El Club de Lectura de xelu.net es funda amb l'ànim de traspassar les barreres físques de les distàncies i oferir a un grup de persones la possibilitat de intercanviar experiències i opinions sobre una de les aficions que segur que ens agrada més a tots: llegir. És un club absolutament obert a tothom i que funcionarà, de moment, amb un caire trimestral.
Aquest trimestre, i per inaugurar el club, hem escollit entre els que hem participat en el fòrum per a tal efecte, el llibre El nombre del viento, de Patrick Rothfuss. És una llibre llarg per començar, més de 800 pàgines, però de moment els que formem part d'aquest club no ens fa port enfrontar-nos a reptes d'aquest estil (hi estem més que acostumats). Esperem que al llarg de l'estiu algú se'ns afegeixi i puguem fer l'experiència encara més gran! I sense més preàmbuls, endavant amb la lectura!
sinòpsis
"Viajé, amé, perdí, confié y me traicionaron."
En una posada en tierra de nadie, un hombre se dispone a relatar, por primera vez, la auténtica historia de su vida. Una historia que únicamente él conoce i que ha quedado diluida tras los rumores, las conjeturas y los cuentos de taberna que le han convertido en un personaje legendario a quien todos daban ya por muerto: Kvothe... músico, mendigo, ladrón, estudiante, mago, héroe y asesino.
Ahora va a revelar la verdad sobre sí mismo. Y para ello debe empezar por el principio: su infancia en una troupe de artistas itinerantes, los años malviviendo como un ladronzuelo en las calles de una gran ciudad y su llegada a una universidad donde esperaba encontrar todas las respuestas que había estado buscando.
biografia de Patrick Rothfuss
Patrick Rothfuss (born June 6, 1973) is an American fantasy writer and college lecturer. He is the author of three-volume series The Kingkiller Chronicle which was rejected by several publishing companies before the first book of the series, The Name of the Wind, was published in 2007, going on to win critical acclaim and become a New York Times best seller.
Patrick Rothfuss was born in Madison, Wisconsin. According to his website, he grew up as an avid reader in part due to inclement weather and a lack of cable television. He enrolled at the University of Wisconsin-Stevens Point in 1991. At university he originally planned to be a chemical engineer, changed his mind to pursue a career in clinical psychology, and finally set his major as 'Undeclared' after three years—continuing to study any subject that caught his interest. During that time, while holding odd jobs, Rothfuss worked on an extremely long fantasy novel called The Song of Flame and Thunder. He also began to write the "College Survival Guide," a column in The Pointer, the campus paper. He graduated in 1999 with a B.A. in English. After receiving his MA at Washington State University, he returned two years later to teach at Stevens Point. After completing The Song of Flame and Thunder, Rothfuss submitted it to several publishing companies, but it was rejected. In 2002 he won the Writers of the Future competition with The Road to Levinshir, an excerpt from his novel. Rothfuss subsequently sold the novel to DAW Books. The Song of Flame and Thunder was split into a three-volume series entitled The Kingkiller Chronicle, with the first installment, The Name of the Wind, published in April 2007. The novel subsequently won the 2007 Quill Award for best sci-fi/fantasy and was listed on the New York Times Best Seller list.
enllaços
No hi ha enllaços per a aquest llibre
debat sobre el llibre
Aquest serà l'espai central de debat sobre el llibre. Els debats sempre començaran finalitzat el període de lectura del llibre fixat en les normes del club. Mentrestant, aquest espai romandrà tancat. Aquí és on tothom pot expressar les seves opinions sobre el que hem llegit durant el trimestre. Com a tot xelu.net, no hi haurà cap tipus de censura, sempre i quan es mantingui el respecte cap a la resta d'integrants del club i l'autor. Dit això, que comenci el debat!
afegir un comentari
els vostres comentaris (22 )
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 09/02/2011
Amb motiu de la publicació del segon llibre (A Wise Man's Fear) a principis de març, he començat a rellegir aquest (perquè el segon és una de les estrenes literàries que amb més ganes espero al 2011, però la memòria és feble i he de refrescar els detalls)
Total, que porto un parell de dies de lectura i encara em falta molt. Aquesta setmana he de fer un viatge en avió i espero donar-li una empenta important aleshores, però mentres tant, i més després d'haver rellegit també les meves opinions a la discussió que vam mantenir aqui mateix, he de dir que m'ho estic passant bomba. M'està agradant més que la primera vegada i més del que dona a entendre el 7 sobre 10 que li vaig posar en el seu moment. A veure si aquesta sensació es manté fins al final. Res m'agradaria més que haver de corregir la meva qualificació a l'alça!
És curiós com de voluble és la percepció lectora... si més no la meva!
Ara si que em moro de ganes de que sorti el segon! Kvothe rules!
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 20/01/2010
I crec que has fet bé! Impressionant! La llàstima és que s'endarrereixi tan la sortida del segon. En el meu cas és ben possible que hagi de rellegir el primer per recordar...
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 20/01/2010
Mireu, se que el debat al voltant d'aquest llibre esta més que exhaurit, però... és que clar... llavors intento buscar quan sortirà el segon volum i... bé... trobo una foto de l'autor que... vaja... l'he de compartir...
Jo aniria més enllà. Jo sospito que ella és un instrument a mans dels dolents. No sé si fins i tot és algú que va fer un tracte amb els dolents per continuar viva. Aquí la pinten com la noia que es queda orfa, sense res, i per sobreviure deixa que els homes li facin regals i la mantinguin fins que arriba el moment en que aquests volen alguna cosa més que la seva companyia o se n'enamoren. Llavors ella se n'allunya com pot, perquè, és clar, en aquella època no hi ha res més que una dona decent pugui fer per subsistir. A mi no em convenç. La part del casament i la seva supervivència em fa sospitar molt en que ella no sigui un instrument o fins i tot una part de la trama dels assassins dels seus pares, que són plenament conscients que el protagonista és viu, quan el podrien haver matat en qualsevol moment. Jo no la veig innocent i no crec que cap de les trobades, aparentment no buscades, amb el protagonista, ni quan es coneixen, siguin casuals, la veritat ... però potser m'equivoco i sí que l'estima, ja ho veurem més endavant.
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 15/10/2009
Jo no em vaig atrevir a dir-ho, però també penso que des del punt de vista de la Denna en Kvothe és un pardillo! I jo insisteixo: crec que de moment, tot i que ella se l'estima potser més com a germà que com a amant, per ella és una joguina. Tota la resta em costa d'imaginar, tot i que entenc que hi ha d'haver alguna cosa de les que dieu per omplir els dos llibres que falten i per rematar les espectatives creades amb el primer.
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 15/10/2009
Jo sí que estic d'acord amb la Montse en que la Denna jugarà un paper molt important en alguna putada que li faran "els dolents" a en Kvothe. De fet, tirant de cliché, gosaria dir que semblarà una traïció i al darrer moment (possiblement darrer llibre) resultarà que ho haurà fet (el que sigui) per protegir el Kvothe o, si més no, farà quelcom per redimir-se. D'aqui uns anys en parlem!
La Denna és una supervivent i estic segur de que té un passat MOLT TRÀGIC, tan tràgic com el passat de'n Kvothe, del qual encara no en sabem res. Penso que s'estima en Kvothe, però que per a ella això està molt per darrera de la seva necessitat de sobreviure. Això ho explica molt bé el llibre, com de difícil pot ser per a una noia tirar endavant en el món de la història. Però no penso que en Kvothe només hi vegi una joguina, més aviat no fa cas dels seus (d'ella) sentiments perquè com diu en Xevi, en Kvothe no és un bon partit. En Kvothe és un pardillo, i de fet en la seva relació amb la noia puc veure-hi reflectida la meva adolescència. A la novel·la, però, no em mola.
Oooooh! Quines ganes de llegir el segon volum m'estan tornant a agafar! The Wise Man Fear, la segona entrega, ja es pot reservar a play.com i surt el 15 d'Abril.
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 14/10/2009
Ostres, d'entrada jo el que entenc és que és una relació estranya. No he arribat tan lluny com tu MoMa. Crec que ell n'està penjat d'ella, però és molt jove, sense experiència en aquest camp i a més ella té una actitud tan segura respecte a ell que jo crec que no fa passes més endavant perquè senzillament està aclaparat per la situació. El cas d'ella és diferent. Crec que en Kvothe l'interessa més com a joguina que no pas com a amant. Les seves intencions semblen ser de picar bastant més amunt i, perquè enganyar-nos, de moment ell no és un bon partit d'entrada. Anar més enllà a mi em costa.
Autor/a del comentari: MoMA -
Data: 14/10/2009
Bé, jo no sé que dir en això, els sentiments no segueixen un patró racional i per tant és difícil dir si són creïbles o no. Ens podem sentir identificats o no, o ens poden agradar o no, trobar-les massa pastel o que en el mon real això no podria passar. No ho sé, se'm fa molt difícil valorar-ho. Indubtablement pel personatge sembla ser allò desitjat pel que sembla que farà, més endavant, un pacte amb un dimoni i matarà a algú. I ella sembla que estigui relacionada amb el grup d'éssers que van assassinar la seva familia i tot i que al llibre sembla que és innocent, no queda clar, si més no a mi. No us ha semblat sospitosa, i heu deduït el mateix?
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 14/10/2009
Potser és cert que dir que "no és massa creïble" (parlo de la relació amb la Denna) és exagerat, però no em sembla consistent amb la resta de caracterització de'n Kvothe (i encara menys, val a dir, amb la de la Denna!). A títol d'anècdota sobre si l'autor incorpora aspectes de la seva experiència (com fan tots els escriptors, d'altra banda), em fa gràcia dir que acaba de tenir un nen i que l'hi ha dit... Oot! (no, no el bruixoot).
M'agrada molt la teva crítica, MoMa, crec que és molt encertada
Autor/a del comentari: MoMA -
Data: 13/10/2009
Vaig amb retard, però aquí teniu els meus comentaris, que espero que us arribin. Destacaria
Primer, el començament (pròleg). Em va semblar original i si més no engrescador per continuar llegint. Com els capítols següents ja no són tan metafòrics (o poètics, com en volgueu dir), vaig tenir la sospita que el capítol final havia de relacionar-s'hi, com així és. Crec que és una bona manera de començar una història, tot i que potser es fa una mica massa en la manera de descriure els silencis (a mi em va donar la sensació de ser excessiu). L'epíleg repeteix gran part de les frases del pròleg, com si en el decurs del llibre, el present hagués canviat minimament, tret de la incorporació del cronista. Si més no, el començament és curiós.
Segon, la manera d'introduir petites pistes del passat que va fer que, com ja diu al pròleg, el personatge no tingui cap inconvenient a morir i esperi la mort. Ho fa a través dels encontres amb altres personatges que el reconeixen i avancen que és conegut per haver matat algú sense especificar el nom però sí el lloc en el capítol 3, o que va fer un pacte amb un dimoni per aconseguir el que estimava i un cop d'ell va haver de matar un àngel en el capítol 6, o fins i tot en la manera com descriu els diferents amb que és conegut en el capítol 7.
Tercer, la descripció de la seva infància. Crec que situa molt bé el personatge. Em va agradar com parla de l'amor entre els seus pares, de la manera com l'eduquen basada en el respecte i l'empatia, de la professió dels seus pares, que molts veuen com pidolar tot i saber i haver viatjat molt més que molts dels que els rebaixen, o com introdueix a Ben, el seu primer contacte amb la màgia i la persona que l'educa en totes les ciències i la màgia. En tot això hi ha una situació del passat del protagonista molt bo, des del meu punt de vista.
Quart, la descripció del punt d'inflexió en la seva vida, l'assessinat dels seus pares y de tots els que fins aleshores havien estat els seus companys de viatge, tret del Ben, que suposo que ha de tenir un paper en la segona o tercera part de la trilogia, doncs és l'únic que se'n salva. Aquesta part és brutal, com ja veu comentar, i ve seguida d'una descripció emocional que a mi em va impressionar, tant quan sobreviu al bosc (on malgrat el dolor, es refugia en la música), com a la ciutat (aquesta part és increïblement gris). Com ja heu dit, la part del bosc és molt sensible i està molt ben escrita. A la ciutat l'escriptor torna a criticar a les persones, però no ja l'estupidesa dels ignorants, sino la malaltia de la pobresa. A la ciutat destaca un personatge estrany que té cura dels nens indefensos i que contrasta amb la imatge gris que fa de la gran ciutat. Apunta a que té relació amb la història, tot i que no sembla que hagi de participar en la resta de la història.
Cinquè, la resta. Com vosaltres, estic d'acord en que a partir d'aquí, la història perd interès o alguna cosa més. La història d'amor no és que no s'aguanti, però per descomptat cap dels dos actua com s'esperaria d'ells (hormonalment apagats, segons sembla). Vull dir amb això que segurament l'escriptor hi ha posat parts de la seva pròpia experiència. Està clar que no és gens convencional, però d'això a no ser creïble... Diguem que no és habitual, tot i que heu de recordar que els personatges que viuen la història d'amor són molt joves. Segurament està massa idealitzat, com ja posa de manifest algun dels amics del protagonista, com ja heu citat.
La meva valoració del llibre és bona, trobo que la primera part, de fet, en la meva opinió, és boníssima. Aquí l'escriptor sap situar i descriure molt bé tant al personatge i les coses que el fan ser la persona que és, com el context que l'envolta.
Si algú més vol afegir alguna cosa, endavant, aquesta no és més que la meva opinió.
Autor/a del comentari: MoMA -
Data: 08/10/2009
Bé, doncs, se m'ha fet tard llegint totes les vostres cites i comentaris. De moment no el vull puntuar, només donaré la meva opinió sobre el que heu escrit. Primer, no crec que sigui la història típica d'un heroi, ja he vist Miquel que tampoc ho veies així. Pel que fa a si és juvenil o no, si per juvenil definirieu un llibre d'aventures, mancat de descripcions exhaustives i que dóna poc peu a trobar-hi peces amagades, jo diria que no, que és alguna cosa més, tot i que evidentment crec que els joves el disfrutarien (tot i fer-se'ls-hi llarg). Bé, em fan fora, demà continuaré, que encara no he dit res del que volia dir...
Ah, homes, les primeres impressions també són valorables!
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 28/09/2009
Evidentment, estic d'acord que el fet de que el llibre retiri a literatura juvenil no és cap defecte. De fet és el que dius tu Miki, traçar la ratlla entre els dos gèneres seria difícil i ens portaria a un debat llarg que ara mateix no toca. Per mi el defecte que té en el sentit d'aplanar el terreny és que l'aplana massa, sense donar gaires indicis del què hi vol contruïr a sobre. Hi ha un abisme entre el present on ell és un hostaler amb el passat. El present sembla que estan passant moltes coses estranyes i de les quals en voldries saber més. El passat queda com una aventura més que en molts casos és una barreja de Harry Potter i qualsevol llibre que expliqui una història d'amor impossible. En aquest punt, estic d'acord amb tu de que l'història d'amor d'aquests dos no s'aguanta per enlloc (de fet, no se si en podem dir història d'amor...). Caldrà veure que vesteix les següents dues parts. De fet, al clau està en el següent. Jo crec que d'això en depèn l'èxit de la saga. I evidentment, res de titllar-lo de clàssic abans d'hora!
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 24/09/2009
Curiosament és un dels llibres que van sortir durant la tria del primer llibre a llegir. Jo vaig llegir Cometas en el cielo i em va agradar, ara és un drama com pocs! A veure si t'animes i t'afageixes al club de lectura!
Autor/a del comentari: Assumpta -
Data: 24/09/2009
Hola, us vull recomanar un llibre:
"Mil sols resplandents" de Khleo Hosseini
Llegiu-lo i ja em direu el què.
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 23/09/2009
Sobre el que dius, i una mica desendreçat, crec que és cert que en un format cinematogràfic la història podria funcionar (i no és difícil que ho veiem), però crec que seria menys original que sobre la lletra impresa (i ja sobre la lletra impresa és només relativament original). Literatura juvenil? Sense dubte, ho és. Ara mateix no m'atreviria a definir, aqui, el que és literatura juvenil (em sembla que dona per a un apartat als fòrums, Xevi), però crec que això ho és de totes totes, extensió inclosa. No cal dir que això no és ni un demèrit ni una virtut, només és un tret compartit amb el 90 % de la literatura de gènere fantàstic que es publica, i, de fet, amb bona part de la literatura que ens venen com a "literatura adulta". També tinc bastanta fe en els llibres que estan per venir. És un misteri, és qüestió de fe, però crec que en Patrick Rothfuss sap el que fa. Ara bé, i no se si em sabré explicar, tot i que estic d'acord amb tu amb que l'únic que fa el llibre (bé, "l'únic" fins a cert punt) és sentar les bases del que està per venir, en realitat això no tindria que ser un defecte. Bàsicament això és la definició de "primera part" d'una trilogia, no? El llibre que acabo de llegir ara, "Juego de Tronos", per exemple, també pertany al gènere fantàstic (i no, també sense dubte, al juvenil), i també és el primer volum d'una sèrie llarga, i també et deixa penjat i el que ha fet és preparar el terreny pel que haurà de venir, i en canvi és increïblement emocionant tot ell, i aconsegueix que mentres l'estàs llegint estiguis captivant pel que està passant just llavors, no pel que vindrà. No crec que el principal problema de "El Nombre del Viento" sigui que prepara el terreny, que de fet és el que ha de fer, sino que el que explica no és suficientment interesant i en bona part no sembla que hagi de tenir tanta relació amb el que passarà en futures entregues. Ja veurem com va. Em sembla que el llibre peca d'ingenu, i que l'autor està tan al·lucinat pel personatge de'n Kvothe que s'oblida d'humanitzar-lo i en cap moment dubtem de que està absolutament capacitat per superar els problemes que es va trobant. Dit poèticament: En Kvothe és un puto listillo. L'aspecte sentimental, d'altra banda (la relació entre en Kvothe i la Denna) és ridícul, inversemblant, i no s'aguanta per enlloc, i això pot ser un problema perquè sabem que en el futur de'n Kvothe la Denna juga un paper molt important.
En el costat positiu, d'altra banda, tenim un món molt bon construït, una mitologia detallada i molt interesant, un sistema de màgia relativament original i impecablement retratat (sembla una ciència), alguns personatges i escenes absolutament brillants, una trama molt ben bastida i uns diàlegs frescos, creïbles i ben plantejats. Malgrat tenir algun problema de ritme i una extensió excesiva (en relació a l'interès del material), en conjunt la història és molt interesant i jo tinc moltes ganes (i una confiança raonable en que no ens decebrà) de saber com continua. Segueixo pensant que és un llibre bastant bo, però li baixo la nota que li vaig posar en el seu moment: Ho deixo en 7 sobre 10 com a nota preliminar, a falta d'haver llegit la resta. M'ho vaig passar molt bé llegint-lo, però no crec que mai arribi a meréixer convertir-se en un clàssic.
Si l'haguéssiu de puntuar de l'1 al 10, quina nota li possaríeu?
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 23/09/2009
Amb la perspectiva que tinc ara i després de veure aquest trailer fucking cool crec que a la saga li queda molt camí per fer per acabar sent un clàssic. Quan he acabat de veure el trailer he pensat, tot i que són imatges genèriques i molt vagues, que la història donava pel cine i que potser és en aquest format on la història podria brillar més. En el terreny literari crec que només s'ha fet que aplanar el terreny per començar a construir (si em permeteu el símil constructiu). Falta molt i ha de ser millor, perquè de moment només tenim moltes possibilitats obertes i unes quantes expectatives. Pot passar com amb moltes altres coses a la vida: o pot ser una bomba o es pot acabar amb un fracàs estrepitós. Tot aquest bombo i plateret al voltant del llibre i aquesta espera que haurem de patir per llegir-ne la continuació fa que aquesta ha d'estar a l'altura del temps que ens faran esperar. I no és una amenaça, és un fet.
Tornant al llibre, l'altre dia vaig tenir l'oportunitat de parlar amb algú sobre el llibre en una festa. Em va fer la reflexió de que a ell li va semblar que el llibre tenia bastants tocs de literatura juvenil. Després de pensar-hi crec que té tota la raó i que és un llibre que si no fos per l'extensió desmesurada podria ser ben bé la lectura de molts joves.
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 23/09/2009
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 22/09/2009
tic, tac, tic, tac...
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 03/09/2009
Pel que veig si que et va sortir una crítica força efusiva i positiva! Jo com que he tingut un mes aproximadament per pensar-hi, crec que el to que utilitzaré ja és bastant el que toca. Primer de tot, també subscric bona part del que dius però amb algunes matisacions. Primer de tot, crec com tu que té alguns problemes de ritme durant la història, i crec que són deguts a varis factors. Per començar, com tu has dit, el tio de breu no en té res, tot i que la història està ben narrada i per mi no hi sobra res, però breu no és. La segona cosa és que passar passar, no passa gaire res durant el llibre. Comença bastant bé, sobretot la part que narra la seva infantesa amb la família i la seva estada com a sense sostre fins que arriba a la universitat. Aquí penso el ritme cau i força. Tot i així, continuo dient que la història a mi m'agrada i penso que està ben escrita. L'única cosa que falla és que no té un ritme constant, o creixent o bàsicament compensat. I aquí la tercera i és que si no passa gaire res i la història està en alguns punts narrada amb certa lentitud ens dóna com a resultat que el conjunt emocionant no pot ser. I aquí és on tota la història final amb el drac sembla com un talla i enganxa per donar una mica d'emoció a un llibre que en general és força pla en quan a l'emoció.
Etiquetar a en Rothfuss de geni em sembla exagerat però si que li podem posar l'etiqueta de bon narrador. Crec que ha sabut crear un món bastant nou, amb una màgia amb unes regles molt marcades i amb una sèrie de personatges i mitologia que recorden a Harry Potter i al Senyor dels Anells. Però atenció, només els recorden.
De moment res més. Així donem oportunitat a la resta d'intervenir sense condicionar més.
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 02/09/2009
Aqui hi ha la crítica que vaig escriure en el moment just d'acabar-lo. Rellegint-la veig, una mica desconcertat, que en aquell moment la meva opinió va ser bastant més positiva que si hi penso ara. En nom de l'honestedat, però, no vull canviar el que vaig escriure, i en qualsevol cas ja anirem matissant en el debat posterior. Suposo que amb les novel·les passa com amb els vins, que tenen un gust i un post-gust, i que la valoració global ha de tenir en compte ambdos:
“THAT SHOULD DO FOR now, I imagine,” Kvothe said, gesturing for Chronicler to lay down his pen. “We have all the groundwork now. A foundation of story to build upon.”
Donc això, llibre acabat. Com era d’esperar, la història ens deixa molt penjats i, com el propi Kwothe reconeix a la frase de dalt, tot just hem preparat l’escenari i presentants els personatges. Això fa que aquesta primera part faci de mal criticar, doncs de moment no és més que una promesa, extremadament atractiva però amb tot encara per demostrar. De moment tenim un llibre (em resisteixo a dir-ne novel·la fins que no estiguin acabades les tres parts) molt ben escrit, ben planificat i emocionant. Amb un protagonista interesant (per moments superheroic, per moments ingenu, sempre arrogant i de vegades antipàtic) i uns secundaris amb personalitat però, amb escases però notables excepcions, una mica massa secundaris. Que, preguntat per les seves virtuts com a escriptor, l’autor destaqui la seva “brevetat” em sembla d’un cinisme esparverant, sobretot perquè sembla que ell s’ho creu, però és indiscutible que té dots molt grans com a narrador. Crec que una major brevetat hagués fet que el llibre fos encara millor del que ja és. Tot i que penso que el seu domini de la primera persona és limitat i poc realista, sobretot en relació als diàlegs (o quan algú de nosaltres explica la seva vida reprodueix tots els diàlegs paraula per paraula), entenc que és un compromís entre la forma i el contingut de la història, però crec que l’estil de la novel·la se’n resenteix. Dit això, s’ha de reconéixer que en Patrick Rothfuss és un autèntic mestre del diàleg i que aconsegueix dotar de veu i entonacions pròpies a tots els personatges. Un altre punt que m’ha cridat molt l’atenció és l’absoluta impossibilitat temporal d’explicar, com se suposa que fa en Kwothe, la primera part de la seva història en ¡¡menys d’una nit!! En fi… En qualsevol cas, el que si m’ha resultat molt versemblant és el món que el llibre proposa, amb una màgia gairebé científica (amb indicis que apunten a que això canviarà en properes entregues) que per moments em recordava l’Alquímia del món de l’anime Fullmetal Alchemist. L’entramat de la novel·la és extremadament atractiu, barrejant diferents narracions a dintre de la narració principal per a revelar, a poc a poc, la mitologia i la història del món.
Dit això, m’ha agradat molt la novel·la. En línies generals puc dir que ha satisfet les meves expectatives (que eren altes) i friso, friso molt i molt, per llegir la segona i la tercera part. M’emprenya haver d’esperar ¡¡2 anys!! per saber com s’acaba la història, sobretot sabent que ja està tota escrita. De moment no em sembla que sigui la “revolució del gènere fantàstic” que alguns han dit que era (i que sí van ser Le Guin i Tolkien), però encara té 2 llargs llibres de temps per a esdevenir-ho. A falta de les continuacions poc més puc dir més que és un principi d’història excel·lent, excel·lentment escrit, amb alguns problemes d’estil, de ritme i de consistència si s’és maniàtic, i que no fa més que elevar encara més les meves expectatives de cara a la seva continuació. Puc dir que sóc fan de’n Rothfuss.
De moment li dono una nota de 8 sobre 10, amb opció a revissió per pujar nota quan la trilogia hagi acabat.
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 02/09/2009
De moment suscric una a una les paraules de'n Xevi. Crec que és un llibre ple de bones idees, molt bones de fet, i bastant ben escrit, però que no està a l'alçada de les expectatives. Val a dir que les expectatives, les meves, eren molt altes, i que malgrat no haver-les assolit he gaudit molt del llibre i tinc moltes ganes de que publiquin les continuacions. Aquest, però, és un dels problemes que he trobat: es nota massa que és un llibre dividit en 3, i això fa que faci de mal criticar. En una estona penjaré aqui la crítica, una mica més exhaustiva, que vaig escriure en acabar-lo (en calent). Si no és un llibre excel·lent, si més no, és un llibre notable o al menys "bé alt". A veure si el debat dona péu a discutir detallets concrets! Fa un temps vaig proposar analitzar-lo sota l'òptica de l'odisea de l'heroi de Campbell, però després d'haver-lo llegit crec que no s'hi presta i retiro la meva proposta.
També m'agradaria dir que el llibre que estic llegint després d'aquest és Juego de Tronos, de'n George R. R. Martin, i això endureix encara més la meva opinió de El Nombre del Viento. Juego de Tronos (a mig llibre llegit) SÍ que és magistral i tothom amb un mínim interés en la literatura fantàstica l'hauria de llegir. D'aquest altre llibre, però, ja en parlaré properament.
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 01/09/2009
Crec que per no condicionar l'opinió de la resta de la gent, aniré fent comentaris curts i espaiats sobre diferents aspectes del llibre.
M'agradaria començar de fora a dins i per això puc dir d'entrada que el llibre m'ha agradat. Però m'ha agradat amb matisos i potser menys del que m'esperava. És el problema de sempre, les expectatives. I és el problema dels llibres que les editorials decideixen promocionar a bombo i plateret posant bandes enganyoses i cites amb comparacions, per exemple, amb El Senyor dels Anells completament desafortunades.
Però anem a pams. M'ha agradat molt com està escrit i la història en general té ganxo. Si jo pogués recomanar a la gent els diria que el comencessin a llegir amb una mentalitat oberta i plana, sense haver-ne parlat amb ningú i sense haver-ne llegit res prèviament. Crec que si jo ho hagués pogut fer d'aquesta manera m'hauria agradat més.
I res més de moment.
diari de lectura
El diari de lectura ens ha de servir a tots per fer aquells apunts que vulguem sobre el llibre durant la seva lectura. Poden ser senzillament passatges que ens han cridat l'atenció, coses que vulguem remarcar, extensions o explicacions complementàries al que s'està llegint... Crec que ha de ser un calaix de sastre on, entre tots, anem aportant elements que després ens serviran de cara al debat final.
afegir una entrada
llistat d'entrades (21 )
Autor/a de l'entrada: MoMA - Data: 18/08/2009
Ei, jo el vaig acabar diumenge. Ara l'estic rellegint per sobre per escollir els fragments que m'han agradat més!. Fins aviat!
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 10/08/2009
Ja està! Jo també l'he acabat. Ara a esperar uns dies per començar el debat! I crec que hi ha forces coses a debatre!
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 22/07/2009
"THAT SHOULD DO FOR now, I imagine," Kvothe said, gesturing for Chronicler to lay down his pen. "We have all the groundwork now. A foundation of story to build upon."
Donc això, llibre acabat. Com era d'esperar, la història ens deixa molt penjats i, com el propi Kwothe reconeix a la frase de dalt, tot just hem preparat l'escenari i presentants els personatges. A falta d'instruccions no segueixo amb la crítica (que si que he penjat aqui). Només vull dir que, tic tac tic tac, m'ha agradat.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 21/07/2009
Ho comprenc perfectament i és més un diari que res que esperi resposta. Frisso per veure les teves aportacions. Jo estic al tram final i el cert és que ara és trepidant!
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 20/07/2009
Miki, comprendràs que necessitem el nostre temps per respondre les teves aportacions. Ho vull fer bé i a més en tinc de noves.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 17/07/2009
He paused for a moment, and when he spoke again it was slowly, his eyes far away. "The trouble is, she is unlike anyone I have ever known. There was something intangible about her. Something compelling, like heat from a fire. She had a grace, a spark—"
"She had a crooked nose, Reshi," Bast said, interrupting his master's reverie.
:-D
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 17/07/2009
She nodded and looked around at the starry night sky and the crescent moon. "I like it when it's cloudy, too. But this is okay. It's cozy. Like the Underthing."
"Underthing?" I asked. She was rarely this talkative.
"I live in the Underthing," Auri said easily. "It goes all over."
"Do you like it down there?"
Auri's eyes lit up. "Holy God yes, it's marvelous. You can just look forever." She turned to look at me. "I have news," she said teasingly.
"What's that?" I asked.
She took another bite and finished chewing before she spoke. "I went out last night." A sly smile. "On top of things."
"Really?" I said, not bothering to hide my surprise. "How did you like it?"
"It was lovely. I went looking around," she said, obviously pleased with herself. "I saw Elodin."
"Master Elodin?" I asked. She nodded. "Was he on top of things, too?"
She nodded again, chewing.
"Did he see you?"
Her smile burst out again making her look closer to eight than eighteen. "Nobody sees me. Besides, he was busy listening to the wind." She cupped her hands around her mouth and made a hooting noise.
"There was good wind for listening last night," she added confidentially.
Mmmm... Aquest és un dels passatges més enigmàtics que he trobat fins ara en aquesta novel·la, i l'Auri un dels personatges més enigmàtics.
The music came easily out of me, my lute like a second voice. I flicked my fingers and the lute made a third voice as well. I sang in the proud powerful tones of Savien Traliard, greatest of the Amyr. The audience moved under the music like grass against the wind. I sang as Sir Savien, and I felt the audience begin to love and fear me.
I l'escena del "concertillo" també està molt bé. La relació de'n Kwothe amb la música és un dels pocs elements que deixen traslluir la seva sensibilitat i emotivitat. En aquest sentit em recorda una mica el Songmaster de l'Orson Scott Card. Si no fos per això, semblaria que en Kwothe és un petit bastard fred i insensible.
Aprofito per dir que en general, i malgrat que la novel·la m'està agradant MOLT, trobo que el ritme és una mica irregular.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 15/07/2009
Bé, doncs aquesta és la transcripció del diari de lectura que porto fet fins ara, amb algun comentari. Com que porto fen-lo desde que vaig començar el llibre, ja és una mica llarg. Jo sí que trobo que desvetlla coses, així que al lloro. Que no es digui que no he avisat. L'aniré ampliant.
The Waystone was his, just as the third silence was his. This was appropriate, as it was the greatest silence of the three, wrapping the others inside itself. It was deep and wide as autumn’s ending. It was heavy as a great river-smooth stone. It was the patient, cut-flower sound of a man who is waiting to die.
Estranyes comparacions. Encara no n’he pres la mesura, no se que pensar. Són absurdes o poètiques? Certament no és l’Ursula K. LeGuin.
When Kote’s eyes fell on the chest they did not dart quickly away. They did not slide slyly to the side as if he would pretend it wasn’t there at all. But in a moment of looking, his face regained all the lines the simple pleasures of the day had slowly smoothed away. The comfort of his bottles and books was erased in a second, leaving nothing behind his eyes but emptiness and ache. For a moment fierce longing and regret warred across his face.
Això promet, però encara sento certa reticència. La fantasia èpica és complicada i quan el seu objectiu és exclusivament l’evasió no m’interesa especialment, com a mínim literàriament. El que m’han venut és que Rothfuss aporta una visió pròpia. No ho se veure, però porto poc, molt poc, llegit.
Després de una sèrie de llibres amb una voluntat d’estil molt gran, aquest té un enfoc molt diferent, primant l’argument. És molt més cinemàtic i convencional. Ja em va bé el canvi. Serà com veure aigua fresca després d’embafar-se de vi, deliciosament refrescant, i qui sap? Potser es produeix el miracle i l’aigua es transforma en licor de Déus…
Bast hurried over and drew Kote’s arm around his shoulders. Kote leaned on him with every other step as they made their way through the doorway and up the stairs.
“Arrow in the leg?” Bast asked under his breath. “Are you really that embarrassed from taking a little fall?”
“Thank God you’re as gullible as they are,” Kote said sharply as soon as they were out of sight. He began to curse under his breath as he climbed a few more steps, his knee obviously uninjured.
Bast’s eyes widened, then narrowed. Kote stopped at the top of the steps and rubbed his eyes. “One of them knows who I am.” Kote frowned. “Suspects.”
Aquest parell són com en Qui-Gon Jinn i l’Obi-Wan Kenobi.
As he was undressing for bed, the fire flared. The red light traced faint lines across his body, across his back and arms. All the scars were smooth and silver, streaking him like lightning, like lines of gentle remembering. The flare of flame revealed them all briefly, old wounds and new. All the scars were smooth and silver except one.
Mmmm… aquest home té un passat… cool.
IN THE BEGINNING I was almost like an automaton, thoughtlessly performing the actions that would keep me alive. I ate the second rabbit I caught, and the third. I found a patch of wild strawberries. I dug for roots. By the end of the fourth day, I had everything I needed to survive: a stone-lined fire pit, a shelter for my lute. I had even assembled a small stockpile of foodstuffs that I could fall back on in case of emergency.
I also had one thing I did not need: time. After I had taken care of immediate needs, I found I had nothing to do. I think this is when a small part of my mind started to slowly reawaken itself.
Make no mistake, I was not myself. At least I was not the same person I had been a span of days before. Everything I did I attended to with my whole mind, leaving no part of me free for remembering.
I grew thinner and more ragged. I slept in rain or sun, on soft grass, moist earth, or sharp stones with an intensity of indifference that only grief can promote. The only notice I took of my surroundings was when it rained, because then I could not bring out my lute to play, and that pained me.
Of course I played. It was my only solace.
By the end of the first month, my fingers had calluses hard as stones and I could play for hours upon hours. I played and played again all of the songs I knew from memory. Then I played the half-remembered songs as well, filling in the forgotten parts as best I could.
Eventually I could play from when I woke until the time I slept. I stopped playing the songs I knew and started inventing new ones. I had made up songs before; I had even helped my father compose a verse or two. But now I gave it my whole attention. Some of those songs have stayed with me to this day.
Soon after that I began playing … how can I describe it?
I began to play something other than songs. When the sun warms the grass and the breeze cools you, it feels a certain way. I would play until I got the feeling right. I would play until it sounded like Warm Grass and Cool Breeze.
I was only playing for myself, but I was a harsh audience. I remember spending nearly three whole days trying to capture Wind Turning a Leaf.
By the end of the second month, I could play things nearly as easily as I saw and felt them: Sun Setting Behind the Clouds, Bird Taking a Drink, Dew in the Bracken.
Somewhere in the third month I stopped looking outside and started looking inside for things to play. I learned to play Riding in the Wagon with Ben, Singing with Father by the Fire, Watching Shandi Dance, Grinding Leaves When it Is Nice Outside, Mother Smiling… .
Needless to say, playing these things hurt, but it was a hurt like tender fingers on lute strings. I bled a bit and hoped that I would callous soon.
Toward the end of summer, one of the strings broke, broke beyond repair. I spent the better part of the day in a mute stupor, unsure of what to do. My mind was still numb and mostly asleep. I focused with a dim shadow of my usual cleverness on my problem. After realizing that I could neither make a string nor acquire a new one, I sat back down and began to learn to play with only six strings.
In a span I was nearly as good with six strings as I had been with seven. Three span later I was trying to play Waiting While it Rains when a second string broke.
This time I didn’t hesitate, I stripped off the useless string and started to learn again.
It was midway through Reaping when the third string broke. After trying for nearly half a day, I realized that three broken strings were too many. So I packed a small dull knife, half a ball of string, and Ben’s book into a tattered canvas sack. Then I shouldered my father’s lute and began to walk.
Això m’ha agradat molt. Fins ara la novel·la estava bé, però aquí es fa gran. A calgut una tragedia.
I LEARNED MANY THINGS those first months in Tarbean. I learned which inns and restaurants threw away the best food, and how rotten food needed to be before it made you sick to eat it.
I learned that the walled complex of buildings near the docks was the Temple of Tehlu. The Tehlins sometimes gave out bread, making us say prayers before we could take our loaf. I didn’t mind. It was easier than begging. Sometimes the grey-robed priests tried to get me to come into the church to say the prayers, but I’d heard rumors and ran away whenever I was asked, whether I had my loaf or no.
I learned how to hide. I had a secret place atop an old tannery where three roofs met, making a shelter from the wind and rain. Ben’s book I secreted away under the rafters, wrapped in canvas. I handled it only rarely, like a holy relic. It was the last solid piece of my past, and I took every precaution to keep it safe.
I learned that Tarbean is vast. You cannot understand if you have not seen it yourself. It is like the ocean. I can tell you of the waves and water, but you don’t begin to get an inkling of its size until you stand on the shore. You don’t really understand the ocean until you are in the midst of it, nothing but ocean on all sides, stretching away endlessly. Only then do you realize how small you are, how powerless.
Part of Tarbean’s vastness is the fact that it is divided into a thousand small pieces, each with its own personality. There was Downings, Drover Court, the Wash, Middletown, Tallows, Tunning, Dockside, the Tarway, Seamling Lane… . You could live your whole life in Tarbean and never know all its parts.
But for most practical purposes Tarbean had two pieces: Waterside and Hillside. Waterside is where people are poor. That makes them beggars, thieves, and whores. Hillside is where people are rich. That makes them solicitors, politicians, and courtesans.
Sembla New Crobuzon! No tan brut, però.
El contrast entre la fase de “comunió amb la natura” i la vida en la ciutat és brutal.
The voice came from a man who sat apart from the rest, wrapped in shadow at the edge of the fire. Though the sky was still bright with sunset and nothing stood between the fire and where he sat, shadow pooled around him like thick oil. The fire snapped and danced, lively and warm, tinged with blue, but no flicker of its light came close to him. The shadow gathered thicker around his head. I could catch a glimpse of a deep cowl like some priests wear, but underneath the shadows were so deep it was like looking down a well at midnight.
…
There was one demon that stood above the others. Encanis, the swallowing darkness. No matter where he walked, shadows hid his face, and scorpions that stung him died of the corruption they had touched.
…
“I do not regret! If I had my choice again, I would only change how fast I ran. Your people are like cattle my kind feed on! Bite and break you, if you gave me half an hour I would do such things that these wretched gawping peasants would go mad with fear. I would drink their children’s blood and bathe in women’s tears.”
Aquest és l’Encanis. Tot apunta a que és el dolent, oi?
Now Tehlu, who made the world and who is lord over all, watched the world of men. He saw that demons made sport of us and killed us and ate our bodies. Some men he saved, but only a few. For Tehlu is just and saves only the worthy, and in these times few men acted even for their own good, let alone the good of others.
I aquest és en Tehlu. Aparentment és el déu del món a on transcorre la història. No és massa omniscient ni omnipotent, la veritat, però crec que el Déu de l’antic testament li cauria bé. És una mica rancuniós. Una mica fill de puta, també. A mi em cau millor l’Encanis (en el marc de la història, entenem-nos.
La cosa no fa més que millorar. Poc a poc anem sabent coses del passat de’n Kvothe i de la història i la mitologia del món. En aquesta primera part de la història en Dickensrespira fort.
M’agrada molt el paper (petit, però m’agrada) que juga la superstició a la història. Tot i estar més propers que nosaltres als conceptes de màgia, esperits, etc., els habitants de la novel·la són més aviat escèptics envers la possible existència de dimonis i altres criatures màgiques, com si el seu temps ja hagués passat, però tant de temps enrera com per haver-los oblidat. Això dóna lloc a una discordança interesant entre el món de la novel·la i el nostre.
I was sleeping on the rooftops, snugged tightly into my secret place where three roofs met. I awoke from a deep sleep to the sound of harsh laughter and pounding feet in the alley below me.
The slapping footsteps stopped and more laughter followed the sound of ripping cloth. Slipping to the edge of the roof, I looked down to the alley below. I saw several large boys, almost men. They were dressed as I was, rags and dirt. There may have been five, maybe six of them. They moved in and out of the shadows like shadows themselves. Their chests heaved from their run and I could hear their breath from the roof above.
The object of the chase was in the middle of the alley: a young boy, eight years old at the most. One of the older boys was holding him down. The young boy’s bare skin shone pale in the moonlight. There was another sound of ripping cloth, and the boy gave a soft cry that ended in a choked sob.
The others watched and talked in low urgent tones with each other, wearing hard, hungry smiles.
I’d been chased before at night, several times. I’d been caught too, months ago. Looking down, I was surprised to find a heavy red roof tile in my hand, ready to throw.
Then I paused, looking back to my secret place. I had a rag blanket and a half a loaf of bread there. My rainy-day money was hidden here, eight iron pennies I had hoarded for when my luck turned bad. And most valuable of all, Ben’s book. I was safe here. Even if I hit one of them, the rest would be on the roof in two minutes. Then, even if I got away, I wouldn’t have anywhere to go.
I set down the tile. I went back to what had become my home, and curled myself into the shelter of the niche underneath the overhanging roof. I twisted my blanket in my hands and clenched my teeth, trying to shut out the low rumble of conversation punctuated by coarse laughter and quiet, hopeless sobbing from below.
Pel que està sent la història, això és durillo.
In the midst of silence Lyra stood by Lanre s body and spoke his name. Her voice was a commandment. Her voice was steel and stone. Her voice told him to live again. But Lanre lay motionless and dead.
In the midst of fear Lyra knelt by Lanre s body and breathed his name. Her voice was a beckoning. Her voice was love and longing. Her voice called him to live again. But Lanre lay cold and dead.
In the midst of despair Lyra fell across Lanre’s body and wept his name. Her voice was a whisper. Her voice was echo and emptiness. Her voice begged him to live again. But Lanre lay breathless and dead.
Mmmm… Lanre… Encanis… Interesting…
“Do you know many stories?”
He smiled, and the network of lines that crossed his face turned to make themselves part of that smile. “I only know one story. But oftentimes small pieces seem to be stories themselves.” He took a drink. “It’s growing all around us. In the manor houses of the Cealdim and in the workshops of the Cealdar, over the Stormwal in the great sand sea. In the low stone houses of the Adem, full of silent conversation. And sometimes.” He smiled. “Sometimes the story is growing in squalid backstreet bars, Dockside in Tarbean.”
Salvat per la imaginació.
“If we’re asking questions, Reshi,”Bast said sheepishly, “I was wondering why you didn’t go looking for Skarpi?”
“What could I have done, Bast? Smeared my face with lampblack and staged a daring midnight rescue?” Kvothe gave a brief humorless laugh. “They’d taken him in on heresy. All I could do was hope he truly had friends in the church.”
Kvothe drew a deep breath and sighed. “But the simplest reason is the least satisfying one, I suppose. The truth is this: I wasn’t living in a story.”
“I don’t think I’m understanding you, Reshi,” Bast said, puzzled.
“Think of all the stories you’ve heard, Bast. You have a young boy, the hero. His parents are killed. He sets out for vengeance. What happens next?”
Bast hesitated, his expression puzzled. Chronicler answered the question instead. “He finds help. A clever talking squirrel. An old drunken swordsman. A mad hermit in the woods. That sort of thing.”
Kvothe nodded. “Exactly! He finds the mad hermit in the woods, proves himself worthy, and learns the names of all things, just like Taborlin the Great. Then with these powerful magics at his beck and call, what does he do?”
Chronicler shrugged. “He finds the villains and kills them.”
“Of course,” Kvothe said grandly. “Clean, quick, and easy as lying. We know how it ends practically before it starts. That’s why stories appeal to us. They give us the clarity and simplicity our real lives lack.”
Listillo…
I hopped the rail myself and followed him to the edge of the roof. We were only about twenty feet up, but the gardens and fountains spreading out on all sides made for a spectacular view. Elodin stood perilously near the edge, his master’s robe flapping around him like a dark flag. He looked rather impressive, actually, if you were willing to ignore the fact that he was still only wearing one sock.
I went to stand beside him on the edge of the roof. I knew what my third question had to be. “What do I have to do,” I asked, “to study naming under you?”
He met my eye calmly, appraising me. “Jump,” he said. “Jump off this roof.”
That’s when I realized that all of this had been a test. Elodin had been taking my measure ever since we met. He had a grudging respect for my tenacity, and he had been surprised that I noticed something odd about the air in his room. He was on the verge of accepting me as a student.
But he needed more, proof of my dedication. A demonstration. A leap of faith.
And as I stood there, a piece of story came to mind. So Taborlin fell, but he did not despair. For he knew the name of the wind, and so the wind obeyed him. It cradled and caressed him. It bore him to the ground as gently as a puff of thistledown. It set him on his feet softly as a mother’s kiss.
Elodin knew the name of the wind.
Still looking him in the eye, I stepped off the edge of the roof.
Elodin’s expression was marvelous. I have never seen a man so astonished. I spun slightly as I fell, so he stayed in my line of vision. I saw him raise one hand slightly, as if making a belated attempt to grab hold of me.
I felt weightless, like I was floating.
Then I struck the ground. Not gently, like a feather settling down. Hard. Like a brick hitting a cobblestone street. I landed on my back with my left arm beneath me. My vision went dark as the back of my head struck the ground and all the air was driven from my body.
I didn’t lose consciousness. I just lay there, breathless and unable to move. I remember thinking, quite earnestly, that I was dead. That I was blind.
Eventually my sight returned, leaving me blinking against the sudden brightness of the blue sky. Pain tore through my shoulder and I tasted blood. I couldn’t breathe. I tried to roll off my arm, but my body wouldn’t listen to me. I had broken my neck … my back …
After a long, terrifying moment, I managed to gasp a shallow breath, then another. I gave a sigh of relief and realized that I had at least one broken rib in addition to everything else, but I moved my fingers slightly, then my toes. They worked. I hadn’t broken my spine.
As I lay there, counting my blessings and broken ribs, Elodin stepped into my field of vision.
He looked down at me. “Congratulations,” he said. “That was the stupidest thing I’ve ever seen.” His expression was a mix of awe and disbelief.
“Ever.”
And that is when I decided to pursue the noble art of artificing. Not that I had a lot of other options. Before helping me limp to the Medica, Elodin made it clear that anyone stupid enough to jump off a roof was too reckless to be allowed to hold a spoon in his presence, let alone study something as “profound and volatile” as naming.
Ha, ha, haaaa!!!! Feia molt que no llegia res que em fes riure tant! No m’ho esperava. A part, venint d’on vé, quina manera de jugar amb les expectatives del lector.
Boníssim.
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 15/07/2009
Jo crec que el diari de lectura serveix per això, per tant jo transcriuria els trossos que t'hagin agradat. De totes maneres, crec que tampoc no desvetllem gaire res, ja que al principi ell va un resum molt alt per alt de la seva vida i diu per on passa al llarg d'aquesta, més o menys. Això unit a que ell és el narrador i, en conseqüència, està viu això ens diu que al final se'n surt de tot i arriba viu al present. Vinga, posem trossos, a mi m'agrada!
Autor/a de l'entrada: Miquel - Data: 15/07/2009
Ostres, aquest tros em va encantar. Jo no estic posant massa trossos per no desvetllar res i per no posar trossos en anglès, però els estic copiant aqui. Els transcric també aqui?
Una possible curiositat: a la fot de l'autor que tu, Xevi, has posat en aquesta secció, a la pissarra que té l'autor al darrera, diria que el dibuix d'un planol que hi ha és Hogw... la universitat, vull dir, que surt més endavant al llibre. Ja em direu si us ho sembla quan hi arribeu.
M'agraden els "interludis" que hi ha de tant en tant. Trobo que puntuen bé la resta del llibre.
Aquest és un tros que a mi em va agradar molt, i que no desvetlla massa:
“Do you know many stories?”
He smiled, and the network of lines that crossed his face turned to make themselves part of that smile. “I only know one story. But oftentimes small pieces seem to be stories themselves.” He took a drink. “It’s growing all around us. In the manor houses of the Cealdim and in the workshops of the Cealdar, over the Stormwal in the great sand sea. In the low stone houses of the Adem, full of silent conversation. And sometimes.” He smiled. “Sometimes the story is growing in squalid backstreet bars, Dockside in Tarbean.”.
Que en la versió castellana és:
—¿Sabe muchas historias?
Skarpi sonrió, y el entramado de arrugas que le surcaba la cara se movió hasta componer una sonrisa.
—Solo sé una historia. Pero muchas veces, los pequeños frag¬mentos parecen historias independientes. —Tomó un sorbo de cerveza—. Crece alrededor de nosotros. En las mansiones de los ceáldimos y en los talleres de los ceáldaros, más allá del Stormwal, en el gran mar de arena. En las casitas de piedra de los Adem, lle¬nas de silenciosas conversaciones. Y a veces... —sonrió— a veces la historia crece en sórdidas tabernas, en el barrio del Puerto de Tarbean.
El llibre va fent com "metahistòries". Uns o altres personatges van fent referències a com s'expliquen les històries, a la natura de la ficció, a perquè ens agraden els contes i a quin paper juguen la veritat i la mentida, o què signifiquen, en les històries que expliquem. Això és quelcom que m'està agradant.
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 15/07/2009
Jo encara vaig pel 22... Però avanço ràpid. Us transcric un dels trossos que em va semblar d'una sensibilitat magnífica:
Empecé a tocar otra cosa que no eran canciones. Cuando el sol calienta la hierba y la brisa te refresca, sinetes algo especial, y yo tocaba hasta que conseguía expresar ese sentimiento. Tocaba hasta que la música sonaba a "Hierba tibia y brisa fresca".
Tocaba para mí mismo, pero era un público muy exigente. Recerdo que pasé casi tres días enteros tratando de capturar "El viento al girar una hoja".
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 15/07/2009
Ahir vaig llegir el capítol 46, i el final és una de les coses més divertides que he llegit en molt de temps. Ostres, quin riure!
Per on aneu?
Us està agradant? A mi molt! Ja tindré crítiques, ja, però en conjunt n'estic gaudint molt.
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 14/07/2009
Hola! Vaig a estrenar el diari de lectura! A veure, fa un parell de dies que he començat i estic pel capitol 14 (penso que és un bon ritme, cosa que crec que també indica que el llibre enganxa). Haig de dir que m'agrada molt com està escrit (és ben bé un relat fantàstic). Només em preocupa que l'autor va generant unes expectatives molt grans al voltant de la història que se'ns ha començat a explicar i al voltant del seu protagonista. I evidentment, a davant només tenim el primer llibre. Jo espero i confio que que aquestes expectatives es vagin complint!
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 13/07/2009
A títol informatiu: Aquesta és la portada del segon llibre de la trilogia. En català vindria a ser quelcom com "La por de l'home savi". Està previst que surti, en anglès, el 15 d'abril de l'any vinent i ja es pot reservar.
Nyam.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 13/07/2009
uala! En no res m'atrapareu, que jo estic anant lent.
Autor/a de l'entrada: MoMA - Data: 13/07/2009
22 capítols, ahir, no diré res per no condicionar ;D
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 12/07/2009
Vaig a començar el llibre! Quina emoció! No se si tinc masses expectatives... Això ja ho aniré comentant. El que és que vinc de llegir-me la trilogia de Millenium i m'ha agradat moltíssim! Això és dolent...
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 10/07/2009
Em sembla molt encertat el desglossament d'un heroi en 12 punts i crec que si, que lliga amb molts dels herois de pel·lícules i llibres dels quals ara em puc recordar. És un bon punt de partida per veure si realment el llibre que llegim serà una alenada d'aire fresc en aquest sentit o más de lo mismo. La segona és que ja estic content que a l'autor li agradi L'ombra del vent, però haig de dir també que no és, ni de bon tros, el meu llibre de capçalera. Amb els dos que he llegit d'en Zafon, se que m'ha passat sempre el mateix: els llegeixo ràpid perquè m'absorbeixen molt però al cap d'uns mesos ja no recordo ni l'argument. Crec que si llegim entre línies això també deu voler dir alguna cosa.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 09/07/2009
Oh fuck (o guai, no se)... acabo de saber que la segona i la tercera part del llibre JA ESTAN ESCRITES!!! Però l'editorial n'editarà una per any... grrrrrr.
Escoltant i llegint entrevistes a en Patrick Rothfuss... el paio cada vegada em cau millor!
Una cosa curiosa que vaig llegir ahir al seu blog, i que a en Xevi li agradarà: El paio diu que un dels millors llibres que ha llegit mai, si no el millor, és La Sombra del Viento, de Carlos Ruiz Zafón. Segurament això és perquè ha llegit poc, però no hi ha dubte de que el paio mola!
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 07/07/2009
Joseph Cambpell era un erudit americà que va dedicar bona part de la seva obra a estudiar els mites i, sobretot, la psicologia dels mites. Una de les obres més influents que va escriure (i que no he llegit, ho reconec) la va dedicar a la figura de l'heroi. Estudiant la mitologia i la literatura, Campbell va proposar que l'heroi és una figura arquetípica molt arrelada a la psicologia de l'ésser humà relacionada amb una sèrie de veritats universals d'autodescoberta, trascendència i autoconoeixença. Al (preciós) llibre "La llavor immortal: els arguments universals en el cinema", els autors fan una explicació molt maca de la figura de l'heroi i donen exemples de com s'ha aplicat al cinema i a la literatura. Allà expliquen que, segons Cambpell, l'heroi fa un viatge (físic i psicològic) que es caracteritza per les següents 12 etapes (copio de wikipedia, en castellà, sense traduir):
1. Mundo ordinario - El mundo normal del héroe antes de que la historia comience. 2. El llamado de la aventura - Al héroe se le presenta un problema, desafío o aventura. 3. Reticencia del héroe o rechazo del llamado - El héroe rechaza el desafío o aventura, principalmente por miedo al cambio. 4. Encuentro con el mentor o ayuda sobrenatural - El héroe encuentra un mentor que lo hace aceptar el llamado y lo informa y entrena para su aventura o desafío. 5. Cruce del primer umbral - El héroe abandona el mundo ordinario para entrar en el mundo especial o mágico. 6. Pruebas, aliados y enemigos - El héroe enfrenta pruebas, encuentra aliados y confronta enemigos, de forma que aprende las reglas del mundo especial. 7. Acercamiento - El héroe tiene éxitos durante las pruebas. 8. Prueba difícil o traumática - La crisis más grande de la aventura, de vida o muerte. 9. Recompensa - El héroe ha enfrentado a la muerte, se sobrepone a su miedo y ahora gana una recompensa. 10. El camino de vuelta - El héroe debe volver al mundo ordinario. 11. Resurrección del héroe - Otra prueba donde el héroe enfrenta la muerte, y debe usar todo lo aprendido. 12. Regreso con el elixir - El héroe regresa a casa con el elíxir, y lo usa para ayudar a todos en el mundo ordinario.
Evidentment, això és un marc molt general, però si penseu en històries que conegueu, llibres que hagueu llegit, llegendes, etc, veureu que en realitat és bastant correcte. Obres tan dispars com "El Senyor dels Anells", "The Matrix" o "Bola de Drac" s'ajusten bastant bé a aquestes etapes, i fins i tot obres que no tenen un component fantàstic podrien explicar-se, amb un esforç relativament petit, en referència a elles ("El Club de los Poetas Muertos", per exemple?).
No cal dir que si el gènere de la fantasia èpica destaca per alguna cosa, és per la seva utilització de figures heròiques. I tot i que es podria parlar llargament sobre la manca d'originalitat imperant al gènere, una de les coses que la crítica ens ha venut, en relació al llibre que estem llegint (El nombre del viento), és precisament que és una alenada d'aire fresc al gènere. Us proposo que li doneu una ullada a les etapes del viatge de l'heroi que cito a dalt, i que mentres anem llegint el llibre anem pensant si la història de'n Kvothe respón a aquesta estructura o no.
Crec que aquesta pot ser una manera tan bona com una altra d'estimular el debat mentres l'anem llegint i en acabat. Pot ser bona idea que si a vosaltres us venen al cap coses d'aquestes, preguntes a tenir en ment mentres llegim el llibre, també les apunteu. Us sembla bé?