|
xelu.net >> àgora 2.0 >> teatre (14 obres disponibles) >> Rock'n Roll |
: | | | | | | | | |
Rock'n Roll |
Àlex Rigola |
|
Amb: Chantal Aimée / Patrícia Bargalló / Paula Blanco / Joan Carreras / Oriol Guinart / Lluís Marco / Sandra Monclús / Fèlix Pons / Alba Pujol / Rosa Renom / Santi Ricart / Pep Torrents / Mar Ulldemolins |
|
23/03/2010
Autor/a de l'aportació:
Joan Trabal
Aquesta obra ha rebut 224215 visites |
|
|
|
opinió |
Rock’n Roll d’en Tom Stoppard és una peça teatral rica i complexa que a estones es fa difícil de seguir, però que quan s’aconsegueix proporciona el plaer d’haver assolit una fita per la qual hom s’ha esforçat. L’esforç intel•lectual com a font de plaer és una noció que potser no tothom comparteix i que, per tant, situa aquest obra en l’espai de la polèmica. A la mitja part es fàcil sentir comentaris de gent que manifesta no seguir massa. Sortosament en acabar l’obra els comentaris solen recaure del costat positiu, fins i tot entusiasta, ja que el missatge de l’obra es fa entenedor en un segon acte que llima moltes arestes.
L’obra juga en un doble pla: la vida particular i la vida pública. El problema rau en que l’espai de vida pública en que s’insereix la història privada protagonitzada sobretot per Max, Eleanor, Jan i Esme, ens és en part força desconegut ja que se centra en la història recent de Txecoslovàquia i més enllà de fets relativament coneguts com la primavera de Praga, se’ns parla de tot un seguit de dirigents i dissidents polítics desconeguts per al gran públic. Tanmateix, hi ha una part més generalment coneguda com és la història de la música rock, per bé que un dels grups centrals (el Plastic people of the Universe) tornen a ser només coneguts per una minoria. Això no obstant, el pes de l’obra no recau en l’explicació d’aquests fets sinó en com es viuen aquests fets, en la història humana que hi ha darrera. Stoppard, però, no se centra només en la vivència emocional dels esdeveniments, sinó en un tema prou complex: la ideologia, què és i com condiciona la nostra vida. Aquesta és la força motora de l’obra. Max i Jan són dos personatges antagònics que veuen, o potser hauria de dir viuen, el comunisme de forma molt diferent, justament durant els dies de l’ocàs d’aquesta ideologia. Mentre Max, un professor universitari d’humor àcid, veu les beutats ideològiques d’aquest sistema polític i social, Jan en viu les misèries de la seva plasmació política real. Hi ha entre ells una lluita entre el que és i el que hauria de ser, una pugna entre l’acceptació de la doctrina i la dissidència. La dissidència, però, també es posa en dubte: Jan entén que la dissidència “oficial”, la que posa traves al sistema, en forma part, ja que alimenta la seva raó de ser. Per ell la dissidència és senzillament ignorar el règim i intentar viure segons les pròpies conviccions, que és el que fan els Plastic people of the Universe i ell mateix. El seu company Ferdinand, membre de la dissidència oficial i amic del futur president Vaclav Havel, li ho qüestionarà i proporcionarà als espectadors moment de gran lucidesa en les seves discussions sobre els funcionament socials, els règims autoritaris i les posicions ètiques que prenem com a individus davant la injustícia.
Aquesta trama, prou complexa, es complementa amb subtemes molt ben esbossats, com ara la relació amorosa d’Esme i Jan, l’evolució social dels anys 70 fins a l’actualitat, l’evolució d ela música rock en relació a la realitat social, el progressiu aburgesament que mena l’abandó de les ideologies de joventut..... Tot plegat conflueix en un espectacular final on es posa sobre la taula la vida mateixa, la raó de ser, les raons per viure. L’obra és especialment cruel amb Max quan ens mostra que la història li palesa que la seva vida ideològica ha estat un error basat en una confiança excessiva en la naturalesa humana i les relacions socials. Max ha estat un idealista i la realitat li ha mostrat que estava equivocat. Malgrat tot, Max en la seva aparent decepció final se’ns apareix com un gegant, immens en la seva magnitud moral, tenyit de tragèdia grega, com un Aquil•les acceptant que la seva immortalitat passa per morir. Max accepta la seva vida ideològicament fallida i en aquest acceptació se’ns fa immensament humà i heroic alhora.
Tot plegat un gran mixtura d’increïble riquesa que costa una mica de pair al ritme teatral. Per això crec que aquesta és una molt bona obra per ser llegida, ja que demana altes dosis de reflexió i temps per anar assimilant els riquíssims temes que ens proposa. |
vídeo |
No hi ha cap vídeo entrat d'aquesta obra. |
|
No hi ha enllaços per a aquesta obra |
afegir comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|