)
| xelu.net >> àgora 2.0 >> rutes (21 rutes disponibles - 2605 fotos en totes les rutes) >> A la Mola des del coll d'Estenalles | |||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| : | | | | | | | | | |||||||||||||||||||||
|
|
|
|||||||||||||||||||
| explicació de la ruta | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| L’excursiĂł s’inicia al Centre d’informaciĂł del Coll d’Estenalles (PK 14,8 de la carretera de Terrassa a Navarcles). Cal prendre el camĂ asfaltat que s’inicia al davant d'aquest equipament. Abans de començar l’itinerari, val la pena dedicar uns minuts a visitar el Centre. L’origen d’aquest edifici estĂ relacionat amb la construcciĂł de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923). Antigament, per allotjar els peons i les eines per a la construcciĂł i el manteniment de les carreteres, es construĂŻa la «caseta dels peons caminers», que en aquest cas es localitzĂ al coll d’Estenalles. La qualificaciĂł de parc natural i la situaciĂł central que ocupa aquest edifici van comportar un gir en la seva història, ja que des de l’any 1982 acull el Centre d’informaciĂł del parc que, a mĂ©s de facilitar informaciĂł general als visitants, ofereix una exposiciĂł i un audiovisual permanents. Comencem l'itinerari seguint les fites amb etiquetes de color taronja i el camĂ ens sorprèn amb un fort pendent. Seguim recte deixant a l'esquerra el camĂ senyalitzat del Montcau. En aquest tram, el camĂ Ă©s suau i sinuĂłs, amb una vista de contrastos espectaculars que ens compensa l’esforç inicial. A l'esquerra del camĂ, les clapes d'arbustos del sec i pedregĂłs turĂł del Montcau contrasten, a la dreta, amb els boscos espessos de la fondalada humida del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. A la tardor, la diversitat de comunitats vegetals s’evidencia amb la varietat cromĂ tica del paisatge i Ă©s fĂ cil distingir-hi les groguenques rouredes caducifòlies dels verds alzinars perennes. Admirats pel paisatge, arribem al final del camĂ asfaltat i ens endinsem al coll d’Eres. El coll, ampli i ombrĂvol, invita a fer-hi un mos. La instal•laciĂł d’uns contenidors ens allibera de les deixalles abans de prendre el camĂ que, girant a la dreta del monòlit, s’enfila pel bosc de la carena del Pagès. Deixem a mĂ esquerra els camins de la canal del Llor i del Montcau. El roure del Palau Les obagues humides dels sots de les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camĂ, estan recobertes de rouredes que, remuntant els vessants, limiten amb l'alzinar de la carena. El magnĂfic roure del Palau, anomenat aixĂ per la seva majestuositat –gairebĂ© 30 m d'alçada i 1,5 m de circumferència–, es troba a l'Ă rea de contacte de tots dos boscos. A mesura que avancem, l’alzinar que ens envolta Ă©s mĂ©s frondĂłs i origina un medi fresc i humit. Les plantes d'aquest bosc es disposen en tres nivells: les mĂ©s baixes sĂłn les herbes, les mĂ©s altes sĂłn els arbres –principalment alzines– i, entremig, trobem els arbustos. Les plantes enfiladisses, com l’heura, entapissen el sòl i pugen pels troncs fins a lligar tot el conjunt. Les furgades dels marges del camĂ ens recorden que som als dominis del senglar, que remou el terra cercant glans i arrels. La variada fauna d'aquest bosc –guineus, genetes, fagines– Ă©s difĂcil de veure per la seva activitat crepuscular. Alguns ocells sĂłn mĂ©s fĂ cils d’advertir: el vol sobtat d’un tudĂł o els cants del gaig i la merla. La carbonera El terreny visiblement mĂ©s fosc d’aquest indret ens indica que ens trobem al damunt d’una antiga plaça carbonera. L’aprofitament de la fusta d’alzina per a l’obtenciĂł de carbĂł vegetal ha estat, fins fa ben poc, molt intensa al massĂs. L’activitat del carboneig era dura i complexa. Tallar i traginar branques i troncs, construir i encendre la pila i controlar la cocciĂł eren les tasques fonamentals de les «colles» de carboners entre novembre i abril. El carbĂł obtingut es transportava en matxos i es venia als masos i les ciutats de la rodalia. Seguint el camĂ ample, arribem a un encreuament. El sender de l’esquerra mena, amb traç estret i confĂşs, al ventĂłs pla de les Pinasses i a la font FlĂ via, on trobem, enmig d'un prat, una esplèndida pineda de pi roig amb exemplars de grans dimensions. La preferència d'aquest arbre pels climes de tendència continental mĂ©s humits i freds ens fa dubtar del seu origen natural al massĂs i ens fa creure que hi hagi estat introduĂŻt per l’home. A l’extrem del replĂ , s’obre una Ă mplia panorĂ mica vers llevant. Als nostres peus, els escarpaments del massĂs es precipiten fins a la vall del riu Ripoll. Al marge del riu, s’hi assenten, al nord, la vila de Sant Llorenç Savall i, al sud, la de Castellar del Vallès, que s’obre vers la plana. En primer pla, masses de pins i alzines s’estenen entre els cingles de Gallifa i de BertĂ. Al fons, tancant l’horitzĂł, el Montseny. Observem, al sud, el perfil de la Mola i, recordant el nostre objectiu, tornem a l’encreuament. Prenem ara el sender rocĂłs que baixa bruscament. Cal anar amb prudència uns quants metres fins que el camĂ torna a planejar. A 300 metres trobem un nou encreuament. El camĂ de l'esquerra ens durĂ al cingle dels Ă’bits. Els Ă’bits Les balmes del massĂs han estat secularment aprofitades per construir habitacles obrant tan sols el cantĂł obert de la roca. Aquestes edificacions, que permetien combinar les necessitats econòmiques amb la defensa, van proliferar força durant la turbulenta edat mitjana. Les balmes obrades dels Ă’bits pertanyen a un mas de dues estances amb dos pisos. El primer pis es destinava al corral i el segon, a l’habitatge. Dels camps de conreu, arrapats als diminuts replans del relleu, nomĂ©s en resten algunes feixes al costat del camĂ. L’avanç dels boscos, desprĂ©s de l'abandonament dels conreus, amaga aquestes estructures agrĂcoles i es fa difĂcil d'imaginar que tot el massĂs havia estat esquitxat de camps. Observant el conjunt, en deduĂŻm la vida dura i austera dels seus habitants. Les balmes obrades sĂłn un dels elements mĂ©s destacats del patrimoni cultural del massĂs, que cal conservar entre tots. Retornem al camĂ principal i seguim recte deixant a mĂ dreta els camins de la canal del Bosc i del Pi Tort. L’alzinar que ara ens acompanya, amb alzines escanyolides i sotabosc pobre, no s’ha recuperat encara de la intensa explotaciĂł d’altres temps. Passem pel costat d'una feixa i, pocs metres desprĂ©s, sortim inesperadament del bosc i comencem a transitar pel damunt de la cinglera de Sescorts. Una panorĂ mica es destapa davant nostre amb un primer pla de la Mola amb el monestir vestint el cim. A l’altra banda, l’Obac s’enfila, de nord a sud, superant els 900 metres d’alçada als turons de la Pola, del Castellsapera i de la Carlina. Enfonsada sis-cents metres, i separant les dues serres, la riera de les Arenes segueix el seu descens, ara mĂ©s mandrĂłs, cap al Vallès. La Mola Des d’aquest indret Ă©s senzill entendre el topònim d’aquest cim. Mola, en termes de relleu, significa «turĂł escarpat acabat en planell». En el nostre cas podem reconèixer fins a tres moles esglaonades per la combinaciĂł de cingleres i planells. Aquest tipus de relleu, molt caracterĂstic a Sant Llorenç, es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, Ă©s a dir, una capa de roca dura se superposa a una capa de roca tova i aixĂ successivament. L’erosiĂł, desgast de les roques al llarg del temps produĂŻt principalment per l’aigua, actua mĂ©s fĂ cilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l’extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l’extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Com podem observar, els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera. Seguint la cinglera, fem una giragonsa a l’esquerra. Cal anar amb compte pel rocam inclinat per on transcorre el camĂ. DesprĂ©s de superar un tram estret de fort pendent i de rocam esberlat, arribem al morral del Drac, situat enmig L’excursiĂł s’inicia al Centre d’informaciĂł del Coll d’Estenalles (PK 14,8 de la carretera de Terrassa a Navarcles). Cal prendre el camĂ asfaltat que s’inicia al davant d'aquest equipament. Abans de començar l’itinerari, val la pena dedicar uns minuts a visitar el Centre. L’origen d’aquest edifici estĂ relacionat amb la construcciĂł de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923). Antigament, per allotjar els peons i les eines per a la construcciĂł i el manteniment de les carreteres, es construĂŻa la «caseta dels peons caminers», que en aquest cas es localitzĂ al coll d’Estenalles. La qualificaciĂł de parc natural i la situaciĂł central que ocupa aquest edifici van comportar un gir en la seva història, ja que des de l’any 1982 acull el Centre d’informaciĂł del parc que, a mĂ©s de facilitar informaciĂł general als visitants, ofereix una exposiciĂł i un audiovisual permanents. Comencem l'itinerari seguint les fites amb etiquetes de color taronja i el camĂ ens sorprèn amb un fort pendent. Seguim recte deixant a l'esquerra el camĂ senyalitzat del Montcau. En aquest tram, el camĂ Ă©s suau i sinuĂłs, amb una vista de contrastos espectaculars que ens compensa l’esforç inicial. A l'esquerra del camĂ, les clapes d'arbustos del sec i pedregĂłs turĂł del Montcau contrasten, a la dreta, amb els boscos espessos de la fondalada humida del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. A la tardor, la diversitat de comunitats vegetals s’evidencia amb la varietat cromĂ tica del paisatge i Ă©s fĂ cil distingir-hi les groguenques rouredes caducifòlies dels verds alzinars perennes. Admirats pel paisatge, arribem al final del camĂ asfaltat i ens endinsem al coll d’Eres. El coll, ampli i ombrĂvol, invita a fer-hi un mos. La instal•laciĂł d’uns contenidors ens allibera de les deixalles abans de prendre el camĂ que, girant a la dreta del monòlit, s’enfila pel bosc de la carena del Pagès. Deixem a mĂ esquerra els camins de la canal del Llor i del Montcau. El roure del Palau Les obagues humides dels sots de les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camĂ, estan recobertes de rouredes que, remuntant els vessants, limiten amb l'alzinar de la carena. El magnĂfic roure del Palau, anomenat aixĂ per la seva majestuositat –gairebĂ© 30 m d'alçada i 1,5 m de circumferència–, es troba a l'Ă rea de contacte de tots dos boscos. A mesura que avancem, l’alzinar que ens envolta Ă©s mĂ©s frondĂłs i origina un medi fresc i humit. Les plantes d'aquest bosc es disposen en tres nivells: les mĂ©s baixes sĂłn les herbes, les mĂ©s altes sĂłn els arbres –principalment alzines– i, entremig, trobem els arbustos. Les plantes enfiladisses, com l’heura, entapissen el sòl i pugen pels troncs fins a lligar tot el conjunt. Les furgades dels marges del camĂ ens recorden que som als dominis del senglar, que remou el terra cercant glans i arrels. La variada fauna d'aquest bosc –guineus, genetes, fagines– Ă©s difĂcil de veure per la seva activitat crepuscular. Alguns ocells sĂłn mĂ©s fĂ cils d’advertir: el vol sobtat d’un tudĂł o els cants del gaig i la merla. La carbonera El terreny visiblement mĂ©s fosc d’aquest indret ens indica que ens trobem al damunt d’una antiga plaça carbonera. L’aprofitament de la fusta d’alzina per a l’obtenciĂł de carbĂł vegetal ha estat, fins fa ben poc, molt intensa al massĂs. L’activitat del carboneig era dura i complexa. Tallar i traginar branques i troncs, construir i encendre la pila i controlar la cocciĂł eren les tasques fonamentals de les «colles» de carboners entre novembre i abril. El carbĂł obtingut es transportava en matxos i es venia als masos i les ciutats de la rodalia. Seguint el camĂ ample, arribem a un encreuament. El sender de l’esquerra mena, amb traç estret i confĂşs, al ventĂłs pla de les Pinasses i a la font FlĂ via, on trobem, enmig d'un prat, una esplèndida pineda de pi roig amb exemplars de grans dimensions. La preferència d'aquest arbre pels climes de tendència continental mĂ©s humits i freds ens fa dubtar del seu origen natural al massĂs i ens fa creure que hi hagi estat introduĂŻt per l’home. A l’extrem del replĂ , s’obre una Ă mplia panorĂ mica vers llevant. Als nostres peus, els escarpaments del massĂs es precipiten fins a la vall del riu Ripoll. Al marge del riu, s’hi assenten, al nord, la vila de Sant Llorenç Savall i, al sud, la de Castellar del Vallès, que s’obre vers la plana. En primer pla, masses de pins i alzines s’estenen entre els cingles de Gallifa i de BertĂ. Al fons, tancant l’horitzĂł, el Montseny. Observem, al sud, el perfil de la Mola i, recordant el nostre objectiu, tornem a l’encreuament. Prenem ara el sender rocĂłs que baixa bruscament. Cal anar amb prudència uns quants metres fins que el camĂ torna a planejar. A 300 metres trobem un nou encreuament. El camĂ de l'esquerra ens durĂ al cingle dels Ă’bits. d’un coll on conflueixen quatre camins. El camĂ de l'esquerra mena a l'ermita de Santa Agnès (10 minuts) i el de la dreta davalla a Can Pobla, seguint un altre dels itineraris del parc, senyalitzat amb el color groc. El nostre itinerari segueix tot recte. El morral del Drac El morral del Drac Ă©s un bon exemple de monòlit, una de les formes mĂ©s peculiars del relleu d'aquest massĂs. Les figures capricioses que l’erosiĂł ha modelat en aquestes masses rocoses sĂłn origen d'un gran nombre de topònims: el Cavall Bernat, el Paller de Tot l’Any o la Castellassa. El morral del Drac deu el seu topònim a una llegenda que explica com els moros van portar un drac a Sant Llorenç, que tenia horroritzada tota la comarca. DesprĂ©s de doblegar tots els cavallers que s’hi enfrontaren, el comte de Barcelona el va ferir de mort en aquest monòlit. Marxem del coll. A pocs metres deixem el camĂ planer i, seguint les fites, pugem en diagonal pel rocam. Fem mitja volta a mĂ esquerra per seguir l'ascens per una canal estreta i ombrĂvola. Sortim d'aquesta i, desprĂ©s de creuar un prat, veiem el monestir dalt del cim de la Mola, punt final de l'itinerari. El monestir El monestir, d'estil romĂ nic, es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. Consagrat a sant Llorenç al s. XI, presenta una senzilla estructura de tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al centre. Dels pocs elements ornamentals cal destacar els relleus de franges i arcs cecs que decoren les façanes dels absis. El conjunt de l'edifici estĂ erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya. NOTA: ExplicaciĂ estreta del trĂptic de la ruta editat pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| fotos (12) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| mapa | mapa de la ruta en alta definiciĂł | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
>> TrĂptic de la ruta editat pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 afegir comentari |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
els vostres comentaris (1  ) |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 22/01/2012 Aquesta ruta ja queda apuntada a la llista de rutes pendents. Ja fa temps que el cunyat ens diu que hem d'anar a fer una ruta pels voltants de Montserrat, que és molt maco. Després de veure les fotos, que són impressionants, ja no em queda cap dubte que l'hem de fer! |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
(c) 2007-2024  | : 10/09/2024 | Facebook | Instagram 
|
||
