L'excepcional història d'una amistat i d'un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l'Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, de l'amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d'un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l'arribada dels nord-americans com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat, per sobreviure.
2-La mano de Fátima - Ildefonso Falcones (955 pàgines): tenia dubtes de plantejar aquest llibre degut a la seva llargada. Tot i així, pensant en expandir el club cap a nova gent, crec que el segon llibre de l'autor de La catedral del mar pot arrossegar públic. Aquí en teniu la sinopsi: En 1968, en los valles y montes de las Alpujarras, ha estallado el grito de la rebelión: hartos de injusticias, expolio i humillaciones, los moriscos se enfrentan a los cristianos e inician una desigual pugna que sólo podía terminar con su derrota y dispersión por todo el reino de Castilla. Entre los sublevados se encuentra el joven Hernando. Hijo de una morisca y el sacerdote que la violó, es rechazado por los suyos, debido a su origen, y por los cristianos, por la cultura y costumbres de su familia. Durante la insurrección conoce la brutalidad y crueldad de unos y otros, pero también encuentra el amor en la figura de la valerosa Fátima, la de los grandes ojos negros. A partir de la derrota, forzado a vivir en Córdoba y en medio de las dificultades de la existencia cotidiana, todas sus fuerzas se concentrarán en lograr que su cultura y religión, las de los vencidos, recuperen la dignidad y el papel que merecen. Para ello deberá correr riesgos y atreverse con audaces y muy peligrosas iniciativas...
3-Les filles del fred - Camilla Läckberg (471 pàgines): després de la saga Larsson em bé de gust provar un d'aquests autors que ara en diuen exponents de la novel·la negra a Europa. En aquest cas l'autora es veu que s'ha fet un fart de vendre llibres, concretament d'aquest que és el tercer seu. Això no és cap garantia de qualitat però què coi, em bé de gust llegir-lo. Aquí teniu la sinopsi: Fjällbacka és un poblet de pescadors aparentment tranquil de la costa oest de Suècia. Tot sembla indicar que l'aparició d'una nena ofegada a les aigües del mar és fruit d'un tràgic accident, però l'autòpsia revela que hi ha restes d'aigua dolça i de sabé als pulmons de la criatura. Algú, doncs, li ha causat la mort en terra ferma i tot seguit l'ha llançat despiadadament al mar. Però, per què? Qui pot haver comès un acte semblant? Patrik Hedström i Erica Falck han d'afrontar una investigació tèrbola i complicada en un cas de conflictes entre veïns i cercles de pornografia infantil.
I fins aquí les meves propostes. Si me'n surt alguna més en breu ja us la faré saber! |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 04/10/2009
Benvingut Joan!
Xevi, Montse, va, proposeu també algun llibre! |
Autor/a del comentari: joan valls - Data: 02/10/2009
Hola a tots! Una companya de feina, la Montse Martinez, m'ha fet saber l'existència d'aquesta web. Bé, a primer cop d'ull sembla molt interessant i té uns ingredients que semblen molt atractius. Felicitats!
Us escric per què m'agradaria participar en el grup de lectura d'aquest trimestre. Puc proposar el llibre "Totes les coses que no ens vam dir" de Marc Levy. Segons sembla, narra la història d'una noia que, arran de la mort de son pare, va descobrint tot allò que no s'havien dit mai.
Salutacions des de ponent!
joan |
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 01/10/2009
No conec cap del llibres que proposes (és simplement una observació objectiva). Buscaré referències per veure què en diuen les crítiques. Per poder proposar jo llibres haig de fer una visita a la llibreria de casa i a una llibreria en format botiga o virtual per veure què puc proposar. Espero tenir temps aquest cap de setmana i poder fer una proposta ferma per començar a discutir. Fins llavors, a veure si algú més s'anima a fer-ne. |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 29/09/2009
Les meves propostes, de moment, són aquestes:
Amb la ironia i el sarcasme característics de l’autor rossellonès, i amb un llenguatge ric i ple de matisos, Bezsonnof ens presenta una novel·la que combina magistralment la pulsió bèl·lica amb la passió filològica, diluïdes ambdues amb quatre gotes de cinisme i de melanconia.
Text de contraportada
Mossèn Puig és un sacerdot que estima les dones, però l’esclat de la Segona Guerra Mundial alterarà fatalment la relació amb la seva amant, la delicada Alexandrine Bouisse. La història del seu amor secret i esquitxat de mala consciència evoluciona emmarcada per un dels episodis més vergonyosos de la història de França: el règim col·laboracionista de Vichy i la pusil·lànime complicitat del mariscal Pétain davant les deportacions de jueus als camps de concentració nazis.
“Una prosa que mai no cau en la banalitat. Al contrari, és una prosa molt competent, sovint lluminosa” Jordi Làrios, El País.
“Su catalán no se parece al de ningún otro escritor. Tiene la sutileza de un Josep Sebastià Pons y la gracia del lenguaje popular, directo y escatológico. Es delicado si se trata de crear un clima amoroso, pero brutal cuando describe el impacto que esparce el cerebro de la amada por el escaparate o al descubrir dos cabezas cortadas en un cubo” Julià Guillamon, La Vanguardia.
La tesi d’Steven Johnson contradiu l’opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idiotitzant. Segons Johnson tots som cada cop més intel·ligents. I no gràcies al que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i per tant exigeixen un esforç intel·lectual cada cop més gran als seus consumidors.
Per avalar la seva tesi Johnson analitza amb rigor –deixant de banda aspectes morals o estètics– l’esforç cognitiu que ens obliguen a fer productes de la cultura de masses com ara els videojocs (demanen decisions a curt termini sense perdre de vista objectius a més llarg termini i ens exigeixen un esforç analític que ens acosta al mètode científic), les telesèries (de trames cada cop més envitricollades) o Internet i ho compara amb l’estímul que rebien els consumidors de productes de cultura popular de generacions anteriors.
Si és dolent t’ho recomano és sens dubte un llibre controvertit, però convincent. I és que fins i tot el lector més escèptic quedarà captivat pels interrogants que planteja. Després de llegir Steven Johnson no podreu evitar mirar una telesèrie, un reality show o un videojoc amb uns altres ulls.
«Estimulant, iconoclàstic i extraordinàriament original.» The Atlantic Monthly «Una lectura essencial per a tot aquell que intenti entendre aquesta cultura.» Frank Rich, The New York Times
Quan dues joves parelles es coneixen durant la Gran Depressió sorgeix entre elles una amistat que durarà tota la vida. Encara que són moltes les coses que comparteixen a l'inici –Charity Lang i Sally Morgan esperen el seu primer fill, els seus marits Sid i Larry són professors de Literatura a la Universitat de Wisconsin–, la seva relació es va fent més complexa a mesura que comparteixen dècades de lleialtat, amor, fragilitat i desacords.
Trenta-quatre anys més tard de l'inici de l'amistat, els Morgan visiten la colònia d'estiueig dels seus amics a Vermont bo i sabent que serà el seu darrer cap de setmana al costat de Charity. Durant la visita, Larry rememora els anys d'amistat: les alegries, les penes, les il•lusions i també els somnis que no es van realitzar; alhora, en el decurs del relat dels fets hi és latent una profunda reflexió sobre l'amor i l'amistat, sobre els intents de quatre persones de plantar cara a les adversitats de la vida.
Wallace Stegner, fins ara totalment inèdit en català, és un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX. En lloc segur, publicada originalment el 1987, va ser la darrera novel•la que Stegner va escriure. |
|