Després de molt de temps sense fer-ho ahir vam anar al teatre. Vam anar a veure “Els nois d’història”, l’obra que dirigeix i interpreta en Josep Maria Pou al Teatre Goya i, amb diferències d’intensitat, ens va agradar molt. L’obra és una mena de “Club de los poetas muertos” amb doble dosi d’ambigüitat, sense figures clarament antipàtiques i figures entranyables però també inquietants i decadents. La posada en escena em va recordar quina és la màgia del teatre, el seu artifici hipnòtic i la grandesa dels seus recursos per a comunicar el pas del temps i els canvis d’escena a base de pura coreografia. L’obra intenta expressar moltes idees i en ocasions era difícil no quedar-se enrera, sense alé, en part per les abundants referències cultes a poetes, escriptors i filòsofs, que d’altra banda estaven molt més que justificades en un text al voltant de l’educació i del que significa educar. La major part del repartiment està format per actors molt joves que aconsegueien encomanat una gran vitalitat i dinamisme a l’obra, que és un garbuix de moviment efervescent de cançons, música, canvis d’idioma, cites d’obres de literatura i imitacions de pel·lícules de cinema que salpebren tota l’obra i la fan molt viva. Em va fer ballar molt el cap en un ball de giragonses que encara no ha acabat. Només li trobo dos peròs, el final em va semblar una mica apressurat, si bé emotiu, i el càstig que li administra el guió al professor Irwin, contrapunt de l’esbojarrat i en part tràgic professor Hèctor que interpreta amb solvència en Josep Maria Pou, no em sembla de rebut.
)
afegir comentari
)
| : 12/10/2024 | Facebook | Instagram 
