Elijah Wood, John Hurt, Leonor Watling, Julie Cox, Burn Gorman, Anna Massey, Jim Carter
Un estudiant americà va fins a Oxford per fer la seva tesi doctoral, la qual pretén que li supervisi un important i al mateix temps excèntric professors de lògica. De seguida tots dos es veuran immersos en una sèrie d'assassinats que semblen tenir com a relació una sèrie lògica.
No esperava ni de bon tros el que em vaig trobar a la pantalla. Sóc un ignorant, això ho sé i ho he acceptat! D'entrada la pel·lícula és espanyola, dirigida per l'Álex de la Iglesia i hi aparèixen en Frodo i la Leonor Walting (ole pel Frodo i grgrgr per la Walting). Un cop assimilat això, veus la pel·lícula i la primera conclusió és que el cine espanyol és també capaç de crear històries completament diferents a, per exemple, la caspa d'Almodobar o a les comèdies de situació en format pel·lícula com Días de fútbol. En aquest sentit, tenim un altre bon exemple amb Los Otros. Fantàstic, senzillament.
Deixem-nos dels meus perjudicis genètics i anem a analitzar més seriosament la pel·lícula. L'argument està ben trobat i enganxa l'interès de l'espectador fins al final. Tot i així, trobo que grinyola en certs aspectes agafats una mica pels pèls o lligats a cops de puny. Les ganes de sorprendre a l'espectador amb un final inesperat no es poden justificar amb solucions poc creïbles a incògnites de la trama. Almenys jo ho he viscut d'aquesta manera i per una vegada crec que hauria set més bona la solució fàcil (i no diré més...). També crec que es vol donar, o això sembla, una importància a lògica matemàtica la qual és relegada en un segon pla per una història d'amor o per explicacions més aviat superficials sobre el problema que tenen entre mans.
Si no tenim en compte el que he dit a l'apartat anterior o creieu que no té l'importància que jo li vull donar, la pel·lícula és resultona, amb una fotografia equiparable a la de les grans produccions de Hollywood, amb una interpretació més que correcte dels personatges principals i amb un regust de boca final digne de les millors crispetes. És d'agrair també que no s'hagi buscat la morbositat fàcil dels crims (sang i fetge) i que s'hagi enfocat la pel·lícula més com un problema de lògica matemàtica vestit amb una història d'amor que li dóna el toc emotiu i també el de conflicte entre mascles (és clar que la femella s'ho val, amb tots els respectes). Res més que desitjar que el cine espanyol explori nous camins com aquest i que poguem gaudir de temàtiques més variades i de coses que ens sorprenguin gratament com aquesta.