Los ojos amarillos de los cocodrilos

El llibre ens relata tot el que passa al voltant de Josephine, una historiadora amb una autoestima molt baixa i amb una família complicada. El seu marit fa temps que està a l'atur i la seva relació no podem dir que vagi del tot bé. La seva filla gran la maltracta psicològicament i podem dir que no té cor (que se sàpiga). La seva germana Iris sempre ha acaparat l'atenció de la seva mare, ha set la guapa i la mimada. Però la germana arrossega també molts problemes amb el seu marit i el seu fill. La mare és estricte com un pal d'escombra. Podem dir doncs que no és de tracte fàcil i Josephine no té una relació que diguem fluida amb ella. Això si, el padrastre ja és una altra cosa. El que ningú comprèn és com pot estar amb una dona tan estirada i tan absenta de sentiments.

Tota aquesta barreja de personatges, i molts més, conformaran la primera novel·la d'una trilogia que promet molt.

Mentre escrivia la sinopsis del llibre m'he adonat que el tema del llibre sona molt a telenovel·la: una història de relacions humanes amb personatges plens de problemes amb ells mateixos i amb els altres. I és que en el fons és així.

La història doncs, no és res de l'altre món però enganxa i això d'entrada és bo (la segona cosa més que la primera). És millor que en una telenovel·la perquè està ben estructurada, pensada i no tens la sensació de improvisació constant o de la solució estúpida. Per tan podem dir que està ben trenada i que sap mantenir un ritme prou interessant com per no deixar el llibre de banda gaires hores seguides (s'ha convertit en una obsessió els darrers dies). Els personatges funcionen i te'ls arribes a sentir a prop. Tenen una personalitat pròpia tots ells, ben fonamentada i treballada, cosa que és un valor afegit important en una història que, com he dit, no és espectacular.

I és que deixant de banda els personatges, que són el plat fort del llibre, la història no destaca tampoc per puntes emocionants o per girs inesperats. Veus a venir les coses, les vas encaixant bé, entren bé i vols més, tot i que t'ensumis què ve... Una sensació estranya: tens la seguretat que no cauràs i t'agrada el què t'expliquen.

De l'estil narratiu m'ha sorprès la manera de traspassar el punt de vista narratiu d'un personatge a un altra. L'autora ho fa amb una elegància que encara ara em sorprèn mentre llegeixo la segona part. No aprofita ni els canvis de capítol ni els canvis de paràgrafs. A vegades el pensament d'un personatge se'n va cap a un altra i en aquest moment ja ha passat el testimoni, el relleu, d'un a l'altra, sense que un punt i a part o un canvi de pàgina, mirant de que no notis el sotrac. El mateix aconsegueix fer amb els flashback, encapsulant-los enmig d'una conversa entre dos personatges amb una elegància que, sincerament, no havia vist mai. La lectura dóna una sensació general de que et porten agafat de la mà i et van acompanyant, o d'estar enmig del mar deixant-te portar per les onades. Senzillament fantàstic!

Seguirem doncs deixant-nos endur per aquesta lectura plàcida, sense entrebancs. Serà capaç l'autora d'anar un pèl més enllà i sorprendre'ns amb algun sotrac en el segon llibre?