xelu.net
 
assaig (12)
club de lectura (10)
còmic (5)
literatura juvenil (25)
:: 31 Dream Street (4 comentaris)
:: Catching Fire (En Flames, (5 comentaris)
:: Crepuscle (4 comentaris)
:: El cinquè mag (0 comentaris)
:: El éxodo de los gnomos (0 comentaris)
:: El noi del pijama de ratll (4 comentaris)
:: Els estranys talents de la (3 comentaris)
:: Graceling (Graceling. Ed. (0 comentaris)
:: Harry Potter The Deathly H (3 comentaris)
:: La matèria obscura (14 comentaris)
:: Les rondalles de Bard Gall (0 comentaris)
:: Lluna nova (1 comentaris)
:: Mockingjay (Sinsajo; L'Oce (4 comentaris)
:: Percy Jackson and the Olym (4 comentaris)
:: Percy Jackson and the Olym (0 comentaris)
:: Perdona però vull casar-me (0 comentaris)
:: Perdona si et dic amor (2 comentaris)
:: Stardust (2 comentaris)
:: The Book Thief (2 comentaris)
:: The H-Bomb Girl (0 comentaris)
:: The Hunger Games (Els Jocs (9 comentaris)
:: The Knife of Never Letting (2 comentaris)
:: Tinc ganes de tu (2 comentaris)
:: Tres metros sobre el cielo (0 comentaris)
:: Un mag de Terramar (6 comentaris)
novel·la (167)
 
top 10 visites llibres
:: Tot el que podríem haver e (35577 visites)
:: La Biblia de barro (25961 visites)
:: Cometas en el cielo (22501 visites)
:: El castell de vidre (22113 visites)
:: El club eròtic dels dimart (22088 visites)
:: Els homes que no estimaven (22074 visites)
:: El noi del pijama de ratll (21775 visites)
:: La mecànica del cor (21564 visites)
:: El pont dels jueus (21483 visites)
:: El quart Reich (21374 visites)
 
 
PARTICIPA A XELU.NET
xelu.net >> àgora 2.0 >> llibres (219 llibres disponibles) >> Victus (La Campana, 2012)
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | fòrum | qui és qui?
Victus (La Campana, 2012)

Autor/a del llibre: Albert Sánchez Piñol

26/10/2012
Autor/a de l'aportació:
Miquel Codony

Aquest llibre ha rebut 13698 visites

Victus (La Campana, 2012)
sinòpsis
biografia de Albert Sánchez Piñol
opinió
enllaços
Afegir comentari afegir un comentari
els vostres comentaris (4 comentaris)
l'últim per llegir
PARTICIPA A XELU.NET

sinòpsis
«¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo.»


VICTUS es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar.

VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles.

VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas.


Pero, ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como lo demuestra el que antes de su aparición ya se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés y el francés.

«Un huracán de aire fresco, una iconoclasta visión desde abajo
que rehace el mito de 1714 con más potencia. Más vibrante.
Más cercano.» Joan B. Culla, profesor de Historia Contemporánea.

biografia de Albert Sánchez Piñol
Barcelona, 1965. Antropòleg i escriptor. Ha publicat l'assaig satíric Pallassos i monstres (Edicions La Campana, 2000) sobre vuit dictadors africans. La crítica ha dit que és un llibre formidable, que il·lumina a través de la documentació i la sàtira una fosca realitat que se'ns amaga. Conjuntament amb Marcello Fois és autor del llibre de narrativa Compagnie difficili (Literalia, 2000), editat a Itàlia. També ha publicat el recull de contes Les edats d'or (Proa, 2001).

La  novel·la La pell freda (Edicions La Campana, 2002) ha suposat l'entrada d'Albert Sánchez Piñol en el camp novel·lístic amb una obra sorprenent per la seva força i la seva originalitat. Ha aconseguit un èxit excepcional de venda i crítica i els  drets de traducció han estat venuts a 37 llengües. 

enllaços

No hi ha enllaços per a aquest llibre


opinió
Aquesta ressenya ha estat publicada originalment a Núvol.com.

Albert Sánchez Piñol ha escrit, i ho dic sense cap mena de cinisme, un llibre destinat a ser el focus de l’atenció i les expectatives dels mitjans de comunicació i del públic. Escrit en castellà i centrat en la cadena d’esdeveniments que van culminar en el setge a Barcelona i la seva ocupació per les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, seria molt fàcil reduir la intenció del llibre a la mera provocació. I bé… que aquest ànim de provocació hi és, gamberro, irreverent i a diferents nivells, fa de mal discutir ja des de les primeres línies (que li preguntin a en Voltaire…), però la proposta de Sánchez Piñol va molt més enllà i a través de la rialla barroera i l’actuació antiheroica del seu protagonista, Martí Zuviría, dóna categoria de mite col·lectiu a un dels episodis amb més ecos de la nostra història. Ja vindrà qui, molt més preparat que jo, analitzi com cal la Història que dóna vida al llibre però jo, amics, sóc lector i parlaré de la meva experiència en tant que lector.

Victus segueix una progressió peculiar. Des d’un tram inicial que voreja la comèdia de caire absurd, la novel·la es va tornant cada vegada més fosca i més èpica. El principi de la història fa pensar en la mirada singular del Sánchez Piñol procedent del gènere fantàstic, amb la seva capacitat per a donar vida a un món sempre al caire de la inversemblança. Tant la formació com a enginyer de Martí Zuviría, a terres franceses i sota un surrealista programa pedagògic més adient per a educar espies i agents secrets que tècnics de la construcció, com el plantejament de la història amb doctrines misterioses d’un gremi d’enginyers ple de llenguatges secrets i jerarquies ocultes, donen peu a una trama que, sense recórrer del tot al seu imaginari, tampoc s’allunya dels patrons de la literatura fantàstica més propera a la bildungsroman. L’estranyesa i el sentit de l’humor són dos dels components principals de la història que ens relata, ja vell, el propi Zuviría a travès de la ploma de la seva “querida y horrenda Waltraud” i, malgrat l’aprenentatge personal que experimenta al llarg de la novel·la, és precisament l’interval de dècades entre el final de la novel·la i el moment del temps en que en Martí decideix explicar la seva història, l’enorme diferència entre el jove covard i enginyós i el vell cínic i cruel, el que delata l’impacte trasbalsador que 1714 va tenir sobre la seva vida. Hi ha prou indicis, al llarg del text del Sánchez Piñol, com per desitjar llegir les seves aventures adultes o, si més no, poder entrellucar algunes de les trobades amb personatges com Jonathan Swift, Isaac Newton o (el que més m’agradaria) el seu odiat Voltaire. Qui pogués llegir aquesta llarguíssima el·lipsi i omplir els buits en la inquietant progressió de la paleta d’emocions que la novel·la recull, des del sentit de l’humor més barroer i primari fins a l’èpica valenta de les lluites desesperades i, finalment, la crueltat amargada d’un vell marcat per la història. I és que si el tram primer em va fer pensar en un Sánchez Piñol escriptor d’aventures fantàstiques, l’esdevenir de la història, paral·lel a la Història, muda el to de la narració reduïnt-ne l’humor pàgina a pàgina o amagant-lo entre línies, fins a arribar a un clímax que no per conegut i esperat resulta menys colpidor.

I per damunt de tot, destaca la figura de Martí Zuviría, format per un dels principals enginyers del Segle i amb una percepció del seu entorn gairebé sobrehumana que, tanmateix, no li permet copsar una veritat que busca i persegueix però el defuig constantment davant la mirada astorada d’un lector que la veu amb tanta claredat com tots els personatges que l’envolten. Aquesta manca total d’introspecció serà la principal muralla que en Martí haurà de superar, sense trinxeres ni subterfugis, abans d’entendre què és el més important en la defensa d’una plaça assetjada. Si en Martí ens fa de testimoni dels anys que van dur a un dels episodis clau de la història de Catalunya és a través del prisme de la seva cerca personal, de la seva relació amb els seus dos grans mestres i amb la família i el cercle d’amics i enemics que anirà reunint al llarg del seu periple. Des del primer paràgraf sabem que en Martí no es té en gran estima i que el rosega la culpa. No hauria de sorprendre, doncs, que com a narrador no destaqui per la seva fiabilitat. Només la lleialtat que suscita entre els que l’envolten i la confiança absoluta en el seu criteri que mostren els seus comandaments i els seus subordinats a despit de la seva manca de coratge evident (i a despit també de la seva joventut, un detall que és fàcil oblidar durant la lectura) fan pensar que Martí Zuviría pot ser més del que sembla, més del que ell mateix es pensa. Potser, només potser, aquesta gran veritat que vol trobar sense saber a on buscar-la l’ha trobat a ell en algun moment.

Victus no és una novel·la perfecta (n’hi ha tan poques). El seu desig d’aconseguir un ritme trepidant l’obliga sovint a tirar pel dret i a resumir en poques línies episodis sencers com, per exemple, algunes de les escenes al setge a Tortosa, mentres que en altres ocasions la necessitat d’exposar la informació històrica fa fer un pas enrere a la narració pròpiament dita. Més important, potser, és la falta de naturalitat en alguns dels diàlegs en els que el to modern que tant bé funciona a la resta del text s’encarcara lleugerament.Tot plegat, però, no desllueix el que Sánchez Piñol ha aconseguit amb aquest llibre: fer reviure una derrota i fer sentir orgull (no mancat de tristor) per aquesta mateixa derrota. La lectura d’aquest llibre s’ha de veure influïda, de formes difícils de valorar, pel context dels seus lectors. Generalitzar sempre és mentir o, millor, equivocar-se, i acceptar una novel·la com a veritat històrica no està desprovist de perills, però una lectura honesta és aquella que reconeix les emocions que un llibre provoca en un mateix. Les novel·les poden tenir la seva pròpia veritat narrativa i s’ancoren al nostre paisatge emocional amb una força que ens dóna el simple coneixement històric. I aquesta és una de les virtuts de Victus, la seva capacitat de fer viure emocions que permeten, si més no, imaginar un 1714 que mai abans havia sentit viu. I si enmig de la tristor deixa espai per a més d’una bona riallada tot això que té al seu favor. Em declaro vençut per Victus.
Afegir comentari afegir un comentari
COMENTARI:
SIGNATURA:
EMAIL: (si vols rebre actualitzacions dels nous comentaris)
   
Per la vostra seguretat, entreu les dues paraules que podeu veure en la imatge
inferior en el quadre de text del quadrat groc separades per un espai. Gràcies!
   
 
els vostres comentaris (4 comentaris)
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 28/01/2013

Volia aturar-me per escriure alguna cosa abans d'acabar el llibre, però no he pogut. L'he acabat. El final és tan trepidant com angoixant i és impossible desfer-se del llibre i d'en Martí! M'ha semblat una obra extraordinària per tot el que diu en Miki. A més, però, crec que està feta des d'un gran coneixement de l'ànima catalana:"els catalans creuen tenir la raó, però el més extrany és que creuen que pel fet de tenir-la algú els acabarà fent cas"; per÷o tambçe de les relacions entre catalans i castellans. A més molt atrevida, perquè ha gosat criticar l'actuació del Consell de Cent, els felpudos rojos, que sembla que podrien haver vetllat més pels membres de la noblesa i la burgesia que no pas pel bé comú. I entre ells, Rafel de Casanova en surt molt perjudicat. I no és el primer cop que ho llegeixo... O sigui que potser sí que la defensa de Barcelona va ser més una acció popular que no pas una decisió presa des de dalt. Cultura social al segle XVIII! De fet, si el mite de Casanova s'acaba esfondrant en favor del mite del poble catala sobirà i irreductible, més que perdre-hi hi guanyem, sobretot tenint en compte el què alguns parrrusso vermells fan encara avui. I és que la novel·la ens fa adonar d'un tuf que al segle XVIII era evident, però encar avui és massa persistent: el poder corromp. No puc acabar sense mostrar els meus respectes per la figura del Villarroel de Sánchez Piñol. Si ha trobat fonts per fer-se aquesta ides del comandant en cap, potser que revisem la història i li oferim l'homenatge que es mereix. Però com diu ell mateix, si ajuntes tres catalans hi ha quatre opinions.
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 23/01/2013

Hola! Abans d'ahir vaig començar el llibre i ja porto més de dues-centes pàgines! Realment té l'efecte d'enganxar aquest llibre. A part d'això, haig de dir que, efectivament, el llibre m'agrada molt i volia compartir unes reflexions a mitja lectura.
La primera part, la part de formació a cal Vauban, és excel·lent i quina irònia que destil·la l'home! Extraordinària, un dels majors valors de la novel·la. Quan arriba a Catalunya la cosa ja és complica i en Martí no sempre és un personatge tan simpàtic, una mica com el Julien de "El roig i el negre" d'Stendhal, però sense dubte que això és deliberat. Estem força acostumats a què el protagonista ens caigui bé i el dolent sigui abominable, doncs bé, a la realitat tots tenim els dos aspectes i en Sánchez Piñol ens ho plasma en cada personatge. Molt interessant i molt bona feina literària. De fet, la trampa aquesta que el personatge s'expliqui a si mateix dóna molta complexitat, perquè ell es vol mostrar com un autèntic bestiota, ho descriu tot des d'un punt de vista un punt cínic, irònic, però els actes que explica no sempre van d'acord amb els epitets que ell hi aplica. Un gran recurs literari, sens dubte cal tenir ofici per fer-ho. I per cert, el millor resum de la història de Catalunya (fins al segle XVIII) i de la guerra de successió que mai he sentit. En una frase: el problema és simplement que Espanya no existeix, només hi ha Castella i Catalunya. Tampoc puc evitar d'esmentar que em parteixo de riure amb els noms que els dóna als personatges històrics: el Jimmy, el Karlangas, el monstruo, el salsichero...
M'esperen encara 300 pàgines que prometen ser apassionants. Ja faré la crònica al final.
Autor/a del comentari: Miquel Codony - Data: 27/10/2012

Hola Anna,

doncs no deixis de passar per aqui a dir que t'ha semblat!

A gaudir,

Miquel
Autor/a del comentari: Anna - Data: 26/10/2012

Jo l'acabo de començar amb moltes ganes!! I després de llegir això encara estic més impacient per arribar a casa i continuar llegint!

l'últim per llegir
Una columna de fuego
Una columna de fuego
Les Cròniques del Déu Coix
Les Cròniques del Déu Coix
Una família fora de sèrie
Una família fora de sèrie
Joyland
Joyland
El papiro de Saqqara
El papiro de Saqqara
El club Dumas
El club Dumas
El invierno del mundo
El invierno del mundo
Basura
Basura
Victus (La Campana, 2012)
Victus (La Campana, 2012)
El confident dels reis
El confident dels reis
Cincuenta sombras más oscuras
Cincuenta sombras más oscuras
Cincuenta sombras de Grey
Cincuenta sombras de Grey
La canción de los Maories
La canción de los Maories
En el país de la nube blanca
En el país de la nube blanca
Les Ombres Errants
Les Ombres Errants
Dante y su obra
Dante y su obra
Lliures o morts
Lliures o morts
Jo Confesso (Ed. Proa, 2011)
Jo Confesso (Ed. Proa, 2011)
Le miroir d'Aimengart
Le miroir d'Aimengart
El món d'Homer
El món d'Homer
   
 
(c) 2007-2017 logo xelu.net | Última actualització: 24/11/2017 | Facebook Twitter | BitWorks

Creative Commons License
Aquesta web i tots els seus continguts
estan sota una llicència Creative Commons.