Quan el pare de'n Jon i la Wendy Savage desenvolupa una demència els seus fills, a qui fa anys que no veu, han de decidir que fer amb ells.
És curiós com algunes històries et remouen els sentiments. Un dels (molts) problemes no resolts de la nostra societat és que fer amb la gent gran quan no deixen de ser capaços de fer-se càrrec d'ells mateixos. És aquest un problema al que, en primera instància, molts de nosaltres haurem de donar resposta: en primera instància amb els nostres pares, en darrera algú altre l'haurà de donar per nosaltres. La resposta més freqüent, eficaç i alhora absolutament inadequada, és recórrer a les temudes (pels que hi han d'anar) residències d'avis. En altres temps, ens diuen i molts hem vist, la família funcionava diferent i no s'entenia només cap endavant sinó també cap endarrera. Vivim una altra època, però, i sense ser culpa de ningú però també una mica de tothom l'estructura de les famílies ha canviat, o l'estructura dels valors de les famílies si més no, que no és ben bé el mateix però pel que fa el cas s'hi assembla notablement, i ara és difícil integrar una persona gran, normalment necessitada de molta ajuda per a realitzar les tasques cotidianes, als pisos petits i als temps escassos. Tampoc és que aquesta solució sigui ideal, però és que solucions ideals n'existeixen molt poques, només pels problemes ideals i d'aquests gairebé no se'n veuen. En certa manera, per pragmatisme, necessitat, o com n'hi volgueu dir, ens comportem com salvatges (i ara em sap greu, políticament correcte com sóc, haver pogut ofendre a un salvatge). I vet aquí el pretext de la pel·lícula, i tot el que m'ha fet pensar. I a més la pel·lícula és molt interessant, ben escrita i magníficament interpretada i compassiva, o comprensiva, o segur que hi ha una paraula que acaba en "iva" que l'hi va bé però com que no sóc poeta m'hi barallo, amb les paraules, i no trobo l'adient. El cas és que en Jon i la Wendy Savage fan honor al seu cognom, i quan el seu pare comença a perdre el senderi decideixen internar-lo en una residència sense gairebé ni mirar-lo als ulls, com qui posa un jersei vell al fons de l'armari per que no destorbi però saber a on està guardat. Actuen malament de totes totes, amb una insensibilitat desmesurada, però no és fàcil condemnar-los (què faríem, nosaltres? La pel·lícula no deixar de preguntar-nos-ho) quan aprenem que el pare va ser brutal, que durant anys no han sapigut res els uns dels altres i que, amb poca gràcia, és cert, però amb una constància que s'ha de valorar les vides dels dos germans es paren mentre el pare està a la residència, i no deixen de visitar-lo ni un sol dia ni d'intentar millorar la seva situació. Tot això ho fan empesos pels remordiments, per a què negar-ho, que són una forma més, una de les més freqüents de fet, d'egoisme. I mal saben com recolzar al senyor Savages o amagar-li el malestar i l'incomoditat que els produeix, però ho fan i, si com jo, heu passat per l'experiència de tenir un avi a una residència, vivint lluny, sabreu que la majoria d'avis no en reben gaires, de visites. La pel·lícula aconsegueix, al meu entendre, fer un retrat realista d'una situació complexa que és difícil jutjar d'una manera fàcil, sense oblidar-se de que és una pel·lícula i, per davant de tot, o potser a la vegada que tot, ha d'explicar una història interessant. No s'oblida, tampoc, d'arribar a una conclusió i quan s'acava en Jon i la Wendy Savage han aprés alguna cosa sobre la vida i sobre ells mateixos, igual que els espectadors.
No hi ha enllaços per a aquesta pel·lícula o sèrie.
afegir comentari
(4 )
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 02/05/2008
És depriment? Oh, és que el tema també ho és. De fet acaba (relativament) bé, què és més del que podria esperar-se. Jo l'enfoc no el canviaria, francament.
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 30/04/2008
La història està bé i els actors ho fan molt bé. Si a més tenim que el tema és interesant i que fa pensar... no se, no veig clar que més podem demanar-li. Doncs molt fàcil: una mica de ritme i un enfoc diferent en alguns aspectes de la peli (una mica depriment).
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 30/04/2008
Home, no crec que és converteixi en peli de culte. La veritat és que a mi si una peli m'interesa mínimament costa que se'm faci lenta. En aquest cas, vaig estar enganxat a la butaca tota l'estona, i tampoc no em sembla especialment avorrida. També et dic que a la G, tot i agradar-li (una mica, si més no), se li va fer pesada. Ja ho dius tu: la història està bé i els actors ho fan molt bé. Si a més tenim que el tema és interesant i que fa pensar... no se, no veig clar que més podem demanar-li. Unes quantes persecucions?
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 30/04/2008
Primer de tot, demano d'entrada disculpes al Miki per no poder estar d'acord un altre cop amb ell. Primer de tot, subscric paraula per paraula tota la reflexió que fas sobre el problema actual amb els avis. Solucions bones no n'hi ha. És un problema de la societat moderna que no hem sabut afrontar (com tants d'altres). La pel·lícula, hi estic d'acord també, reflexa aquest problema amb tota la seva crueltat i de veritat que et fa pensar amb que algun dia l'haurem d'afrontar o algun dia nosaltres serem els protagonistes i potser ens arraconaran en una residència. Fins aquí tot ok. La resta puc dir que fa venir somnolència. Hem hagut de mirar la pel·lícula en dos dies perquè ens adormíem profundament. Penso que la història ja està bé i els actors estan també molt bé, però el ritme narratiu és somnífer pur. De fer si ajuntem el problema que tenen amb el seu pare i la merda de vida que porten els dos fills tenim un còctel explosiu fantàsticament depriment. Penso que li falla l'enfoc. I l'experiència em diu que només falta que jo digui que una cosa és lenta i avorrida perquè es converteixi en peli de culte i hi hagi gent que la defensi a capa i espasa. Però la vida és així, contra gustos no hi ha res escrit. Espero més comentaris...